realitat

Caminar més enllà de l'anticapitalisme

L'anticapitalisme no és una ideologia sinó un conjunt d'ideologies, moviments polítics i manifestacions culturals aplegades en una categoria. En termes generals, és un intent de classificació d'alguns corrents del socialisme de finals del segle XX, però ben sovint és elevat a la posició de programa polític. Alguns sectors de l'esquerra tendeixen a autodenominar-se com a anticapitalistes i posen cada dia més èmfasi en aquest concepte.

Des d'un punt de vista acadèmic, l'anticapitalisme, aplega tots aquells corrents ideològics contraris al capitalisme, des de socialistes a comunistes, socialdemòcrates, anarquistes i també feixistes, ja que en l'àmbit teòric, aquestes ideologies es declaren enemigues del sistema econòmic capitalista. L'anticapitalisme no constitueix una única alternativa. Els projectes polítics que podríem catalogar com a anticapitalistes són d'una immensa varietat, des de l'extrema dreta fins a l'esquerra radical. Si deixem de banda el feixisme reaccionari, que en la pràctica mai ha estat anticapitalista, i la socialdemocràcia, que ja ha abandonat tota aspiració de construcció d'un sistema econòmic alternatiu, l'anticapitalisme progressista aplega encara un gran ventall de moviments polítics, amb anàlisis i estratègies molt diferents.

Anticapitalista és un de tants neologismes polítics, com antiimperialista, antiautoritari, antifeixista, antipatriarcal, especialment difosos per l'esquerra europea de la dècada dels 60 del segle XX. Van ser consignes unitàries, premeditadament indefinides i obertes, per arribar a sectors de la població poc identificats amb les consignes clàssiques de la classe treballadora, sectors com la petita burgesia, l'aristocràcia tècnica assalariada i la joventut il·lustrada de les facultats modernes. L'anticapitalisme ha estat preferentment reivindicat per sectors de l'esquerra que no s'han trobat còmodes sota la definició de socialistes o comunistes, sectors generalment més vinculats als moviments ciutadans i a la contracultura que al sindicalisme o als partits de classe. El concepte ha estat molt utilitzat per alguns corrents trotskistes europeus que han arribat a fundar partits anticapitalistes. Durant els anys 90 del segle XX, la idea d'anticapitalisme ha gaudit d'un important impuls de la mà del moviment antiglobalització i ha establert connexions amb el moviment ecologista i altres moviments alternatius. Per la voluntat de mostrar-se com una alternativa al capitalisme, però no identificar-se amb el socialisme o el comunisme, l'ús del terme ha estat més intensiu allà on la propaganda i la repressió anticomunista han estat més pronunciades durant la segona meitat del segle XX, com els EUA, l'Estat Espanyol, França o Amèrica Llatina.

Anticapitalisme ha esdevingut una mena d'eufemisme de socialisme alternatiu. La idea d'anticapitalisme ha estat utilitzada majoritàriament per a denunciar el sistema econòmic capitalista i, al mateix temps, el sistema econòmic socialista, que sovint és descrit en aquests contextos com a capitalisme d'Estat. Ha anat acompanyada sempre de certa càrrega crítica amb la tradició obrera representada pels partits comunistes i pel referent històric de l'URSS. El discurs anticapitalista tendeix a centrar-se en les conseqüències del capitalisme en lloc de les seves causes. Comparteix amb l'ecologisme el rebuig a la societat industrial i el consum de masses. Comparteix amb l'antiglobalització el rebuig a l'hegemonia cultural anglosaxona. Comparteix amb tots els moviments alternatius una visió idealitzada i de vegades romàntica de la humanitat preindustrial i de les cultures tradicionals, així com una mirada especialment severa amb el progrés tecnològic i científic.

Des d'un punt de vista estratègic aquest anticapitalisme planteja el combat al capitalisme com a lluita d'aprofundiment democràtic desvinculada de la lluita de classes. De fet, en molts sentits, rebutja frontalment la idea mateixa de la lluita de classes. L'anticapitalisme desdibuixa la definició de la classe treballadora com a classe productora de la riquesa, nega el seu caràcter de subjecte polític de la transformació social, en favor de subjectes com la ciutadania i posa en dubte la necessitat estratègica de les organitzacions de la classe treballadora. Així mateix, la priorització de la radicalitat formal a la veritable estratègia revolucionària posa l'accent en els aspectes morals de les metodologies organitzatives en lloc de posar-lo en l'efectivitat de l'organització i de les aliances socials.

El discurs anticapitalista es caracteritza per la seva pròpia limitació: estableix una crítica al capitalisme però no ofereix una alternativa programàtica a aquest, per la qual cosa només aconsegueix construir una tímida defensa de l'Estat del Benestar i les polítiques keynesianes. En part, aquesta limitació sorgeix de postulats liberals que són assimilats pel discurs anticapitalista: la defensa d'un concepte liberal de llibertat que oposa l'individu al col·lectiu, la comprensió de l'Estat com una entitat aliena a la societat i no com un instrument d'opressió de classe, el recurrent qüestionament de la qualitat democràtica dels estats socialistes i la legitimació indirecta del sistema parlamentari burgès occidental. Això explica perquè a efectes pràctics el discurs anticapitalista ha acabat sostenint postulats propis de la socialdemocràcia i del neoliberalisme més reaccionari en temes com la lluita contra el terrorisme, No és difícil trobar crítiques anticapitalistes a la Cuba socialista, als processos bolivarians o al socialisme àrab. És en la incapacitat de l'anticapitalisme d'alinear-se en l'àmbit internacional al costat dels pobles en lluita on s'evidencia amb més claredat la seva contradicció fonamental: propugna l'enderrocament d'una sistema econòmic global però renuncia a una aliança global per a enderrocar-lo..

L'anticapitalisme és un concepte tan indefinit que no representa una amenaça real per al capitalisme i les seves propostes programàtiques són tan superficials que resulten fàcilment assimilades i dissoltes per la maquinària propagandística neoliberal. L'autodefinició d'un projecte com a anticapitalista, en lloc de socialista o comunista, estableix la incapacitat d'aquest projecte d'oferir una solució real als problemes de les persones. És important abandonar aquest terme a la deixalleria de les ocurrències inútils i enfrontar una estratègia de construcció del socialisme, que és l'única alternativa possible al capitalisme.

PA

Etiquetes de comentaris:



Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb
G+

Tradueix



Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

realitat*

donar a l'esperança fonament científic


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya