Encarna Ramírez és regidora de l'Ajuntament de Roda de Barà des de les eleccions municpals de 2015. Té al seu darrera una llarga trajectòria de militància comunista i de compromís amb les lluites per les llibertats i la justícia social. Conversem amb ella sobre el passat, el present i el futur de l'esquerra revolucionària. Quan va començar la teva militància?
Sóc militant comunista des dels 15 anys, primer vaig començar a militar a la JCC, però poc temps perquè em quedava petit. Vaig formar part del 8è i el 9è congrés, organitzant-los a Sabadell. Allà em vaig adonar que allò no servia perquè era només teòric. Aquell no era el partit que necessitàvem. Hi havia camarades aleshores a CCOO com en Juan Carreo i en Josep Torrecilla que estaven als carrers i nosaltres reunits al 8è i al 9è congrés, als despatxos.
A principis dels 80 em vaig afiliar al PSUC. Al 81 al 5è congrés al PCC perquè érem les bases. La nostra cèl·lula de barri ens en vam anar gairebé tota, ens vam quedar amb les bases.
Durant un any vam ser PSUC-5è Congrés perquè no volíem renuncia al nostre nom. Fins que ens vam organitzar com a PCC el 1984 del que he estat membre fins al congrés de dissolució.
He estat responsable de finances de la meva cèl·lula, després secretaria política, membre del Consell Local de Sabadell del Partit i des de 1996 membre del Comitè Central.
El 1995 vaig ser proposada pel Partit com a regidora a les llistes d’ICV desenvolupant aquesta tasca fins al 1999.
Recordes quan vas tenir consciencia que eres comunista?
Amb 11 anys cosia, de 9 del matí a 11 de la nit, fent de modista vaig aprendre a parlar català escoltant en Serrat, el patró em deia "aquesta nana no seguirà cosint, té les idees molt clares". Efectivament, amb 15 anys vaig marxar a una empresa química, volia un sou fix, volia un contracte. Aquell any l’empresa química feia 25 anys i pel Nadal regalaven un lot als treballadors fixos i res als temporals. Em vaig indignar tant que vaig parlar amb els meus companys perquè no agaféssim el lot, o tots el tenémm o ningú. Finalment vaig ser l'única que no va agafar el lot, però vaig defensar les meves idees. Aquí començo a fer-me comunista.
La mare quan era petit escoltava la Pirinaica amagada sota el llit, però mai m’ho va dir, tenia por que em fiqués en política.
Arran de les lluites socials al barri els companys del partit, concretament en Juan Salido, van començar a “anar-nos al darrere”, volien fixar-nos. En Domingo Mena es va entrevistar amb mi i ens van convidar a participar a mi i al meu marit a les reunions. Aviat ens vam fer del PSUC al barri.
Quines han estat les principals lluites socials de les quals has participat?
Amb tants anys al carrer hem participat en moltíssimes lluites però hi ha tres de les que me’n sento especialment orgullosa del paper que vam fer com a Partit.
La comissió pro ambulatori al meu barri, un barri, un barri molt marginal sense metges en el que estàvem obligats a caminar més de 4 kilòmetres per poder-nos visitar tant els vells com els nadons. Vam aconseguir crear una comissió i de manera militant fer una recollida de signatures casa per casa, moltes reunions amb els responsables de sanitat, amb l’ajuntament, amb moltes persones... i ho vam aconseguir, van construir el CAP al barri.
La construcció de l’escola bressol també ens va suposar una llarga lluita i organització. Un grup de mares ens vam organitzar per aconseguir una escola bressol al barri, en un principi ens van deixar un local privat sobre d’un forn, amb les dificultats que això suposava. Vam començar les negociacions amb l’ajuntament, vam batallar molt fins que vam aconseguir que l’ajuntament construís al barri la primera escola bressol pública de Sabadell. Va ser una victòria de les mares del barri i de l’associació de veïns i veïnes de la que formàvem part molts i moltes comunistes.
Per últim també recordo amb molt de carinyo l’experiència com a portaveu de la Comissió de Cultura. El partit em va encarregar que fos la persona que enllaces el partit amb la comissió per seguir amb la nostra estratègia, traslladar al partit les lluites al carrer. Vam aconseguir construir el primer centre de dia amb casal d’avis i escola d’adults gràcies a la mobilització i la implicació de totes les entitats del barri. Estàvem fent unitat popular.
Com recordes la teva etapa com a regidora a l’Ajuntament de Sabadell?
El 1995 el Partit em va proposar com a regidora per l’ajuntament. De 1995 a 1999 vaig ser regidora del districte 7 a Sabadell i de 1996 a 1999 Regidora de Serveis Socials. Jo em sentia una activista a l’Ajuntament de Sabadell, com els meus companys. Va ser un repte molt importat representar a la ciutadania i aconseguir coses pel barri des de la meva ideologia.
Vam poder materialitzar la construcció de l’escola bressol, vam netejar el barri sobretot la zona de Poble Nou i Torre Romeu, vam construir la plaça Dolores Ibarruri, vam posar transport escolar gratuït garantit que tots els nens del barri poguessin anar a estudiar d'institut (que estava a un altre barri) contribuint així a fomentar la igualtat d’oportunitats dels nens i nenes del barri.
Sempre fent d’enllaç entre l’Ajuntament i EUiA i el Partit Comunista de Catalunya.
Que vas passar a fer després de deixar de ser regidora?
El 2004 vaig marxar amb la família a Roda de Varà. Se’m va encarregar que organitzes EUiA a la localitat, ja que era una organització petita i poc activa. Em van escollir coordinadora. A les eleccions de 2007 ens vam presentar com a Alternativa Baix Gaià, vam treure pocs vots, sense representació. Però no vam desistir, mensualment elaborem el Full de Roda i cada mes duem a terme una xerrada recolzant les lluites del territori, organitzant les AAVV i la Federació d’AAVV.
El 2011 ens vam presentar ja com a coalició amb ICV, tampoc vam tenir representació. Aquest any 2015 però hem tret una regidora, jo mateixa, i hem triplicat el nombre de vots.
Vam començar sent 4 afiliats a EUiA i ara en som 18. És una feina lenta però anem a bon ritme.
Com vas viure la refundació de Comunistes de Catalunya?
Amb sentiments trobats. Amb alegria però també amb tristesa. He estat tota la vida al partit, vaig patir la ruptura del 81, per la qual molta gent es va quedar a casa. Vam parir el PCC. Ens sabia greu deixar part de la nostra història, perquè aquest havia estat el Partit, el meu Partit.
Sempre hem estat per la unitat, això era i és molt important per poder dur a terme els canvis socials necessaris.
Quins creus que són els principals reptes del partit en aquest any i mig que ens queda per la refundació?
És imprescindible recobrar les cèl·lules, fer formació i organització. Bé, i hem d’intentar créixer, això ens engrescarà a tots i totes.
Recordo amb nostàlgia les formacions que fèiem amb el Treball i l’Avant al voltant de l’estufa, ara hem de fer-ho amb la Realitat.
Alba Blanco
Etiquetes de comentaris: Entrevistes, Local
