realitat

Podemos i Izquierda Unida, dos projectes per a un sol final

Fa tres anys i mig, al juny de 2012, la 6a Assemblea d'Esquerra Unida i Alternativa desenvolupava amb força la idea d'un Nou Espai com a concepte de nou instrument polític de ruptura i transformació. Amb això volíem anunciar l'inici d'un camí de suma qualitativa de components polítics i socials que superessin sense destruir-les experiències acumulades en els últims 10 anys de la coalició entre Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) i Esquerra Unida i Alternativa (EUiA).

Evidentment l'aposta era teòrica però després d'una experiència pràctica positiva d'anys que mostrava el seu esgotament, i parlàvem d'aquest nou projecte amb il·lusió sense tenir en compte, potser, que la realització concreta dels projectes sempre presenta concrecions reals i aspectes imprevistos de la seva formulació inicial.

Quan EUiA va abordar el debat de les eleccions Europees de 2014 ja ho feia amb aquest debat fet i per això sabíem que, o s’abordava una transformació dels nostres instruments polítics, o podria arribar el cas que amb les eines amb què comptàvem i els mètodes que utilitzàvem, corríem el perill de no poder representar totes les energies de canvi i indignació que la crisi estava llançant al carrer i a la nova politització a Espanya. Des d'aquest punt de vista, Podemos no havia d'haver nascut, hi havia lideratges, força i idees perquè l'esquerra transformadora existent entengués els missatges i adaptés formes i fons sense perdre els seus principis i història revolucionària. Ja sabem que el resultat de les europees va marcar una fita i des de llavors res ha estat igual en la política espanyola.

De forma crítica cal assenyalar que part la mobilització i l'activisme ha confiat cegament en el cicle electoral (2014-2015) com a factor de canvi i que això ha provocat una clara reducció del flux de conflictes. De forma crítica també cal assenyalar que alguns dels debats polítics han apel·lat, en una situació d'ús i abús de noves i velles formes comunicatives, a l'espectacle televisiu i a la política de consum amb híperlideratges de baix contrast de projecte i programa. De forma crítica hem comprovat com després de l'ensurt inicial amb la irrupció del 15M, la nova política i les opcions reals de canvi electoral, el sistema ha contraatacat generant productes com Ciutadans, capaços de penetrar en electorats cansats del bipartidisme, la corrupció i que poden sorprendre combinant el discurs de la regeneració democràtica amb el de la recreació d'identitats contraposades a les quals ha volgut generar una part de l'independentisme per esborrar el debat sobre model social i l’eix esquerra-dreta.

Tot això ho hem comprovat i, per tant, afirmar que el bipartidisme o les seves crosses estaven mort va ser un excés i un atreviment, encara que segueixo pensant que està realment ferit. Fer política amb un ús excessiu de les enquestes i de les "expectatives" s'ha comprovat que és arriscat, sobretot, quan els mecanismes que domina el sistema per modular l'opinió pública són poderosos (mitjans de comunicació, institucions nacionals i internacionals, líders d'opinió , etc.).

Malgrat tot això, pot encara tirar-se més fusta al foc, que Podemos i Izquierda Unida no hagin arribat a l'acord de presentar llistes conjuntes a tota Espanya a les Eleccions Generals del 20D és, no una molt mala notícia, sinó molt pitjor. Evidentment les dues forces polítiques plantegen formes i estratègies polítiques contradictòries malgrat usar a vegades el mateix concepte d'Unitat Popular per definir-les, però això no treu: 1- La necessitat objectiva de sumar electoralment i la possibilitat programàtica objectiva de fer-ho en un percentatge elevat, no del 100% clar. 2- Les possibilitats que ofereix la complexitat electoral per ordenar llistes i acords jurídics i econòmics que donin seguretat i transparència.

He assistit en la meva experiència a acords entre verds i comunistes o entre nacionalistes d'esquerra i federalistes i afirmo que "gent" i "esquerra" no són incompatibles, sobretot, quan cal definir no només programes sinó també relats, discursos i imatges. De moment la imatge de la divisió no captiva a ningú. Els acords no només són la lletra, són també l'esperit amb el qual es van a buscar, la perspectiva de cap a on es camina i jo preguntaria als que s'alegren de la desavinença entre Podemos i IU, cap a on aneu companys?

El meu compromís amb el projecte federal d'Izquierda Unida segueix ferm, per això va valorar la intel·ligència del Consell Polític Federal i d'Alberto Garzón quan el passat dissabte 3 d'octubre reafirmaven el seu acord amb l'estratègia d'EUiA de mantenir la confluència que significa Catalunya Sí Que Es Pot, fos quin fos el desenllaç del diàleg amb Podemos.

Crec que el camí d'EUiA no s’ha d'apartar de la construcció del Nou Espai i avui a Catalunya crec que en aquesta direcció camina Catalunya Sí Que Es Pot. Sens dubte estem aprenent dels errors comesos i moltes coses poden i han de millorar (començant per sumar actors polítics que no van estar el 27S), però trencar aquest espai no només significaria no avançar, sinó que representaria retrocedir en el que és positiu de l'experiència d'ICV-EUiA, tornar a l'any 2000 avui només és una opció per descarregar la ràbia que sentim quan les coses no succeeixen com havíem esperat i els revolucionaris hem de mantenir el cap fred, especialment en els moments difícils.

No podem convertir el 20D en res més que en allò que espera la gent de nosaltres, unitat, lluita i determinació perquè l'esperança del canvi segueixi ferma.

Joan Josep Nuet i Pujals
Secretari General de Comunistes de Catalunya i Coordinador d'Esquerra Unida i Alternativa

Font: www.nuet.cat

Etiquetes de comentaris: ,



Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb
G+

Tradueix



Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

realitat*

donar a l'esperança fonament científic


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya