realitat
Gairebé dues dècades després de la seva dissolució, el PSUC continua sent invocat amb nostàlgia. En aquesta campanya electoral, el record del PSUC ha estat enaltit per diverses candidatures. Tothom reivindica ara el seu llegat i es pretén hereu de la seva tradició. Des del nostre humil punt de vista, la reivindicació del PSUC és en alguns casos un insult, en altres casos oportunisme i en el millor dels casos, un error benintencionat.

Tal com passa amb tantes coses del passat, el PSUC ha estat idealitzat en la memòria d'un sector important de la societat catalana i aquesta mitificació impedeix sovint una anàlisi crític i constructiu del seu paper en la història del nostre país.

Una breu i necessària història del PSUC


El Partit Socialista Unificat de Catalunya fou fundat el 23 de juliol de 1936 a la plaça del Pi de Barcelona, 5 dies després de l'alçament feixista que va iniciar la guerra. Fou resultat de la fusió de la Unió Socialista de Catalunya, del Partit Comunista de Catalunya, el Partit Català Proletari i la Federació Catalana del PSOE. El seu naixement va ser la resposta responsable d'un seguit de partits obrers marxistes a l'aliança reaccionària dels poders de l'Estat per acabar amb la 2a República Espanyola. No van voler participar d'aquest procés unitari altres forces marxistes com el Bloc Obrer i Camperol o l'Esquerra Comunista d'Andreu Nin, que mesos abans havien fundat el POUM.

Fins la fundació del PSUC, el marxisme era minoritari a Catalunya, on l'anarquisme era hegemònic en la classe obrera. En plena guerra, el PSUC va créixer ràpidament i en pocs mesos va esdevenir una de les forces principals de la resistència antifeixista. A partir de 1937, el PSUC va entrar a formar part del govern de la Generalitat de Catalunya, en aliança amb ERC. El PSUC va ser la principal línia de defensa a Catalunya de la república democràtica. El PSUC va ser la via d'entrada de l'única ajuda internacional a la 2a República, provinent de la Unió Soviètica. El PSUC va ser l'impulsor de l'Exèrcit Popular, va liderar l'avantguarda en el front militar i va ser crucial en l'organització de la rereguarda a Barcelona. Tanmateix, la gran aliança de la burgesia catalana, espanyola i internacional amb el feixisme va acabar esclafant la 2a República. El PSUC fou derrotat al costat de la resta d'organitzacions que defensaven la democràcia.

Amb la caiguda de Barcelona, el gener de 1939, el PSUC organitzà la resistència clandestina i la lluita des de l'exili. Durant els 40 anys de dictadura feixista, el PSUC va ser, juntament amb el PCE a la resta de l'Estat, el principal partit de l'oposició al règim. Prohibit i perseguit, el PSUC va seguir creixent en la clandestinitat i organitzant la protecció dels refugiats gràcies al seu contacte amb les xarxes de solidaritat internacionalista comunistes. Des de l'exili, convençut que la lluita contra el feixisme era internacional, el PSUC es va implicar en la lluita contra el nazisme i aportà la seva experiència a la resistència, amb l'esperança que una victòria de la democràcia a Europa acabaria també amb el franquisme. Malgrat la victòria aliada a la 2a Guerra Mundial, les principals potències de l'Europa occidental van trair els seus compromisos amb la resistència democràtica antifranquista. Espanya passà a ser una dictadura tolerada pels EUA, França i el Regne Unit.

Fins a la darrera etapa del règim franquista, el PSUC va liderar la resistència a la dictadura a Catalunya. Milers de persones van continuar ingressant al partit, adquirint el compromís de la militància amb coneixement dels riscos personals que comportava, unides per la voluntat de democràcia i justícia. En la lluita contra el règim, el PSUC va fer seva la lluita nacional de Catalunya. La lluita per la llengua, la cultura i les institucions catalanes, perseguides per la dictadura, va ser integrada al discurs del partit, malgrat que, com a partit comunista, la base del PSUC era la classe treballadora de Barcelona i el cinturó industrial, una població majoritàriament immigrada per a la qual el català no era la llengua pròpia. Durant la darrera etapa del PSUC de la clandestinitat, figures intel·lectuals de la burgesia benestant catalana van ingressar al partit, al que percebien com a principal organització democràtica contra la dictadura. La coincidència del PSUC amb els moviments pacifistes contra la Guerra del Vietnam o amb les revoltes del Maig del 68 francès van fer possible que, malgrat la clandestinitat, el partit esdevingués un veritable partit de masses.

Els pactes que van donar lloc a la transformació del règim franquista en una monarquia parlamentària van debilitar el PSUC. Tot i el seu immens suport popular durant la darrera etapa de la dictadura, a les primeres eleccions al Parlament de Catalunya del 1980, el PSUC va ser la tercera força política més votada, amb prop de 600.000 escrutinis. Les eleccions del 1980 van marcar l'inici del declivi del PSUC. El partit es va veure abocat a un debat entre el sector comunista més ortodox i aquells que consideraven que el PSUC havia de renunciar a la seva essència per esdevenir un partit de caràcter socialdemòcrata o ecologista. El Vè Congrés del PSUC, el 1982, va portar a l'expulsió del sector marxista-leninista, liderat per un dels fundadors del PSUC del 1936, Pere Ardiaca. Aquella dolorosa ruptura va tenir un efecte desmoralitzador. Tot i l'oposició d'una important majoria de les bases obreres, en menys d'una dècada el PSUC va anar renunciant als seus postulats ideològics al mateix ritme que anava perdent influència al carrer. El procés va ser liderat per una direcció del PSUC que havia estat copada majoritàriament per aquells sectors de la burgesia intel·lectual que havien entrat en les darreres hores de la clandestinitat. L'any 1988, el PSUC va deixar de funcionar com a partit, en benefici d'una nova estructura electoral, Iniciativa per Catalunya. El 1997, el PSUC es va dissoldre definitivament en ICV.

L'insult, l'oportunisme i l'error de reivindicar el PSUC


Ara que està de moda reivindicar el PSUC, convindria precisar quin és el PSUC que es reivindica. Els qui reivindiquen el PSUC com a moviment democràtic de masses, punt de trobada de corrents polítics molt diferents al voltant d'un programa unitari, haurien de recordar que el PSUC era un partit comunista, de classe, revolucionari, un partit que aspirava a enderrocar la república burgesa i edificar una societat socialista. Els qui reivindiquen el PSUC pel seu paper integrador de la població immigrada, haurien de recordar que la immersió lingüística defensada i inventada pel PSUC, va anar sempre acompanyada d'una aferrissada defensa de l'escola pública i d'un atac al sistema d'escola concertada defensada per CiU. Els qui defensen al PSUC, com a moviment unitari de l'esquerra, haurien de recordar que el PSUC va perdre aquesta condició en el moment que va renunciar als postulats del socialisme revolucionari i a la representació de la classe treballadora de Catalunya.

No deixa de ser sorprenent que molts dels qui ara reivindiquen el PSUC, hagin estat en el passat ferms defensors de la seva dissolució i de la seva reconversió en una maquinària electoral minoritària. És molt simptomàtic que ara es reclami hereva del PSUC tota aquella Gauche Divine, benestant i conservadora, que va portar al PSUC a la seva desaparició. És absolutament insultant per a la memòria del moviment obrer català que s'invoqui el PSUC per a demanar el vot per Junts Pel Sí o que s'intenti justificar el caràcter transversal d'aquesta candidatura per la presència a les llistes o pel suport de destacats membres del PSUC. Raül Romeva, Muriel Casals, Oriol Bohigas, Borja de Riquer i Xavier Folch, mai han estat comunistes , encara menys persones treballadores, i tot el que han fet pel PSUC ha estat contribuir a fer-lo desaparèixer. La seva reivindicació del PSUC no és simplement hipòcrita sinó que és insultant per a la memòria de totes aquelles persones que van donar la vida en el PSUC pel socialisme.

Per la seva banda, provoca certa perplexitat que la CUP vulgui erigir-se com a hereva del PSUC. Des del PSAN al MDT, l'independentisme marxista sempre s'ha declarat hereu de la tradició del BOC i el POUM (1) i, fins i tot ara, segueix actuant en conseqüència. Tal com va fer el POUM el 1936, a les eleccions del 2015 la CUP s'ha negat legítimament a participar en un front unitari amb les forces d'esquerres que han confluït al voltant de Catalunya Sí que es pot (EUiA, ICV, Podem i Equo), forces que són majoritàries a l'àrea metropolitana de Barcelona. Reproduint molts dels arguments utilitzats en el passat, la CUP ha preferit incidir en la divisió de l'esquerra i les seves bases han convertit aquesta campanya en un atac sistemàtic a Catalunya Sí que es pot (només cal donar una ullada a Twitter), en lloc de fer front comú contra les candidatures de la dreta. En una posició molt similar, també Procés Constituent va reivindicar-se com a hereu de l'esperit unitari del PSUC, per després desvincular-se de la confluència sota el pretext de la priorització estratègica del Procés Sobiranista. Tot sembla indicar que les reivindicacions del PSUC per part dels portaveus de la CUP i Procés Constituent, responen únicament a l'oportunisme.

L'única candidatura que tindria dret a reivindicar l'herència del PSUC amb propietat és la de Catalunya Sí que es pot, però en la nostra humil opinió, això és també un error. Hi tindria més dret que ningú perquè Catalunya Sí que es pot aplega gairebé tots els corrents de l'esquerra catalana escindits del PSUC, des de l'any 1982. Hi tindria més dret que ningú perquè Catalunya Sí que es pot ha aconseguit, amb encerts i amb errors, fer reviure l'esperit unitari dels moviments socials que fa temps va alimentar el PSUC. Hi tindria més dret que ningú perquè Catalunya Sí que es pot aplega en les seves llistes a les persones que estan a la primera línia de les lluites socials, en el moviment veïnal, en el moviment contra les retallades, per l'escola pública, per la salut pública, pels drets laborals, en defensa de la classe treballadora. Hi tindria més dret que ningú, perquè a Catalunya Sí que es pot és la candidatura unitària on participen els i les Comunistes de Catalunya, hereus indiscutibles del PSUC que, després de tot, era un partit comunista, agradi o no agradi.

Malgrat tenir-hi més dret que ningú, pensem que seria un error que Catalunya Sí que es pot es reivindiqués com hereu del PSUC. Un error perquè, per desgràcia de la classe treballadora de Catalunya, el PSUC va perdre moltes de les seves batalles. Seria un error perquè Catalunya Sí que es pot no és un partit comunista com ho era el PSUC, sinó un nou espai de confluència de partits i moviments socials, un espai obert, no orgànic, de debat i actuació unitària, un espai d'Unitat Popular. Seria erroni perquè, a la llum dels successos històrics, allò que va fer del PSUC un partit que era alguna cosa més que un partit comunista, va ser el context d'una dictadura criminal i repressiva que s'ha transformat i ha evolucionat. El PSUC va ser un partit comunista de guerra i per a la resistència antifeixista, aquell temps ja ha passat.

Però reivindicar el PSUC, com a comunistes, ens sembla erroni en darrera instància perquè és un exercici de nostàlgia. Avui ja no necessitem aquell partit de resistència, el que necessitem és un partit per a l'ofensiva, un partit comunista cohesionat ideològicament, per a participar en la construcció de la Unitat Popular i d'un front democràtic i social. Avui el que necessitem és un partit de la classe treballadora, capaç d'aportar una anàlisi científic de la realitat, una avantguarda d'intel·ligència col·lectiva amb capacitat per elaborar i sostenir estratègies a llarg termini, per a invertir hegemonies. L'experiència del PSUC forma part de la història de la classe treballadora de Catalunya i no hauria de ser utilitzada gratuïtament, ni amb els millors propòsits. És la nostra opinió que cal mirar endavant i construir, amb entusiasme i sense melancolia, un nou futur.

PA


(1) En els documents, per exemple, de la IV Assemblea Nacional de les joventuts del MDT (els i les JIR), on s'omet qualsevol menció al PSUC, es pot llegir a l'apartat d'"Antecedents nacionals": "Conscients del paper predominant dels anarquistes (CNT) i de la debilitat ideològica d'aquests- que els feia caure sempre en una política petit-burgesa-, així com de la necessitat de crear una organització de masses marxista que pogués encapçalar un procés de revolució socialista, la Federació (Marxista Catalano-Balear) creà el Bloc Obrer i Camperol (BOC). El BOC però, ben aviat assumí un paper d'organització estratègica i la Federació es dissolgué en el seu si. El BOC fou, fins el 1935 la principal força política marxista als Països Catalans (...) Mantenia una línia política d'independència respecte la III Internacional (recordem que estava controlada per Stalin) i el BOC estava disposat a fer sempre crítica i autocrítica, cosa no permesa per Moscou. (...) Donada l'extensió i la importància de la informació sobre el POUM i la Revolució Catalana del 1936, la Comissió Política troba necessari d'adjuntar docuemtns relatius al tema (...)"





Etiquetes de comentaris: ,



Més articles





edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

X

Col·labora!

Formulari de Contacte

Contacta amb la redacció de la realitat*

Formulari de Convocatòries

Fes-nos arribar convocatòries d'actes i mobilitzacions

Formulari de Notícies

Informa'ns d'allò que passa al teu voltant


ajuda'ns a conèixer i transformar la realitat*