Estem en guerra. La guerra és més gran i terrible que mai. Tanmateix, ja no desperta la indignació ni les protestes d'ahir. Com ha estat possible? Quin paper ha tingut la lluita contra el terrorisme en la desactivació del pacifisme i la solidaritat internacionalista? La guerra com a manifestació extrema de la lluita de classes
Habitualment no parlem de la guerra com una constant del sistema econòmic, sinó com un parèntesi de convulsions que afecta únicament un espai i un temps determinat. No acostumem a parlar de la guerra com una realitat que ens acompanya sinó que parlem de les guerres concretes que afecten un territori específic en un moment concret. Parlem de la Guerra de Síria o de la Guerra d’Ucraïna com a fets aïllats i sense connexió. Parlem de La Guerra Civil Espanyola o de la Segona Guerra Mundial com a guerres diferenciades i aquesta segmentació limita la comprensió d’una realitat que el marxisme ha denunciat sempre: la guerra com a manifestació extrema de la lluita de classes durant tota la història.
Moltes vegades ha estat ridiculitzada per “pamfletària” la definició marxista de la pau com “l’absència d’oposició al socialisme”. Malgrat totes les crítiques superficials, aquesta afirmació tan senzilla té la virtut de condensar amb profunditat totes les dimensions de la guerra com a constant inherent a la lluita de classes durant tota la història.
La història és plena de guerres silenciades. Les guerres pel control dels recursos naturals i les rutes comercials, les guerres mil·lenàries de les tribus nòmades contra les aristocràcies sedentàries, les guerres dels camperols contra els terratinents, les guerres dels grans moviments populars contra les oligarquies. Les guerres s’oculten a les cròniques oficials darrere la imatge de conflictes religiosos i tribals, conflictes menors que no mereixen la nostra atenció perquè ens són estranys. Tanmateix, una mirada global sobre les guerres revela que el món sempre ha estat en guerra i que totes les guerres són expressions d’una mateixa guerra, facetes d’un mateix conflicte econòmic, social i polític internacional. Qualsevol mirada crítica sobre el segle XX revela que la 1a Guerra Mundial, la Segona Guerra Mundial i la Guerra Freda, així com tots els conflictes actuals que sacsegen el món, són manifestacions d´un mateix conflicte que perdura en el temps i que enfronta la humanitat en dos models econòmics antagònics: capitalisme i socialisme. Amb una mica de perspectiva ens adonem que la Guerra Civil Espanyola no és una guerra civil, ni és un conflicte espanyol. És una guerra entre una aliança de forces populars i una coalició feixista mercenària, és una guerra internacional estretament relacionada amb el Crac del 29 i amb la posterior 2a Guerra Mundial. Estudiar-la de manera aïllada ens impedeix comprendre-la.
La incomprensió de la realitat de la guerra, o l’aproximació superficial a la qüestió, perjudica de manera notable el discurs de les organitzacions polítiques que es pretenen reformadores del capitalisme o alternatives a aquest. La ingenuïtat de molts plantejaments polítics actuals queda evidenciada en la sistemàtica omissió de la guerra en les anàlisis estratègics.
La lluita antiterrorista com a fal·làcia per a desactivar la solidaritat internacionalista
Estem en guerra, sempre estem en guerra. Les guerres perifèriques alimenten els centres de poder. La guerra és més gran que mai i els seus efectes més destructius que en qualsevol altre període històric. El rebuig a la guerra és generalitzat, tanmateix, ja no desperta la indignació ni els moviments de protesta massius de fa només uns anys. És especialment preocupant la dissolució dels moviments antiimperialistes de solidaritat a tot l’occident després del gran moviment internacionalista contra la segona guerra d’Iraq de principis d’aquest segle. Com s'han desactivat els grans moviments pacifistes?
La fal·làcia de la lluita contra el terrorisme i contra les dictadures, que s’ha alimentat de l'eurocentrisme i del xovinisme neocolonial europeu, ha servit de pretext per a trencar els vincles de solidaritat entre els pobles i dissoldre la consciència d’una lluita global contra l’Imperialisme.
La imposició del discurs antiterrorista ha servit per encobrir allò que en realitat és propaganda racista i legitimació de l’Imperialisme. L’esquerra europea ha anat assimilant lentament aquest discurs reaccionari del Partit Demòcrata ianqui: primer els laboristes britànics, després la socialdemocràcia continental, més tard els ecologistes i, fins i tot, els anticapitalistes. Com si no, s’explica que suposats líders de l’esquerra com François Hollande, Daniel Cohn-Bendit, Raül Romeva o Olivier Besancenot hagin defensat explícitament la vulneració del dret a la sobirania a aquells països que consideren dictadures, amb criteris més que discutibles?
La renúncia a la defensa de la sobirania i l’acceptació d’una gens justificada superioritat moral del sistema occidental està implícita en aquest discurs. No difereix en essència del discurs colonial dels evangelitzadors del nou món que ha servit de pretext per a l’extermini i el genocidi durant més de 500 anys al continent americà. És per tant un discurs essencialment racista i contrari als drets humans. És un discurs que fractura l’aliança dels pobles contra l’Imperialisme i atempta directament sobre el principi de sobirania de les nacions. És un discurs que alimenta els fanatismes religiosos i que fomenta el terrorisme sectari, en lloc de combatre’ls.
La lluita contra el capitalisme és fonamentalment una lluita internacional contra l’Imperialisme. Tornar a guanyar la solidaritat internacionalista és un dels principals reptes de l’esquerra europea. Recuperar el compromís amb la solidaritat internacionalista i abandonar, amb humilitat, la tòpica moralina eurocentrista és indispensable per derrotar l'Imperialisme.
Ens agradi o no, Europa no ha estat mai el centre del món i, si alguna vegada hi va estar, avui ja no es troba a l’avantguarda de les forces revolucionàries internacionals.
PA
Etiquetes de comentaris: Internacional
