El 4 d'agost d'enguany, Antonio Baños feia aquestes declaracions: "Ja tenim data per a liquidar el sistema autonòmic català i el Processisme". El candidat de la CUP definia el Processisme com "l’estat de latència pel qual algunes forces i elits volen que el procés es dilati en el temps, es cronifiqui i no acabi resolent-se de cap manera". Així mateix, també afirmava que calia guanyar les eleccions del 27-S amb escons i amb vots: "Els seixanta-vuit escons impliquen la formalitat de les eleccions, però la realitat plebiscitària ens fa demanar una majoria àmplia’". Del Procés al Processisme
Uns dies abans de les eleccions, Roger Palà reflexionava sobre diferents escenaris post electorals en l'article "Procés o «processisme»? Tres escenaris post 27-S". L'autor preveia per a l'escenari 1, enunciat com"Els partits "indepes" no sumen l’absoluta", el següent context: "El sobiranisme s’ha cansat de dir que el 27-S és un plebiscit, però si Junts pel Sí i la CUP no sumen 68 diputats, llavors hi haurà qui dirà que gran part dels vots que haurà recollit Catalunya Sí que es Pot són independentistes i que cal fer la consulta definitiva. I pilota endavant. El cop pel sobiranisme serà dur, però caminarem cap a una lenta recomposició en clau de "processisme": el procés com a finalitat en sí mateix i no com a mitjà per operar canvis reals." L'autor, ja havia parlat sobre el Processisme en anteriors articles com "El procés s’ha acabat: benvinguts al ‘processisme’".
A dia d 'avui, la realitat és que Antonio Baños i la CUP semblen haver caigut en el parany del Processisme, que tan correctament havien detectat com una amenaça fa només uns mesos, i que Roger Palà va encertar de ple en la seva anàlisi del principal escenari que trobaríem després del 27S. La moció d'inici de la ruptura amb Espanya aprovada per Junts pel Sí i la CUP és una més de les ja tantes declaracions d'intencions del Parlament de Catalunya i, com totes les anteriors, està destinada a caure a la mateixa paperera. Aquest destí li està reservat per haver estat impulsada principalment per un actor, Convergència, que és un dels dos principals impulsors del Processisme, qui té major interès en la dilació i la cronificació del Procés. L'altre, evidentment, és l'Estat Espanyol, que ha trobat en el Procés el seu major aliat per a a la reforma del Règim.
De moviment ciutadanista a moviment reaccionari
Vist en perspectiva, el Procés ha estat un moviment ciutadanista, amb molts punts en comú amb un moviment com el 15M, al que, en molts sentits, ha acabat fagocitant i substituint.
Un moviment ciutadanista, com el caracteritzat pel professor Manuel Delgado en la seva reflexió del 15M, que: "sol concretar-se en mobilitzacions massives destinades a denunciar determinades situacions considerades injustes, però sobretot immorals, i ho fa proposant estructures d'acció i organització làbils, basades en sentiments col·lectius molt més que en idees, amb un èmfasi especial en la dimensió performativa i amb freqüència "artística" o festiva. Prescindint de qualsevol referència a la classe social com a criteri classificatori, remet en tot moment a un difusa ecumene d'individus als quals s'uneixen no els seus interessos, sinó els seus judicis morals de condemna o aprovació".
Com tot moviment ciutadanista, el Procés també ha enfrontat les mateixes debilitats que advertia el professor: "la institucionalització de l'assemblea com a instrument per antonomàsia de i per als acords entre individus que no accepten ser representats per res ni per ningú. Aquesta forma radical de parlamentarisme es conforma com a òrgan inorgànic els components es passen el temps negociant i discutint entre si, però que tenen greus dificultats amb negociar o discutir amb qualsevol instància exterior, perquè en realitat no tenen res a oferir que no sigui la seva autenticitat comunitària i que és més intralocutora que interlocutora". L'assemblearisme institucionalitzat i el parlamentarisme radical s'han produït en instàncies diferents en els dos moviments però la incapacitat de comunicar-se amb instàncies exteriors és similar.
Astorat en el Processisme i en el pitjor ciutadanisme, el Procés ha esdevingut reaccionari. El Procés ha servit fins ara per a justificar molts anys de retallades i desactivar la formació d'una alternativa popular al neoliberalisme. El moviment ciutadà pel Dret a Decidir i el conjunt de l'esquerra independentista catalana han estat segrestats per l'oligarquia. El Front Patriòtic ha acabat amb l'Esquerra Nacional i amb la Unitat Popular, al mateix temps que ha alimentat les forces de la reacció a la resta de l'Estat, sostenint la caiguda dels partits del Règim i el creixement de la falsa alternativa taronja. D'aquesta manera la correlació de forces ha canviat, tant a Catalunya com a tot l'Estat, desfavorablement per als interessos de la classe treballadora i de les classes populars.
Sentit del moment històric
Tal com la defineix Fidel Castro, la Revolució és, per davant de tot, "sentit del moment històric". Responsabilitat. És amb sentit del moment històric i amb responsabilitat que els i les comunistes hem de posicionar-nos davant d'aquest moment. No podem ser còmplices de la teatralització parlamentària, còmplices d'un parlament burgès i aburgesat que s'ha convertit en un xerrament a costa de la precarització de la classe treballadora i l'ofegament dels serveis socials. No podem ser còmplices d'un espectacle dissenyat per a garantir la perpetuació de les oligarquies. Dins de la bombolla del conflicte nacional, el Parlament de Catalunya es manté al marge de la dura realitat social del país. Declara, manifesta i proclama però no legisla, no governa, no treballa.
El Procés no pot avançar en termes que afavoreixin a la majoria, està atrapat entre dos pols formalment oposats però amb el mateix projecte econòmic neoliberal. Mentre es discuteix al Parlament sobre sobirania, Convergència, Ciutadans, PP i PSC-PSOE es troben a Europa recolzant el TTIP, el tractat de lliure comerç que ha d'acabar amb tota sobirania en un futur immediat. Diguem les coses clares: la conquesta de la sobirania és indestriable de la lluita internacionalista, avui més que mai, inabastable sense una aliança de forces internacional i antiimperialista. Sobirà és el poble de Cuba perquè la seva independència se sustenta sobre el poder popular. Sobirans són els pobles que poden enfrontar-se a l'Imperialisme, plantar cara al poder econòmic. És el socialisme de Cuba i la seva aliança amb totes les nacions antiimperialistes allò que el converteix en un poble sobirà, no la seva independència formal, que ja gaudia des de molt abans que la revolució.
Superar el Processisme només és possible sobrepassant l'horitzó nacional i posant l'atenció en la veritable sobirania, la sobirania econòmica. Només és possible si l'esquerra catalana és capaç de mirar més enllà i establir aliances amb la resta de pobles de l'Estat i d'Europa en un front popular contra la reacció neoliberal. Només és possible si la classe treballadora s'organitza políticament en un front unitari democràtic i social. Només és possible si la intel·lectualitat del país s'implica de manera responsable en la lluita social de la majoria. La República Catalana només és viable en el marc d'una profunda transformació del sud d'Europa que ha de fer trontollar les estructures de dominació de les oligarquies econòmiques.
El 20 de desembre arribem al final d'un cicle electoral que haurà estat decisiu. L'esquerra i el conjunt d'organitzacions socials arribem esgotats a aquesta batalla. Però cal lluitar-la. Hem de combatre tan units com sigui possible, fer campanya amb l'objectiu de plantar cara, un cop més, al neoliberalisme. L'important no és el resultat de les eleccions, sinó que la campanya serveixi per a construir, vertebrar, cohesionar i enfortir un nou espai de lluita de les classes populars per a la conquesta de la sobirania.
PA
