Després del darrer dilluns negre del 8 de febrer, ja tot sembla a punt per a l'esclat d'una nova crisi econòmica financera. Mitjans de comunicació, analistes, experts i tot tipus de tertulians assumeixen públicament l'inici del compte enrere per al nou desastre global. Les crisis són cícliques en el capitalisme, però la crisi que ara ens ve al damunt es presenta especialment destructiva, si tenim en consideració que encara que estem immersos en la crisi de 2008. Dilluns negre del 8 de febrer: causes
Les borses de tot el món van caure de manera important el 8 de febrer. L'íBEX espanyol va caure un 4,44% que s'acumula al 5,01% del passat 24 d'agost. La borsa grega va caure un 7,87% fins a situar-se en mínims de fa dues dècades. Banco Santander va perdre el 6,21%; Repsol, el 5,93%; BBVA, el 5,61%; Inditex, el 2,98%; Telefónica, el 2,96% i Iberdrola, el 1,59 %. L'índex Eurostock va caure el 3,27%, París el 3,17%, Londres el 2,65% Frankfurt el 3,31%. Les caigudes més significatives van ser les del Deutsche Bank i Commerzbank, del 9,5 i el 9,49% respectivament, que assenyalen un dels principals punts dèbils dels mercats financers: Alemanya.
Els grans mitjans de comunicació no han trigat en establir un paral·lelisme entre la situació del Deutsche Bank i la de Lehman Brothers just abans de l'esclat de la crisi de 2008. Els diferents escàndols que han envoltat el Deutsche Bank s'afegeixen als dubtes cada cop més generalitzats sobre la seva solvència. Les pitjors pràctiques del sector financer han caracteritzat la seva gestió: l'entitat és motiu d'una investigació per haver invertit contra els seus propis clients i diversos escàndols han esquitxat els seus directius. Així mateix, comença a assumir-se en els mercats financers que el deute de Grècia amb la banca alemanya mai podrà ser pagat.
D'altra banda, les inversions en conflictes bèl·lics iniciades per les oligarquies d'Alemanya, França, el Regne Unit i els EUA, principalment, a l'Orient Mitjà i a Ucraïna, han estat un fracàs absolut. A Síria, no només no s'han aconseguit els objectius de derrocar a Bashar Al Assad i imposar un règim terrorista mercenari, sinó que s'ha creat l'allau més gran d'éssers humans que cerquen refugi de tota la història. A l'Iran no s'ha aconseguit derrocar el govern antiimperialista, sinó que s'ha acabat acceptant el pla de desenvolupament d'energia nuclear per a fins no militars que abans es considerava inacceptable. La desestabilització d'Ucraïna ha imposat un govern neonazi però el bloc de la UE i els EUA no ha aconseguit l'objectiu que perseguia:: desestabilitzar Rússia. En tots els casos, l'ús del dret a veto de Rússia i la Xina ha impedit la instrumentalització de l'ONU per a fins imperialistes. Així mateix, l'emergència de noves forces en el panorama global, com Amèrica Llatina, han impossibilitat el desenvolupament de l'estratègia unilateral d'occident. Tot això ha afectat les expectatives de benefici derivades de l'escalada militar que s'havia previst i que ha quedat en suspens.
Les crisis cícliques del capitalisme
Va ser Karl Marx el primer a descriure el caràcter cíclic de les crisis econòmiques, com a característica inherent al mode irracional de producció capitalista. Importants aportacions han estat fetes a aquesta teoria des de llavors, per a descriure la tendència natural del capitalisme a crisis cada cop més destructives. Les crisis estan relacionades amb l'esgotament de les formes d'acumulació de capitals, amb la necessitat constant del capital d'obrir nous mercats i trobar noves maneres d'especular i concentrar riquesa.
En les darreres dècades, les crisis s'han succeït en intervals variables d'entre 5 i 10 anys. Com en tantes altres matèries, la categorització de les crisis econòmiques és sempre discutible, ja que les dades poden ser interpretades de manera molt diferent. Així mateix, no existeix un únic fet, ni un moment precís, en el qual la crisi esclata, sinó que la crisi és un conjunt de condicionants que, en el transcurs d'un procés, canvien la tendència. Amb tot tipus de reserves, podríem dir que les darreres grans crisis econòmiques amb efectes globals han estat:
- 1973: primera crisi del petroli (Viquipèdia)
- 1979: segona crisi del petroli (Viquipèdia)
- 1982: crisi del deute d'Amèrica llatina (Viquipèdia)
- 1987: crac borsària de Wall Street (Viquipèdia)
- 1993: crisi monetària (Viquipèdia)
- 1997: crisi financera asiàtica (Viquipèdia)
- 2001: crisi de les .com (Viquipèdia)
- 2008: crisi de les subprime (Viquipèdia)
L'alternativa a les crisis
Les crisis del capitalisme són cícliques i es reprodueixen regularment, però això no vol dir que siguin inevitables, sinó que són una condició indestriable del sistema capitalista mateix, i, per tant, un motiu més per a superar-lo.
Les crisis acostumen a anar seguides de períodes de creixement econòmic, promoguts pels estats a través de polítiques keynesianes. I aquest és l'aspecte més preocupant de la crisi que s'apropa: que la darrera crisi va ser el 2008 i no l'ha seguit cap període d'expansió,. Al contrari, hem viscut un cicle complet de contracció generalitzada, amb polítiques d'austeritat que han tingut efectes criminals sobre la classe treballadora. Comença a evidenciar-se que els poders oligàrquics no tenen la intenció de tornar aplicar polítiques keynesianes per a corregir els efectes més extrems del seu enriquiment salvatge. Caiguda la Unió Soviètica, i sense un enemic de classe organitzat i capaç, l'oligarquia no ha trobat fins al moment cap resistència important al seu programa reaccionari. Sempre ha estat convençuda que el capitalisme és i ha de ser salvatge, sense complexos de cap tipus, ara està tornant a posar en pràctica aquesta idea.
Quan va esclatar la crisi del 2008, els grans líders del món occidental van fer grans declaracions sobre la necessitat de reformar, de refundar, fins i tot, el capitalisme. Van dir que calia posar límits als poders financers, que era imprescindible que els poders públics i els organismes internacionals regulessin els excessos dels mercats. Però no: es va seguir desregulant, es va rescatar les entitats financeres amb els impostos públics i es va condemnar a la pobresa a àmplies capes de la població. Ara estem a les portes d'una nova crisi especulativa i tot indica que tot aquest programa d'austeritat tornarà a repetir-se: tornaran a retallar-nos drets, a contenir-nos els salaris i a reduir els serveis socials. Tanmateix, tota crisi és també un moment d'oportunitat, un període de debilitat, i depèn fonamentalment de la classe treballadora organitzada saber aprofitar-lo.
En l'àmbit intern, Europa i els EUA viuen el moment de major creixement dels moviments populars des de fa mig segle. L'increment de la pobresa i les desigualtats, l'ensorrament del miratge de la classe mitjana i la societat del consum, comença a articular-se, tant als EUA com a la UE, en forma de moviment social i polític. La classe treballadora es disposa a amenaçar l'hegemonia neoliberal que ha regnat fins ara. L'oligarquia de la UE ja fa un temps que olora de prop l'amenaça de coalicions progressistes amb programes polítics contraris al neoliberalisme. La victòria de Syriza a Grècia, l'auge de l'esquerra a l'Estat Espanyol o la victòria de Corbyn en la direcció del Partit Laborista, han estat llegits com a símptomes innegables del canvi de tendència. Als EUA l'elecció d'un candidat que es declarava socialista en les primàries del Partit Demòcrata és la imatge que defineix millor la fi de l'hegemonia neoliberal.
Estem abocats a una nova crisi especulativa, a un nou cicle de reacció i mobilització. Depèn de la capacitat d'organitzar-nos de la classe treballadora que siguem capaços d'aprofitar-lo per construir una alternativa social i revolucionària.
PA
Etiquetes de comentaris: Internacional
