Alguns sectors de l'esquerra s'han entossudit històricament a simplificar tota qüestió nacional fins a l'absurd amb un raonament elemental però erroni: el nacionalisme és una ideologia burgesa, la classe treballadora defensa l'internacionalisme. O el que és el mateix: nacionalisme i internacionalisme són antagònics en el mateix grau que burgesia i classe treballadora. L'error fonamental d'aquesta argumentació rau en la falsa oposició de dos conceptes que mai han estat contraris: el nacionalisme i l'internacionalisme. En efecte, el nacionalisme neix com la formulació del projecte polític de l'Estat burgès modern. El concepte de nació-Estat és fill del nacionalisme burgès, sí, però va tenir en el seu moment un caràcter indiscutiblement revolucionari, per suposar la superació de l'antiga ciutat-Estat i el sistema feudal, i per estar lligat a conceptes profundament transformadors com el de ciutadania o sobirania. Per això, és absurd qualificar el nacionalisme d'ideologia burgesa, de la mateixa manera que ho seria dir que la sobirania és un concepte burgès i, en conseqüència, contrari als interessos de la classe treballadora. El nacionalisme, la vindicació de la nació com a subjecte, ha estat un pilar estratègic de totes les revolucions socials i proletàries del segle XX, des de la Revolució Russa fins a la Revolució Bolivariana. Han estat i són obertament nacionalistes les forces revolucionàries de Xina, Vietnam, Corea, Cuba, Angola, Nicaragua, Veneçuela i Bolívia, han estat declaradament patriotes Lenin, Mao Tse Tung, Fidel Castro, Salvador Allende i Hugo Chávez. Les forces revolucionàries han estat, són i seran nacionalistes en la lluita per l'alliberament de la classe treballadora, perquè la defensa dels pobles, les nacions, és un fonament revolucionari de la lluita contra el capitalisme en la seva fase imperialista.
L'internacionalisme, per la seva banda, és i ha estat sempre la defensa de la cooperació internacional, és a dir, la cooperació entre nacions, per al benefici mutu de tota la humanitat. Històricament, l'internacionalisme planteja una superació del nacionalisme: la concepció de la humanitat sencera com la suma de nacions, relacionades entre elles de manera respectuosa i solidària. Tanmateix, el concepte d'internacionalisme, no només no s'oposa necessàriament al de nacionalisme, sinó que, en certa mesura, es fonamenta en aquest, perquè la simple referència a la relació entre nacions, pressuposa l'existència i la defensa d'aquestes, com a subjectes de la sobirania. L'internacionalisme és, en essència, nacionalista, en tant que apel·la a la responsabilitat col·lectiva de les nacions en el destí de la humanitat i les reconeix com a subjectes legítims.
Els fonaments de l'internacionalisme sempre han estat tres: l'autodeterminació, la sobirania i la solidaritat. L'autodeterminació perquè no hi pot haver relació entre nacions sense les nacions mateixes i aquestes han de ser proclamades per voluntat pròpia. Sobirania perquè el respecte mutu entre nacions implica que aquestes han de fundar-se sobre fonaments democràtics que els atorguin legitimitat i que, entre elles, les nacions han de mantenir relacions d'igual a igual, sota el principi de no ingerència. Solidaritat perquè la relació entre nacions té per objectiu contribuir a l'avenç col·lectiu de la humanitat, és a dir, de totes les nacions, i això implica el compromís en la cooperació i en l'ajuda mútua, a tots els nivells.
La idea d'una oposició entre internacionalisme i nacionalisme sorgeix de la crítica a l'exaltació patriòtica per part de la burgesia per a manipular les masses treballadores i arrossegar-les a conflictes bèl·lics, com en el cas de la Primera Guerra Mundial. No obstant això, en aquests contextos, la major part de la literatura socialista ataca el xovinisme, no el nacionalisme. Posar-nos d'acord en recuperar la terminologia pròpia del marxisme podria ajudar-nos a superar debats estèrils. Quan pretenem criticar la utilització del sentiment nacional de la classe treballadora per part de la burgesia és molt més correcte i inequívoc que parlem de xovinisme que no pas de nacionalisme. Era aquest el terme que va utilitzar Lenin en tants de textos contra l'imperialisme i que es resumia en la consigna: "Ni guerra entre pobles, ni pau entre classes".
La burgesia catalana no és nacionalista, és xovinista. El seu xovinisme, narcisista i mitòman, s'alimenta i sobreviu per oposició a un altre xovinisme també pròxim a la paranoia: el xovinisme espanyolista. Ambdós es retroalimenten mútuament i, gràcies a aquesta tensió mediàtica, es manté l'actual estat de les coses i s'avorta qualsevol temptativa real de ruptura. Ni la dreta catalana ni l'espanyola són nacionalistes, són senzillament xovinistes. El projecte nacional d'uns i altres és el mateix: el TTIP. Mentrestant, la confrontació Catalunya-Espanya funciona perfectament com a cortina de fum. L'única pàtria dels capitalistes és el capital.
Tota aquesta reflexió prèvia és necessària, al nostre entendre, per enfrontar el debat sobre la qüestió nacional i per a situar correctament la posició dels i les comunistes en aquest context. Deixar enrere l'actual fase equival a conquerir un nou marc unitari de les forces socials rupturistes, on el moviment popular recuperi el lideratge, on es recuperi el sentit social i democràtic del Procés, el sobiranisme unitari del moviment original. Així mateix, és necessari combatre el xovinisme burgès, abandonar la confrontació estèril i deixar enrere el fals debat entre nacionalisme i internacionalisme.
Els i les comunistes som nacionalistes en tant que entenem la nació com el marc de lluita del nostre projecte polític i reconeixem els pobles com a subjectes sobirans. Som internacionalistes en tant que defensem una cooperació més gran entre les nacions j en tant que comprenem la classe treballadora internacional com a subjecte històric revolucionari. El que no som, en cap cas, és xovinistes, ni som Imperialistes, ni enarborem la bandera de les nacions per a abocar els pobles a la confrontació.
Els i les comunistes de Catalunya, havent definit Catalunya com el nostre marc de lluita, i sent conscients de les estructures supranacionals a les quals estem sotmesos com a poble, defensem un projecte de República Catalana lliurement associada. Un projecte que sabem només pot ésser construït i desenvolupat amb l'enderrocament del Règim del 78 i dels poders que el sostenen, en aliança amb la resta de pobles d'Espanya, que són víctimes de la mateixa opressió. La revolució democràtica que defensem camina molt més enllà que el projecte d'una República Catalana. Tenim un projecte de federació internacionalista amb els pobles d'Espanya i també amb els pobles d'Europa. Després de tot, defensem un antic projecte de revolució internacional de la classe treballadora i aspirem a conquerir un nou horitzó per al conjunt de la humanitat.
PA
