realitat

Un any de govern: anàlisi incompleta de la Barcelona del canvi

Quan s'ha celebrat el primera aniversari dels ajuntaments del canvi, i a les portes de la segona volta de les Eleccions generals, se succeeixen les anàlisis i els balanços del que ha significat aquest primer any de govern a les principals ciutats de l'Estat i s'intenta calibrar la dimensió de l'impacte que aquestes victòries estan tenint, i sens dubte tindran, en el conjunt de la política espanyola durant els propers anys.

Per la meva banda, i prenent sempre com a referència a l'Ajuntament de Barcelona, em centraré en alguns aspectes que considero importants i que tenen a veure amb tres qüestions fonamentals: la difícil i exigent gestió del dia a dia, l'assumpció d'un important grau de pragmatisme per part del govern i l'elaboració d'un discurs polític amb clara voluntat de transcendir l'àmbit municipal.
La primera afirmació que m'agradaria fer, sense entrar en el detall d'un balanç quantitatiu del conjunt de les actuacions realitzades, necessari d'altra banda, és que l'Ajuntament de Barcelona ha funcionat amb solvència en el primer any del Govern dirigit per Ada Colau, com així ho demostra el baròmetre d'opinió publicat per l'Ajuntament.

És a dir, més enllà dels encerts i errors comesos, la majoria de la ciutadania de Barcelona té la impressió de que l'Ajuntament funciona, valorant positivament la gestió municipal.

Al meu judici, aquesta és una qüestió singularment important si tenim en compte que Barcelona en Comú ha governat en extraordinària minoria (fins a l'acord aconseguit en les últimes setmanes amb el PSC) i s'ha caracteritzat per ser una candidatura de ruptura amb els governs anteriors. Altrament, una candidatura que es va presentar amb un programa de govern més escorat cap a l'ideològic que no pas a la gestió, caracteritzada a més, per una cridanera falta d'experiència municipal.

La segona afirmació, és que el govern d'Ada Colau ha exhibit un inesperat pragmatisme en determinats moments, que ha contribuït a afermar el seu lideratge i a potenciar, contra tot pronòstic una imatge de fermesa i capacitat de gestió. L'antiga i combativa dirigent de la PAH, una vegada convertida en alcaldessa, va prendre una sèrie de delicades i controvertides decisions en els primers mesos de govern que van traslladar a l'opinió pública, un missatge de govern solvent i estable, destinat a tranquil·litzar als poders fàctics de la ciutat, que al seu torn la van distanciar d'alguns sectors més radicals, als quals, si més no, va deixar alguna cosa descol·locats.

Aquest pragmatisme va poder apreciar-se ja des dels primers compassos del govern. La confecció de l'organigrama executiu del govern va ser tota una declaració d'intencions en aquest sentit. Colau no va tenir cap menar d'embuts en nomenar gerent de l'Ajuntament a Jordi Martí, ex portaveu del grup socialista, de mantenir en l'estructura executiva a nombrosos càrrecs que havien exercit tasques en governs anteriors, o de fitxar més recentment, al exconseller i exdiputat convergent Pere Macías per gestionar el complex projecte del tramvia per la Diagonal.

Decisions totes elles controvertides, discutibles si més no, des del punt de vista polític, però que demostren una determinació inequívoca de blindatge del funcionament ordinari de la maquinària municipal, alhora que posen en relleu una extraordinària capacitat de maniobra que va deixar descol·locada a bona part de l'oposició i de l'opinió pública més escèptica fins llavors.
És atribuïble també a aquest inusitat pragmatisme el canvi de semblar de la Ada Colau alcaldessa respecte a la Ada Colau candidata sobre el Mobile Congress, que va acaparar punts titulars en els mitjans de comunicació més o menys benpensants durant els mesos de campanya.

Un pragmatisme estrictament reservat per als grans temes de ciutat, que no s'ha aplicat a altres qüestions igual de controvertides com per exemple, el conflicte amb els treballadors del metro, encara obert a dia d'avui, on ha semblat prevaler un sentit de la coherència i pedagogia pressupostàries enfront de la vella lògica de la mobilització i pressió dels sindicats de l'administració pública, massa acostumats segurament, a arrencar-los, legítimament, una nova millora de conveni a cada nou govern de torn esgrimint tant sols, l'amenaça d'una vaga marcada a foc en una determinada data del calendari.

La tercera qüestió que m'agradaria destacar ha estat la importància del seu discurs polític. L'alcaldessa Ada Colau, a diferència de la seva homòloga a Madrid, conscient del seu pes polític específic, no ha eludit en cap moment, exercir el lideratge polític que li corresponia, en manifestar la seva opinió sobre una infinitat de qüestions polítiques que transcendeixen l'àmbit estrictament municipal. Així, l'hem vist liderar la campanya de denúncia i solidaritat en la crisi dels refugiats i prendre partit a favor del dret a decidir en el procés sobiranista o patrocinant la candidatura de confluència en les eleccions generals del 20-D, després de les quals l'alcaldessa va apostar de manera decidida, per la creació d'un nou espai polític a partir de l'experiència guanyadora d'En Comú Podem. 
Solvència en la gestió, pragmatisme i discurs polític són els tres ingredients d'una fórmula que està consolidant a Barcelona en Comú al capdavant de la capital catalana i ha projectat a la seva alcaldessa sens dubte com el valor polític més important a Catalunya, en contribuir de manera determinant a la victòria en les eleccions del passat 20 de desembre, que presumiblement tornarà a repetir-se el proper diumenge.

Ara bé, és això suficient? És això tot el que es podia esperar d'una candidatura del canvi una vegada situada al capdavant d'un govern com del de la ciutat de Barcelona? La meva resposta em sembla més aviat negativa. De moment, ha estat suficient per situar-se al capdavant de les enquestes, mantenir viva la flama de l'esperança en el canvi polític i salvar amb escreix, encara que amb algun que un altre suspens, els esculls de la gestió de la cabuda realitat quotidiana d'una gran ciutat com ho és la capital catalana.
No obstant això, no cal ser massa perspicaç per intuir per on apunten les amenaces que s'albiren a mig termini a l'horitzó. 
Al meu entendre, el risc més gran que corre Barcelona en Comú en general, i Ada Colau en particular, és el de caure en una comprensible complaença com a conseqüència d'un mirar-se embadalit en el distorsionat mirall de les enquestes i les victòries electorals, i d'un excés copets en l'esquena que els fes cedir a la temptació d'aparcar l'exigent ideari ètic-polític de la nova política emergent forjat a les places del 15-M.

Contra la malaltia de la complaença només existeix una vacuna, la de l'autocrítica, i la autoexigència en forma de coherència. Fer el que es diu i dir el que es fa per no oblidar mai per a què es va ser escollit un diumenge de maig qualsevol; cal tornar una vegada i una altra al programa i a les fonts de l'energia del canvi polític.
Transparència, participació i radicalitat democràtica com a recepta per a no claudicar enfront de la feresa dels poders econòmics, jugant el paper d'avantguarda municipal del canvi polític.

Dit d'una manera molt gràfica si se'm permet, el tramvia per la Diagonal i la permanència del Mobile Congress estan molt bé però serviran de ben poc si no es demostra capacitat per fer realitat els somnis del programa municipal de canvi. És a dir, generar habitatge digne enfront dels desnonaments, canviar el model turístic, acabar amb el desenvolupament urbà especulatiu, implantar una fiscalitat progressiva, garantir la universalitat dels serveis públics o crear ocupació estable i de qualitat. Aquest és el repte, apassionant, sens dubte, del que volen participar centenars de milers de ciutadans. No ho oblidin mai.



Alfonso Salmerón Muñoz
Psicòleg i Psicoterapeuta. Consultor d'equips assistencials

Etiquetes de comentaris:



Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb
G+

Tradueix



Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

realitat*

donar a l'esperança fonament científic


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya