realitat

Editorial: Aprofundir l'escletxa del règim, consolidar l'espai de ruptura a Catalunya

Com havíem dit a l'anterior editorial sobre les eleccions generals que venien: el 20D Catalunya va a tornar ser un motor de ruptura. La voluntat de justícia social, de democràcia real i de dret autodeterminació van tenir a Catalunya una força i una transversalitat inapel·lables. Un 24,74% dels votants van veure en la candidatura d'en En Comú Podem l'opció política i van fer d'aquesta candidatura la primera força política. L'autodeterminació uneix i dóna la possibilitat de ser un poble unit per fer valdre el dret a decidir el seu futur.

El 20D l'avenç d'un corrent de ruptura democràtica amb el règim del 78 va bufar amb força. A Catalunya, però també a Galícia, a València, a Euskadi, a Andalusia i a Espanya. Cert que va guanyar el PP les eleccions, cert que el PSOE era la segona força, però una idea prenia força: que una altra Espanya era possible i que només ho era sobre la base d'un projecte de i per a la seva gent i de i per als seus pobles. Espanya, per primer cop en molts anys es declinava des de baix i des de la perifèria. La idea nacional-catòlica, inclús la idea de la transició, quedaven molt envellides i inservibles davant la realitat del nou país. I aquesta és una tendència de fons de molt difícil reconducció per les elits que s'aferren a la legalitat i a la continuïtat, que, empeses per la força del moviment polític popular, ara anomenen reforma o canvi tranquil. La idea republicana i democràtica d'Espanya, per primer cop en moltes dècades arrela i esdevé operativa políticament per a les forces de progrés. Avui hi ha una idea d'Espanya que és de ruptura. La idea de l'Espanya popular, democràtica, complexa i plurinacional que semblava que no tenia massa arrelament a l'altra banda de l'Ebre, avui arrela amb força. És una important notícia i se n'ha de prendre nota.

La possibilitat de, en aquesta estela que deixava el 20D, poder anar a eleccions catalanes i revertir l'elitització del procés sobiranista i la seva captura institucional per part de la dreta -per eixamplar les bases d'un projecte nacional-popular i d'amples majories a Catalunya que afirmés la sobirania i la voluntat de decidir el nostre futur mitjançant un referèndum i un procés constituent- van quedar frenades en el moment que es va decidir, per part de les principals forces de l'esquerra independentista, de continuar amb el full de ruta, amb els mateixos actors, amb el mateix suport.... que és el que representa el govern de Carles Puigdemont. A més, representa un argument fort per l'immobilisme a Espanya: un govern d'unitat nacional espanyol vs un govern independentista a Catalunya. En tot cas, quan Catalunya podia ser motor de ruptura, el "procés" paradoxalment funciona com a motor de continuïtat bloquejant altre cop els escenaris de canvi.

Perquè mai no és veritat que com pitjor millor i que més intransigència ens apropa a la independència. Més intransigència ens apropa a més conflicte, però no prefigura com es resoldrà. Mentrestant, el conflicte Catalunya vs Espanya està demostrant que pot servir perfectament per frenar les forces de canvi que podrien aplegar darrere seu la majoria i donar una solució democràtica a la qüestió nacional a Espanya i una via per la independència. Per a frenar les forces del canvi, que estan disposades a batallar per una altra Europa i combatre les polítiques d'austeritat de l'oligarquia financera, tot s'hi val. Parlar de sobirania, de nació, però ser client d'altres a Brusel·les i Berlín.

En tot cas, després del cicle politicoelectoral que hem viscut- i està per veure si està tancat a mitjà termini o no- és evident que les tesis que hem defensat des d'aquestes pàgines: la necessitat d'unitat popular i la construcció d'un nou espai polític d'organització política popular, així com la idea d'una República Catalana, un projecte sobirà per Catalunya, lliurement lligada a un projecte nou d'Espanya, són més vives i més fecundes que mai. Cal perseverar, cultivar. Arrelar, i consolidar aquest espai de ruptura política i organitzativament per a les properes lluites i conteses.

Etiquetes de comentaris:



Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb
G+

Tradueix



Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

realitat*

donar a l'esperança fonament científic


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya