realitat

A Catalunya, a Espanya i a Europa, en Comú, sí que es pot

Des del 15 de maig de 2011, estem assistint a un xoc entre dos blocs. Un bloc deconstituent, format per les oligarquies empresarials i les institucions del règim del 1978 (la monarquia, el Tribunal Constitucional, i el bipartidisme imperfecte de PP i PSOE, al que hem de sumar Ciutadans i el paper ambivalent de CiU i PNB). I un bloc constituent, forjat a marxes forçades entre organitzacions polítiques i sindicals, moviments socials nous i vells, com la PAH, i noves plataformes ciutadanes. El bloc conservador està ben organitzat, i disposa d’uns recursos inabastables: institucions, capital, mitjans de comunicació… El bloc popular és dinàmic, líquid, fragmentari, fins i tot contradictori.

Els èxits electorals del 24M han significat la primera batalla entre aquests dos blocs. Podem anotar un punt al bàndol de la ciutadania, que amb astúcia i grans dosis de generositat ha sabut forjar complexes plataformes electorals que han guanyat importants bastions: Barcelona, Badalona, Sabadell… i també Madrid, Saragossa, Corunya o Cadis.

L’aparició d’Ahora en Común, un espai de trobada de cara a les eleccions generals inspirat en les fórmules municipals de confluència, ha posat sobre la taula el que cada vegada més veus denunciaven: hi ha forces com Podemos que estan intentant constituir un subjecte polític, un bloc constituent, al marge de les realitats socials, materials i nacionals.

Agafem l’estratègia d’Íñigo Errejón de “construir pueblo”(1) com a exemple, que de moment sembla guiar l’acció de Podemos, la força de canvi amb millors perspectives electorals en l'àmbit estatal ara mateix. Errejón apunta a una autonomia idealista i total de la política, en la que no només l’espai social és producte d’un relat, sinó que aquest relat hegemònic pot ser canviat per qualsevol altre. Si bé és cert que existeix una certa autonomia entre la superestructura i la base de relacions socials (les esquerdes que permeten la presa de consciència), no podem assumir que la ideologia existeix en el buit, sense relació amb la base material de la societat i que per tant es pot canviar per qualsevol altre de forma arbitrària.

Per contra, la construcció d’un subjecte polític alternatiu es fa sobre la base material dels interessos de les classes subalternes. És cert que abans d’evitar un desnonament s’ha de ser conscient que és possible fer-ho, que “sí que es pot” com diu la PAH, però sempre existeix una necessitat social prèvia que requereix construir aquest relat alternatiu, aquesta presa de consciència. Per tant, la mutació de la classe treballadora de subjecte subaltern a subjecte protagonista, aquest “construir pueblo”, no parteix d’un relat alternatiu flotant, dissenyat en un laboratori, sinó que es basa en la despossessió a la que es troba sotmesa. En altres paraules, Podemos no podria existir sense l’acció política del 15M i de la PAH, que sorgeixen com a reacció a l’agudització del procés deconstituent.

Una segona realitat importantíssima, que una força hegemònica ha de tenir en compte a l’Estat Espanyol, és la nacional. La construcció d’un bloc constituent no pot obviar les realitats nacionals dels diferents pobles de l’Estat Espanyol. No és casualitat que allà on Podemos s’ha adaptat a fórmules de confluència és en aquelles comunitats autònomes on la identitat nacional està més desenvolupada, com Catalunya o Galícia. Aquesta realitat plurinacional no només afecta de cara a guanyar els governs autonòmics, sinó que també determina la possibilitat de guanyar el govern estatal, principal objectiu en l’estratègia de Podemos. I per assolir aquest objectiu, per “construir pueblo”, per consolidar aquest bloc constituent, cal entendre que no existeix un sol subjecte homogeni “espanyol”. Més aviat, cal aspirar a “construir pueblos”, a omplir de contingut la sobirania dels pobles de l’Estat Espanyol que legítimament volen decidir el seu futur més enllà dels límits de la realitat jurídica actual. És significatiu que Galícia, Catalunya i País Valencià estiguin reclamant un grup propi al Congrés. Em sembla la direcció adequada, ja que una força de canvi ha de dur a dintre seu les condicions de la nova societat que proposa.

Retornant a Ahora en Común, podem llegir l’esmena que fa al projecte de Podemos amb aquestes claus: el bloc constituent s’ha de constituir d'acord amb les realitats socials, materials i nacionals. No es pot “construir pueblo” apel·lant a una ciutadania abstracta, sense una realitat social i nacional producte de la base històrica i productiva que és el capitalisme.

Això no significa necessàriament una esmena a la totalitat a l’estratègia de Podemos, ni que aquesta sigui l'única veu dins de Podemos. De fet, des de les eleccions europees han estat la resta de forces les que han pres nota de les propostes i metodologies del partit de Pablo Iglesias i Íñigo Errejón. O que Ahora en Común en realitat aspiri a acabar amb Podemos. Alguns “intel·lectuals orgànics” de Podemos han interpretat l’esmena d’Ahora en Común precisament com això, un cop d’estat al lideratge de Pablo Iglesias per motius personals, més que polítics(2).

Crec que seria simplista aquesta reducció. És cert que l’interès genuí de persones que proposen una confluència pel canvi coincideix amb els interessos dels aparells polítics (com a òrgans col·lectius, per molt que es personalitzi en els mitjans) per salvar els projectes. Però en tot cas el debat no és si existeixen aquests aparells partidistes (Podemos(3), IU, ICV o Equo els tenen), sinó si estaran al servei del projecte polític comú o només al servei dels seus interessos particulars.

Com he dit, l’esmena és política, però també tàctica. L’actual fragmentació del bloc constituent afavoreix la presència de múltiples forces: Izquierda Unida, Equo, les marees gallegues, ICV, CUP, Compromís, Més, Bildu, Cha... Per motius històrics, existeixen altres espais polítics. No intentar harmonitzar-los per simples diferències organitzatives o comunicatives em sembla un error greu, igual de greu que el fet que algunes d’aquestes forces exagerin les diferències per sabotejar la unitat popular. Podemos i la resta de forces hem d’estar a l'altura del moment i salvar les diferències per constituir aquest bloc constituent, aquesta marea de canvi nacional i estatal. La forma concreta (noms, sigles, logos) no és rellevant, i en tot cas hauria de ser la que sumi a més persones.

El que jo interpreto és que aquesta estratègia de Podemos, que de moment ha fet que el règim del 1978 trontolli, pot enfortir-se quantitativament (sumant a tots els espais polítics) i qualitativa fins a tombar-lo definitivament. Que el relat alternatiu del bloc constituent s’enforteixi amb el reconeixement de les realitats socials i nacionals producte de la base de relacions capitalistes no significa que el contingut del relat hagi de tornar a la retòrica marxista del segle XX. No és tan important parlar de “classe obrera”, “burgesia” i “plusvàlua” en lloc de “ciutadania”, “casta” i “precarietat”, com que els missatges i les propostes apel·lin als mateixos subjectes i la seva realitat material.

Per últim, no hem de perdre de vista que construir un bloc constituent és necessari per guanyar les eleccions i per la posterior gestió. A més, la victòria en l'àmbit estatal es fa més necessària que mai, ja que un sol poble no pot plantar cara al poder financer que controla la Unió Europea i el FMI. Com s’ha demostrat amb la capitulació del govern grec, per vèncer el dictat de la Troika cal que tots els pobles d’Europa s’emancipin, ja que si no ni tan sols fora de l’euro escaparem del seu domini.

Oriol Arcas

Notes:
1.- Veure la magnífica crítica des d’una òptica marxista que fa Pau Llonch, músic i membre de la CUP, al llibre d’Íñigo Errejón i Chantal Mouffe “Construir pueblo. Hegemonía y radicalización de la democracia”.
2.- Veure l’article de Carlos Fernández Líria, “¿Desbordando Podemos?”.
3.- Com apunta Facu Díaz, les actituds de Podemos respecte Ahora en Común poden ser una externalització de les pròpies contradiccions internes, en aquest cas el procés de primàries.

Etiquetes de comentaris: ,



Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb
G+

Tradueix



Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

realitat*

donar a l'esperança fonament científic


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya