La gestió del poder institucional per part de l'esquerra és sempre una font inevitable de contradiccions. Les candidatures unitàries que el passat mes de maig van guanyar les alcaldies d'importants municipis del país enfronten també aquesta dura realitat, que ja va enfrontar el PSUC durant els anys 80. És el cas de Barcelona i de Badalona. La primera contradicció, i potser la més fonamental de totes, és la que sorgeix en passar a controlar nominalment una estructura institucional que s'ha criticat en la forma i en el fons i que es pretén transformar completament. Aquesta contradicció incideix en dues debilitats: la responsabilitat formal i la manca de control real. D'una banda, es passa automàticament a ser responsable de tot allò que es critica però que no es coneix suficientment: les institucions dissenyades per a gestionar el capitalisme. De l'altra, no es posseeix un veritable control de tota l'estructura que nominalment es presideix, ja que la immensa maquinària institucional treballa, per pura inèrcia inconscient o amb plena consciència de boicot, contra el projecte polític que es pretén desenvolupar. A més en molts casos, aquests governs progressistes no disposen de majories àmplies i han de teixir aliances en el desenvolupament del seu programa que impliquen costoses renúncies.
Derivada d'aquesta contradicció, neix una segona que hi està totalment relacionada: el canvi de rols que s'imposa quan persones que han estat al capdavant dels moviments socials es troben a l'altre costat de la taula, com a representants institucionals. Aquesta és especialment difícil de gestionar quan xoca amb les reivindicacions de les mateixes persones que treballen en aquestes institucions i amb la seva representació sindical. L'assumpció del paper de corporació és una de les parts més complexes de gestionar per a qualsevol govern d'esquerres i és possiblement el taló d'Aquil·les de tot govern progressista: una mala gestió de la relació sindical pot esguerrar tot un mandat de bons projectes.
Com era previsible, els coneguts com "Ajuntaments del canvi" no han trigat a haver d'enfrontar aquestes contradiccions. Ha estat el cas, a Catalunya, de Barcelona En Comú i de l'aliança de Guanyem Badalona en Comú, ICV-EUiA i ERC. Malgrat la diferent composició partidària d'aquests governs progressistes (cal recordar que a Barcelona la CUP no forma part del govern, mentre que a Badalona té un paper destacat en l'àmplia aliança d'esquerres que governa la ciutat, especialment en l'àrea de Recursos Humans), ambdós han enfrontat conflictes similars, per reivindicacions salarials paral·leles, de manera força semblant.
A Badalona el passat nadal tots els sindicats de la plantilla de l'ajuntament van mobilitzar-se per a exigir un increment salarial que els sindicats havien pactat parcialment, però no havien tancat, amb l'anterior govern de la ciutat, del PP. El govern progressista va comprometre's en un primer moment a donar compliment a la reivindicació, tanmateix, es va trobar després impossibilitat per a tirar-ho endavant per limitacions pressupostàries i legislatives. Finalment, els sindicats van accedir a establir un període per a negociar aquest increment salarial i van ajornar temporalment les mobilitzacions. Però el tema està sobre la taula del govern municipal i és motiu d'importants tensions no resoltes.
A Barcelona, el govern municipal no ha pogut fins al moment donar sortida a les reivindicacions de la plantilla de TMB, especialment en la reivindicació d'un increment salarial llargament demandat, ja que en la resta de reivindicacions dels sindicats sí que es va arribar a cert acord. Com és sabut, el conflicte ha desembocat en dues jornades de vaga i molt de soroll mediàtic. Com en el cas de Badalona, el consistori de Barcelona s'ha trobat amb limitacions pressupostàries i legislatives per a donar compliment a les reivindicacions de la plantilla, reivindicacions que, en el seu gruix, el mateix equip municipal podia arribar a trobar de justícia. Com en el cas de Badalona, els sindicats de TMB també han posat de manifest com mentre es nega l'increment salarial al conjunt de la plantilla es manté un gran cos de personal directiu injustificable.
Els dos governs han hagut d'enfrontar una dura realitat: bona part de la capacitat de govern es troba limitada per restriccions legislatives i pressupostàries, moltes d'elles injustes i injustificades. Les polítiques d'austeritat imposades en els darrers anys han desproveït els ajuntaments de moltes de les seves competències. D'altra banda, la pràctica de polítiques clientelars en els governs municipals anteriors han donat lloc a uns consistoris desequilibrats, on manca personal per a les tasques més bàsiques i sobra personal de comandament i càrrecs directius, però al mateix temps, els organigrames municipals no són tan senzills de modificar per a posar-los al servei del nou projecte, ja que la mateixa legislació blinda moltes figures. Tot això, sense deixar de banda, la lentitud dels procediments administratius que condicionen el desenvolupament dels projectes polítics. Totes aquestes problemàtiques són compartides pels governs actuals de Badalona i de Barcelona.
Els casos de Badalona i Barcelona són molt il·lustratius de les contradiccions que genera la gestió de les institucions per part de les forces progressistes que pretenen transformar-les. Però, a més, són paral·lels i evidencien moltes de les noves contradiccions que enfronten les candidatures unitàries que han vingut a substituir les estructures partidistes tradicionals de la classe treballadora. Els governs progressistes de Badalona i de Barcelona han mostrat moltes dificultats per a establir relacions normalitzades amb la representació sindical. Certament ha influït en això, que alguns representants institucionals hagin reproduït inconscientment prejudicis i tòpics sobre els sindicats i sobre les plantilles de treballadors públics (el discurs de la casta), o que hagin reproduït argumentacions similars a les esgrimides per governs de dretes (sobre les maldats de la vaga o els mal anomenats privilegis sindicals).
De manera semblant, aquestes candidatures de caracterització ciutadanista han vingut condicionades per un discurs perversament ingenu sobre els moviments socials, que sovint amaga un atac soterrat contra les organitzacions de classe. Emmirallats per l'assemblearisme, la nova política i astorats per la pressió mediàtica i de les xarxes, ambdós governs han comès l'error d'oblidar a vegades que els sindicats són el primer dels moviments socials, amb més de dos segles d'experiència en l'organització de la classe treballadora. Això ha passat, tant a Badalona com a Barcelona.
Malgrat els errors, no tota la situació generada és responsabilitat d'aquests governs de confluència. També cal posar al descobert, l'oportunisme de certs sectors de l'esquerra que no s'han implicat en aquests projectes unitaris, que han decidit llançar-se al boicot sistemàtic i utilitzar totes les contradiccions que es puguin per a marcar perfil propi i créixer de les engrunes. D'aquesta manera, però, aquests sectors han caigut en el més pur esquerranisme de la definició leninista i actuen, possiblement amb absoluta inconsciència o moguts pel revengisme, com a còmplices dels poders reaccionaris, donant munició a l'enemic de classe i afavorint el discurs que només la dreta pot governar. Aquest oportunisme porta també al ridícul: quan sectors que es reclamen d'esquerres plantegen combat contra governs progressistes que no han tingut la valentia de plantejar contra els governs reaccionaris. La instrumentalització de les reivindicacions d'algunes seccions sindicals i d'alguns comitès unitaris per part dels partits de l'oposició és òbvia tant a Badalona com a Barcelona.
Els i les comunistes, a diferència d'altres forces polítiques, hem impulsat i participem en els governs d'esquerres de les dues ciutats. Som part del projecte de Barcelona En Comú i del projecte de Guanyem Badalona En Comú, projectes diferents i al mateix temps paral·lels que defensem fins a les darreres conseqüències. Així mateix, tenim militància en els sindicats d'ambdós consistoris i, per tant, coneixem de primera mà les contradiccions generades en aquests processos.
Tenim la convicció que el conflicte, quan esclata, no es pot eludir, que cal assumir-lo i enfrontar-lo amb convicció i fermesa. Tenim la convicció que el paper de sindicats i moviments socials és ser vigilants de les polítiques dels governs progressistes i que com més forta sigui la pressió que exerceixin, més força tindran els governs per a desenvolupar projectes socialment transformadors. Tenim la convicció que cal saber defensar el projecte polític amb una comunicació transparent i eficaç dels conflictes que permeti solucionar-los constructivament. Tenim la convicció que no es pot posar en qüestió la legitimitat dels representants sindicals ni l'oportunitat de les reivindicacions de les plantilles, ni la validesa de les mobilitzacions o les vagues. El que no entenem és que organitzacions polítiques amb les quals compartim projecte en alguns municipis apliquin criteris absolutament diferents en altres i esgrimeixin una doble vara de mesurar en funció dels seus interessos partidistes. El que no entenem i rebutgem rotundament són els atacs personalistes, els insults degradants o masclistes quan no es disposa d'arguments polítics per a confrontar en el debat.
També tenim la convicció que cal defensar el sentit de la responsabilitat de totes les parts, i que cal denunciar en el mateix grau les restriccions que enfronten els ajuntaments democràtics i les manipulacions oportunistes d'algunes minories. Tenim la convicció, en definitiva, que els governs populars de Badalona i de Barcelona han comès i cometran errors, dels que s'ha d'aprendre perquè formen part de l'experiència col·lectiva d'empoderament popular, però que són l'única alternativa als governs reaccionaris de sempre.
PA
Etiquetes de comentaris: Local
