L'endemà de les eleccions del 29s, Artur Mas i el seu equip tenien al davant un panorama complicat per continuar el pla traçat. La victòria de la candidatura Junts pel Sí no havia estat prou àmplia per a investir a Mas i l'única possibilitat de pacte era amb el suport de la CUP, que li exigia un gir absolut en matèria social, difícil d'assumir. Feia falta un miracle per fer que la CUP estigués disposada a fer Mas president i aquest miracle havia d'arribar des del lloc més insospitat: les institucions judicials. A ningú se li escapa, que la imputació de Mas per desobediència en l'organització de la consulta del 9n i la seva citació a declarar, el mateix dia que es commemora l'afusellament del president Companys, és una provocació. El que potser no resulta tan evident és que aquesta provocació no cerca apartar a Mas i desactivar el Procés, sinó assegurar que sigui Mas qui lideri el Procés per a tenir garanties de desactivar-lo. L'evidència més gran que Artur Mas desenvolupa un pla pactat amb el Règim rau en el fet que l'Estat Espanyol té en el seu poder informació suficient per a fer caure al president de l'escena política en qualsevol moment. L'explicació més clara sobre aquesta qüestió va ser l'exposada pel periodista Jaume Reixach en el marc de la Comissió Parlamentària sobre el Cas Pujol que fou presidida per David Fernández de la CUP.
Recordem també, ja que parlem d'Artur Mas, que apareix com a beneficiari de dos comptes a nom del seu pare, a Liechtenstein i Suïssa. Aquests dos comptes van ser regularitzats, com tot el paquet del frau de la banca Liechtenstein Global Trust, per la *vicepresidenta* socialista, Elena Salgado. I és un punt important també aquest, perquè el govern espanyol, els aparells de l'Estat, les estructures de l'Estat, tenen el dossier sencer d'aquest compte de la família d'Artur Mas a Liechtenstein. El tenen i no l'han fet mai públic. El tenen, senzillament, doncs perquè hi havia un empleat de la banca Licjstein Global Trus, Heinrich Kieber (m'aixeco en un homenatge seu) que va filtrar a les autoritats alemanyes tots els clients que amagaven diners en aquest banc de Liechtenstein. Les autoritats alemanyes facilitaren aquesta documentació a altres països, de ciutadans d'aquests països que tenien diners en aquest banc. I entre aquests països hi havia Espanya, i entre aquests clients hi havia la família d'Artur Mas. Per què no s'ha fet públic mai l'expedient, el dossier, la documentació que té el govern espanyol sobre el compte que té Artur Mas i la seva família a Liechtenstein? Perdoneu-me, us ho dic com a periodista. Jo crec que, des de fa molts anys, el govern espanyol té enganxat pels *dallonses* al president Artur Mas i em sap molt de greu, perquè sé, perquè és la meva feina, que aquest dossier amb aquesta informació explica coses que des d'un punt de vista de moralitat pública són greus. Però en tot cas, aquest dossier, crec que seria qüestió de salut pública que es fes coneixedor de la gent. Però el govern, abans el del PSOE i ara el del PP, el guarden gelosament. Mentre aquest dossier no surti jo no em crec res del teatre polític català i espanyol.
Jaume Reixach
En altres paraules, el president Artur Mas és un hereu immillorable de Jordi Pujol i compartiria amb aquest moltes singularitats, com, per exemple, ser el beneficiari d'una herència milionària però incòmodament ocultada en paradisos fiscals. A diferència de Pujol, Mas tindria encara pendent amb el poble de Catalunya el seu acte de contrició i confessió pública. Però actualment està ja ocupat en una cosa que també va fer Pujol: erigir-se com a salvador del país gràcies a un procés judicial contra la seva persona. Jordi Pujol va forjar-se tota una carrera política gràcies a dos grans casos, el del Palau de la Música durant el franquisme i el de Banca Catalana, ja com a President. El 31 de maig de 1984, El País publicava: "Jordi Pujol fue reelegido ayer tarde presidente de a (Generalitat por 87 votos contra 44). Mientras se producía esta votación en el hemiciclo, unas 50.000 personas se habían concentrado ante el Parlament, para vitorearle y rechazar la querella presentada contra él por el asunto de Banca Catalana". El cas Banca Catalana va planar durant tota la campanya electoral i no hi ha dubte que va ser determinant per acabar de reafirmar Convergència i enfonsar a ERC.
El que exposava Reixach no és menyspreable. Si l'Estat Espanyol ha tingut tot aquest temps en la seva disposició informació compromesa contra Artur Mas (com la que ha arruïnat el llegat de Pujol) però no l'ha fet pública, llavors és que l'Estat Espanyol accepta l'estratègia de Mas i n'és d'alguna manera còmplice. Del que no hi ha dubte és que l'anomenat Procés ha superat avui, amb la compareixença de Mas al tribunal, una nova fita. Amb la seva declaració, Artur Mas s'ha apropiat completament del moviment sobiranista, ha culminat l'apropiació gradual d'un moviment popular de descontentament amb el règim, ha aconseguit capitalitzar en el seu lideratge personal, tot el moviment. Sense haver-se pronunciat mai fins ara explícitament a favor de la Independència, Mas s'ha convertit en el líder indiscutible del moviment independentista, una posició que ja ni tan sols la CUP li pot discutir. El muntatge contra Mas és d'una dimensió tan endimoniada que fins i tot moltes persones que el detesten s'han vist obligades a pronunciar-se en la seva defensa, per dignitat democràtica. Alcaldes, alcaldesses, i càrrecs institucionals de tot tipus, amb posicions polítiques absolutament contràries a les tesis neoliberals de Mas, han hagut de donar el seu suport al president en funcions per mínima lleialtat institucional.
Sóc responsable d’haver obeït decisions del parlament de Catalunya de posar les urnes per consultar els ciutadans de Catalunya. Sóc responsable d’haver escoltat centenars d’ajuntaments de tot el país. Sóc responsable d’haver avançat eleccions el 2012 i el 2015 per rebre els mandats democràtics.
Artur Mas
L'operació mediàtica al voltant de la seva compareixença, ha suposat un desplegament publicitari de primera magnitud i té les característiques d'una cerimònia prèvia a la investidura. La coronació de Mas com a president promet ser una catarsi nacional. S'ha aconseguit equiparar un president afusellat per un règim feixista per haver defensat la democràcia amb un president envoltat de corrupció que ha impulsat les mesures més antipatriòtiques i antisocials d'Europa. Perquè sí, per enèsima vegada, les retallades a Catalunya van començar abans que a l'Estat, no són una imposició de Madrid, sinó una decisió absolutament conscient del govern de Convergència.
Però com podria el Procés ser útil al Règim? En realitat, ja ho ha estat. Contradient les tesis defensades encara recentment per alguns sectors de l'esquerra, fins i tot des de fora de Catalunya, que consideraven el Procés Sobiranista com un element de debilitat del Règim del 78, amb una forta càrrega de ruptura democràtica, el Procés ha servit fins al moment per a garantir la seva regeneració. D'alguna manera el Procés ha estat alimentat des del principi per l'Estat Espanyol, provocació rere provocació, sentència rere sentència, com si el més interessat a fer créixer el moviment independentista a Catalunya fos el mateix Estat que nega el dret de Catalunya a l'autodeterminació, a l'empara d'una legislació franquista. De fet, el Procés mai hauria existit sense aquella famosa sentència del Tribunal Constitucional que va convertir l'Estatut en paper mullat i va encendre una metxa d'indignació en clau nacional allà on fins llavors hi havia un procés de mobilització en clau social. Va ser just el 2010, ja en plena crisi econòmica, quan l'auge dels moviments socials començava a espantar el règim, uns mesos abans de l'esclat del moviment 15M. Mentre hem estat distrets en el conflicte, hi ha hagut un procés de successió reial, ens han col·locat un nou borbó i ni ens n'hem adonat.
L'enfrontament nacionalista ha aconseguit enderrocar totes les expectatives de conquesta de les institucions que el descontentament amb la crisi i les mobilitzacions socials recents havien despertat entre les forces progressistes. Una esperança que va donar els seus fruits a Barcelona i moltes altres grans ciutats, amb l'ascens al govern de les institucions de candidatures unitàries de les forces d'esquerra, els moviments socials i la ciutadania organitzada. Fa només uns mesos, després de les municipals del maig, va arribar a semblar possible, no només la constitució de la República Catalana, sinó també la possibilitat d'un enderrocament del règim sorgit de la 2a Restauració Borbònica i la constitució d'una República Espanyola. Ara, després de les catalanes de setembre, aquesta possibilitat està més lluny que mai.
L'enfrontament no només ha debilitat l'esquerra rupturista a Catalunya, bastió indispensable per a qualsevol candidatura progressista que pretengui conquerir el govern d'Espanya. També ha debilitat, de retruc, tota l'esquerra rupturista del conjunt de l'Estat i tot el moviment republicà. Però no només això. També ha servit per a revertir la caiguda del PSOE a tot l'Estat, que ara és vist com a referent d'estabilitat i cohesió davant d'un Podemos i una IU que donen suport, per principis democràtics, al dret a l'autodeterminació. I ha servit per a bastir i consolidar Ciutadans com a alternativa de regeneració desproveïda de qualsevol element de ruptura. Qui millor per liderar una solució lampedusiana al conflicte entre Espanya i Catalunya que un candidat català profundament espanyolista?
Al cap i a la fi, l'enfrontament nacionalista s'ha alimentat sempre des de les mateixes institucions catalanes i espanyoles, ambdues en mans de governs neoliberals i completament afins al règim i la monarquia. És difícil d'imaginar que el creixement del moviment independentista català hagués estat el mateix sense les absolutes sortides de to de Monago, Ibarra, Wert, Montoro, González, Aznar i tants altres, fanàtics impulsors de la confrontació amb Catalunya. Tampoc hauria estat possible sense la fastuosa propaganda patriòtica que ha impulsat el govern nacionalista de Catalunya, amb la sobredimensió del Tricentenari, la remodelació del Born i tantes altres actuacions milionàries, portades a terme en plena aplicació de les mesures d'austeritat. Res d'això hauria estat possible sense uns mitjans de comunicació completament dedicats a alimentar la confrontació, defugint qualsevol anàlisi rigorosa i donant veu a tot tipus de tertulians populistes.
És poc probable, per no dir impossible, que, sota el lideratge de Mas, el Procés pugui avançar en un sentit constituent. Ell és clarament representant dels interessos del règim i la monarquia a Catalunya, i disposarà de tota la col·laboració de l'Estat per a presentar-se com a màrtir nacional català, si així s'assegura el manteniment de l'estatus quo de totes les parts. El que sí que és ben possible és que amb la mateixa facilitat que s'ha orquestrat el conflicte institucional entre Catalunya i Espanya, s'orquestri una sortida pactada que deixi al rei Felip VI al seu lloc. Si va ser possible reconvertir el règim en una democràcia de façana, com no ha de ser possible reconduir la situació actual? Un cop investit amb el suport de la CUP, Mas podria trobar altres aliances per a governar que li permetessin esquivar les exigències anticapitalistes. Ben segur que un govern de Ciutadans a Madrid arribaria a algun tipus d'acord amb un govern de Mas a Catalunya. Després de tot, ambdós formen part del mateix partit al Parlament Europeu: l'Aliança dels Liberals.
PA
Etiquetes de comentaris: Nacional
