realitat

Catalunya després de les eleccions: un altre cop en el mateix atzucac

Les eleccions de 2015 han aconseguit tenir un caràcter inequívocament plebiscitari, tal com desitjaven els partidaris de la independència. La polarització de la campanya ha donat empenta al projecte independentista, però també ha alimentat el sorgiment de l'opció més marcadament unionista, Ciutadans. El resultat situa el procés en un nou carreró sense sortida, abocat a un nou procés electoral, i deixa un parlament amb una presència molt reduïda de les forces d'esquerres.



La victòria de l'independentisme té alguna cosa de victòria pírrica. Té el valor de consolidar un gran bloc partidari a la independència, proper al 50%, però comporta la consolidació d'un bloc absolutament unionista que aplega el 37%. Amb aquests números sobre la taula és gairebé impossible tirar endavant un procés de ruptura unilateral amb l'Estat Espanyol, que era l'objectiu principal d'aquestes candidatures.

La coalició patriòtica de Junts pel Sí ha aconseguit reunir aproximadament els mateixos vots que CiU i ERC per separat el 2012, tanmateix, l'augment de la participació li suposa una pèrdua d'escons, de 71 a 62. Aquesta pèrdua es veu compensada pel creixement de la CUP, opció independentista que passa de 3 a 10 escons al Parlament i triplica els seus vots. No obstant això, la majoria independentista comporta una difícil governabilitat i situa el Procés Sobiranista novament al punt d'inici: és una opció majoritària però no disposa de suficient força ni cohesió per a impulsar un procés definitiu.

L'ascens de Ciutadans, partit espanyolista i dretà, com a primera força d'oposició de Catalunya presenta una situació indesitjable al parlament català i encara complica més les coses. Suposa la irrupció, amb un pes important, d'un actor que trenca amb el consens històric del catalanisme majoritari (amb temes com la immersió lingüística) i invoca amb força un unionisme espanyolista, europeista, centralista i liberal. Aquest ascens és possible, a més, gràcies al vot d'una classe treballadora de la perifèria de Barcelona, que ha estat la més ferida per les polítiques d'austeritat. L'ascens de Ciutadans suposa també l'entrada en una nova dinàmica d'oposició de nacionalismes que posa cada vegada més èmfasi en la confrontació cultural, mentre manté una absoluta sintonia en matèria econòmica i social.



El PSC resisteix com a primera força d'esquerra superant els 500 mil vots, en la franja baixa dels seus resultats històrics però amb més de mig milió de vots fermament consolidats i fidels. Aquests resultats contradiuen les especulacions d'enfonsament que havien fet totes les anàlisis i posen en dubte les prediccions d'una important davallada del PSOE a les eleccions generals.

Catalunya Sí que es pot, assoleix gairebé els mateixos vots obtinguts per ICV-EUiA, però també la participació més gran li suposa una pèrdua de 3 escons en relació al 2012. Els prop de 360 mil vots obtinguts resulten insuficients per a les expectatives d'aquest nou projecte que aplegava també a Podemos i Equo. L'estancament electoral de les forces de l'Entesa s'evidencia en la comparació amb els resultats de les municipals, on va aconseguir superar lleugerament aquesta xifra de la mà de la proposta engrescadora de Barcelona En Comú. Aquests resultats qüestionen la capacitat d'algunes estratègies de superació del partit socialista i de capitalització del vot de la indignació, que ha estat recollit per Ciutadans, de cara a les eleccions de desembre a l'Estat Espanyol. Aquests resultats requereixen de les forces d'esquerra un important exercici d'autocrítica. És necessària una reformulació de l'estratègia d'Unitat Popular que vagi molt més enllà de la simple articulació de coalicions electorals i que aposti per la construcció d'un veritable moviment polític de base en defensa dels interessos de la Classe Treballadora.

Per últim, el creixement important de la CUP, situa aquesta organització en una posició difícil. D'una banda té la pressió de fer front comú amb Junts pel Sí en favor de la Independència, de l'altra, ho té complicat per imposar a Junts pel Sí un full de ruta social anticapitalista. La CUP no podria donar el govern a Junts Pel Sí mitjançant l'abstenció en segona volta, com alguns periodistes havien insinuat, ja que són necessaris 63 escons i algun dels seus parlamentaris hauria de votar a favor necessàriament per a investir a Mas com a president, o a qualsevol altre candidat consensuat. La CUP pot seguir un full de ruta pactat amb Junts pel Sí, però no té cap garantia que aquest full de ruta es compleixi. Seria llavors el còmplice necessari per a uns anys més de polítiques neoliberals que difícilment portarien a la constitució de la República Catalana. La CUP també pot negar-se a pactar amb Junts pel Sí i forçar la convocatòria de noves eleccions. Seria llavors segurament acusada de traïció per alguns sectors però seria més conseqüent amb els plantejaments plebiscitaris que han fet d'aquests comicis i l'objectiu independentista no assolit de superar el 50% dels vots que han expressat repetidament. La decisió darrera depèn de les bases assembleàries de la CUP.

Una aliança independentista de Junts Pel Sí i la CUP sembla l'única opció per a investir president. La correlació de forces al parlament és molt desfavorable a l'esquerra, per la qual cosa resulta impossible una aliança alternativa a la liderada per Junts pel Sí. Tampoc resulta viable una aliança unionista que aplegués a Ciutadans, PP i PSC, aliança que seria estrambòtica i que queda molt lluny de la majoria necessària. En el cas que poguessin superar-se les diferències entre Junts Pel Sí i la CUP, l'estabilitat d'aquest govern, que estaria sotmès a un mandat difícilment realitzable en 18 mesos, és seriosament qüestionable.

La dificultat de la situació generada pels resultats de les eleccions presenta, d'entrada, com a inevitable un nou procés electoral. Tanmateix, res està tancat. L'heterogeneïtat de persones aplegades a la llista de Junts Pel Sí, així com la coincidència d'una gran majoria (amb les CUP i Catalunya Sí que es pot) a favor del Dret a Decidir, obre les portes a nous escenaris, estranys, difícils i poc probables, però no impossibles.

Etiquetes de comentaris:



Més articles





edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

X

Col·labora!

Formulari de Contacte

Contacta amb la redacció de la realitat*

Formulari de Convocatòries

Fes-nos arribar convocatòries d'actes i mobilitzacions

Formulari de Notícies

Informa'ns d'allò que passa al teu voltant


ajuda'ns a conèixer i transformar la realitat*