realitat

Revolució o involució, ruptura o reacció

Després de l'intens cicle electoral de 2015 la situació política ha quedat bloquejada, tant a Catalunya com al conjunt de l'estat espanyol. Els poders polítics que van pactar la transició han perdut el suport crític necessari per a garantir la continuïtat de l'actual model institucional vigent. Les forces socials que apel·len a la superació del règim del 78 no han aplegat, fins al moment, la correlació de forces suficient per a forçar la ruptura ni han aconseguit consensuar una proposta comuna. Silenciosament, enfrontem una batalla determinant per al futur: una lluita entre reforma i ruptura, entre canvi o reacció.

La debilitat del procés independentista i de la reforma constitucional


Després de les eleccions del 27s, el parlament va quedar polaritzat en dos blocs principals: l'independentista (lleugerament majoritari) i l'unionista. Enmig va quedar Catalunya Sí Que Es Pot, amb un discurs propi centrat en la recuperació de la sobirania i el desenvolupament d'un important programa social. El marge estret de victòria de la candidatura Junts Pel Sí va evidenciar el desgast de Convergència. Les elits econòmiques han perdut l'hegemonia política com a conseqüència de la divulgació de les trames de corrupció i de la impopularitat de les retallades socials i les restriccions de drets. Per a mantenir el control de les institucions han hagut de pressionar i tensar fins al límit les contradiccions de l'esquerra independentista.

Una situació de bloqueig paral·lela s'ha generat al conjunt de l'estat després de les eleccions del 20D. El congrés ha quedat fragmentat en 3 grans blocs ingovernables. El bloc del Partit Popular de la corrupció i les retallades, que ha aconseguit mantenir-se com a primera força però no amb prou marge per assegurar-se la investidura. El bloc del PSOE i Ciutadans com a forces sistèmiques que asseguren el recanvi i la perpetuació del règim però que corren el risc de perdre credibilitat si arriben a qualsevol acord amb el PP. El bloc de la ruptura democràtica, que aplega a Podemos, En Comú Podem, Izquierda Unida, la Marea Galega. Només un acord entre dos d'aquests tres blocs podria garantir la formació d'un govern, entesa que sembla difícil, però, en cas de materialitzar-se, tampoc no seria capaç de portar a terme una reforma profunda del sistema institucional obsolet. El sistema pressiona i tensa fins al límit les contradiccions de l'esquerra parlamentària.

Les dues vies de superació del Règim del 78 defensades per la dreta enfronten carrerons sense sortida, tant el procés independentista com la reforma constitucional.

L'amenaça de la reforma reaccionària


L'objectiu de tota la pressió és doblegar les forces polítiques de ruptura democràtica fins a assegurar el control de les institucions pels poders econòmics. Sense possibilitat immediata d'una solució definitiva, les elits promouen qualsevol acord que proporcioni 4 anys de distracció estable i polítiques neoliberals garantides. Malgrat tots els esforços del règim per assegurar la seva continuïtat a través d'una gran coalició de PP i PSOE amb Ciutadans o sense, aquesta opció sembla cada cop més llunyana. Tant PSOE com Ciutadans són conscients del desgast i la pèrdua de credibilitat que els suposaria un pacte amb la dreta més corrupta. La qüestió determinant que aquestes organitzacions evaluen és quin escenari pot comportar més risc per al règim: unes eleccions ara que poden suposar donar lloc a un escenari indesitjable d'avenç de l'esquerra rupturista o unes eleccions d'aquí 4 anys que podrien suposar l'enfonsament definitiu dels 3 grans partits sistèmics?

Les institucions del règim, des de la patronal fins a la monarquia, són plenament conscients de l'esgotament del sistema institucional vigent i de la necessitat d'una reforma que garanteixi la continuïtat del model econòmic. Però la reforma que plantegen és una nova operació de maquillatge, l'edificació d'una nova façana institucional que permeti el manteniment en el poder de les mateixes elits financeres que l'han controlat fins ara i que faci recular encara més la classe treballadora organitzada. La seva reforma és una reforma reaccionària, un nou pretext per a la imposició de més mesures desreguladores que permetin el control absolut de les institucions polítiques per part dels poders econòmics.

Les fortaleses de la unitat popular


No ens trobaríem en aquesta situació, si no haguessin reeixit les experiències municipalistes d'unitat popular en les passades eleccions del maig. La capacitat mobilitzadora i electoral de Barcelona en Comú i Ahora Madrid han posat en alerta els poders econòmics: el poble ha estat capaç d'articular una proposta política que recull el descontentament del 15M, el fastig per la corrupció i l'experiència de diferents organitzacions polítiques i socials per a vertebrar un projecte alternatiu. També han influït el creixement de Podemos i la resistència electoral d'IU, així com, molt especialment, la consolidació de la Marea gallega i En Comú podem a Catalunya, propostes polítiques que han sabut recollir el millor esperit unitari de les candidatures rupturistes municipals.

Cal seguir aprofundint de manera crítica i constructiva en la unitat popular, perquè aquesta és la principal fortalesa del poble, malgrat totes les seves imperfeccions. És el moment que les organitzacions caminin més enllà de la simple formulació de candidatures electorals i s'impliquin en la construcció d'un moviment ampli, d'un veritable front polític i social, amb un programa de confrontació amb les forces especulatives, una estratègia de transformació socialista i de revolució democràtica. És necessari, imprescindible, que la unitat popular guanyi una majoria parlamentària per a legislar i executar el canvi de polítiques que la classe treballadora reclama. Però aquesta conquesta de les institucions només serà possible i efectiva si va precedida d'una conquesta del carrer que passa obligatòriament per la mobilització i l'organització de la classe treballadora, per la superació de puritanismes ideològics mitjançant la pràctica de lluita cooperadora i per l'abandonament dels sectarismes resistencialistes en favor d'un projecte col·lectiu amb perspectives de triomf.

Les oportunitats de ruptura democràtica


Tenim al davant l'oportunitat de la ruptura democràtica, del trencament amb el règim repressiu i corrupte del 78. Tenim al davant la possibilitat de constituir una República Catalana social, democràtica i lliurement federada, d'edificar una nova relació fraternal i solidària amb la resta de pobles d'Espanya. Estem abocats a una batalla ineludible contra les forces del règim, després de la qual ja mai tornarà a ser com era, guanyem o perdem. La nostra derrota suposaria una nova pèrdua de drets socials i nacionals, una completa involució reaccionària. Tanmateix, la nostra victòria pot suposar l'inici d'una nova etapa de progrés i justícia per a la classe treballadora.

És el moment de decidir entre revolució o involució, entre ruptura o reacció.

PA

Etiquetes de comentaris: ,



Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb
G+

Tradueix



Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

realitat*

donar a l'esperança fonament científic


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya