realitat

Editorial: A Catalunya Sí Que Es Pot. El canvi democràtic i les interseccions

El cicle de mobilització popular i ciutadana que va començar amb la vaga general de setembre de 2010 contra les polítiques d'austeritat amb què es feia recaure el cost de la crisi a l'esquena de les classes populars, de la majoria de la ciutadania, així com la gran mobilització contra la retallada de l'estatut de Catalunya per part del Tribunal Constitucional, va tenir en el moviment del 15M un catalitzador que obrí la crisi de règim. A partir del 15M, i la massiva incorporació activa de tota una generació a la política, la ineficàcia i la inexistència de mecanismes institucionals i instruments polítics que permetessin que la veu de la majoria es fes sentir, van obrir un escenari de crisi de règim.

La tardor de 2012 amb la gran mobilització sobiranista de l'11 S i la iniciativa de rodejar el Congrés de Madrid, quedava palès per a tothom que aquest escenari de crisi de règim s'instal·lava en la vida política i que les escletxes que havia obert la gestió de la crisi en favor de l'oligarquia financera i en contra d'una majoria de la població no es tancarien fàcilment. La revolta contra l'austeritat i el moviment pel dret a decidir han estat en tot moment dues expressions i motors d'un corrent de fons de malestar social per la pèrdua de dignitat i democràcia de la ciutadania.

Quatre anys després, han passat moltes coses i la batalla política ha adquirit una densitat a vegades asfixiant. Els intents de refundació dels partits del sistema, de la mateixa monarquia, i la complexitat d'articular i construir els instruments polítics de la majoria ciutadana no fan més que afegir soroll i confusió. Però el cert, és que a les eleccions del 27-S a Catalunya i a les eleccions al Congrés espanyol de finals de desembre es juga la possibilitat de concretar aquest canvi democràtic que anhela una majoria social. El moviment ciutadà té l'oportunitat d'expressar-se a les urnes: l'opció de realment modelar el nostre futur col·lectiu.

Tot això és especialment veritat a Catalunya, on CDC, impulsor de les polítiques antipopulars de retallades i privatitzacions i implicat en nombrosos casos de corrupció, ha vist des de 2012 que la seva taula de salvació implicava intentar instrumentalitzar el moviment sobiranista. A les eleccions de 2012 només se'n va sortir a mitges, perquè va aconseguir poder seguir governant i mantenir la iniciativa, però l'electorat castigava el seu partit.

Ara, l'aposta és més ambiciosa, conscients del profund descontent social han assumit els colors, l'estètica i el discurs del moviment sobiranista i ciutadà: han construït una plataforma electoral en què participen entitats com ANC, Òmnium i partits i persones de centreesquerra com ERC, Romeva i els escindits del PSC; tot al servei que Mas continuï sent president. Les elits sempre ho han tingut clar: a vegades cal que tot canviï, perquè tot continuï igual, perquè segueixin manant els mateixos.

La majoria a Catalunya vol el canvi democràtic, vol poder decidir el futur col·lectiu de Catalunya i la seva relació amb Espanya, vol poder tenir unes condicions de vida digna i recuperar els drets socials que ens han manllevat. No és una majoria dividida en blocs per la meitat com alguns voldrien, no és una majoria que es deixi instrumentalitzar fàcilment. És una àmplia majoria d'interseccions, una majoria que es vertebra al voltant del dret a decidir i a la necessitat de revertir les retallades i garantir els drets ciutadans. És una majoria que s'articula entorn d'una voluntat de democràcia.

Etiquetes de comentaris:



Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tradueix



Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya