realitat

L'actualitat és probablement irrellevant

Vivim en la pressa, en el moviment i l'activitat contínua. Som incapaços de resistir la quietud, no suportem el silenci. Sempre pendents dels mitjans de comunicació i les xarxes socials, absolutament esclavitzats per la necessitat d'informació encapsulada que engolir i excretar. La pregunta que ens fem, de vegades, és si més enllà de tota la velocitat de l'actualitat es mou alguna cosa veritablement.

En aquest ambient frenètic, certament, com critiquen persones sàvies, la política ja no és política, només és campanya. Estem sempre en permanent campanya, a la recerca de vots amb data de caducitat. Quan s'està en campanya, no es té visió del llarg termini, es redueix el discurs polític a la consigna, es perd capacitat d'anàlisi en favor dels prejudicis, es redueix el debat a l'absurd.

El pitjor del cas és que al final res no canvia. Una de les més grans paradoxes del nostre temps és que, malgrat la gran velocitat a la qual es mou, mai no avança. Canvien les tecnologies i els formats, les coses són sempre més i més ràpides, més i més modernes, però darrere de tot el soroll que el capitalisme fa, no hi ha res. Si mirem enrere, totes les grans conquestes socials que gaudim avui són antigues. No hem avançat en el darrer mig segle substancialment des de les 40 hores setmanals, el mes de vacances pagades, els sistemes de seguretat social i de pensions. Ben al contrari, lluitem avui per tornar guanyar i mantenir aquestes conquestes. Les societats han millorat en alguns sentits però també han empitjorat en altres. La classe treballadora europea no s'ha beneficiat del progrés en termes generals des del final de la Segona Guerra Mundial.

La velocitat dels cicles de producció i especulació del capitalisme arrossega la societat en el seu conjunt i també a les organitzacions de la classe treballadora. La societat viu en cicles productius que marquen les temporades comercials, vivim sotmesos a les modes en tots els sentits, també en la lluita política i social. L'esquerra no ha pogut escapar d'això, ha quedat atrapada en la gestió del present immediat, atrapada en el debat d'actualitat, atrapada en l'agenda dels centres comercials, en el fanatisme de les marques.

No és cap exageració dir que la política sembla cada vegada més reduïda a una competició per vots i clics a "M'agrada" a les xarxes socials. Les xarxes són la màxima expressió del frenesí especulatiu, sol·liciten de supervisió, requereixen intervencions immediates: compra, ven, tuiteja, m'agrada, ja no m'agrada. El que mai arribem a qüestionar-nos amb deteniment, immersos en la voràgine de l'actualitat, és l'efectivitat de les xarxes, la transcendència de l'activitat que s'hi genera, la representativitat de les opinions que s'hi expressen, l'existència mateixa de les identitats virtuals que s'hi troben.

La fredor del medi tecnològic proporciona una falsa seguretat, determina la il·lusió d'una zona de confort des d'on la lluita política es distancia de la realitat social i esdevé insubstancial. La política s'ha teatralitzat i les xarxes juguen un paper determinant en la construcció del relat d'esdeveniments. Les tertúlies de consum han substituït el debat polític, el parlamentarisme s'ha convertit un show intranscendent. A les organitzacions polítiques cada dia els fa més por enfrontar la lluita concreta i real de les persones treballadores, asseure's a parlar, cara a cara, de les coses que són veritablement importants. Connectats en tot moment, no arribem mai a connectar veritablement amb res.

El capitalisme ha imposat en totes les coses el ritme frenètic de l'especulació. Ha contaminat la societat sencera de l'ansietat dels agents de borsa. Ha convertit el món en un casino i ha embrutat les relacions humanes d'histèria ludòpata. La política viu avui aquest frenesí. Els processos que abans duraven anys semblen durar ara minuts. Però no és veritat, en realitat, tot és més lent, perquè caminem cap enrere. La societat involuciona en matèria de drets i en qualitat de vida de les persones. La classe treballadora empobrim cada dia una mica més.

L'experiència de la militància posa al descobert diàriament que l'ús de les xarxes multiplica l'abast de les mobilitzacions però a costa de la dispersió del discurs i la desestructuració organitzativa. El temps militant que es passa a les xarxes és sovint temps perdut si s'analitza amb deteniment l'abast del seu efecte i la rellevància dels seus èxits. Encara ho és més en comparació amb l'efectivitat de la veritable acció política, l'organització de persones per aconseguir petits objectius i fer avançar un projecte comú. Correm el risc de ludificar la confrontació política i tornar-la irrellevant si no som capaços de reconnectar amb la lluita de classes allà on es manifesta, especialment en els centres de treball. Correm el risc de dissoldre'ns en el ciberespai si no som capaços de mantenir el contacte amb la realitat, de la mateixa manera que ens hem dissolt en els fronts de lluita, tantes vegades en el passat.

Per això, és necessari un partit de classe i revolucionari, capaç de centralitzar la consciència d'una lluita global, simultània en diversos fronts. Per això és necessari, un partit que organitzi els sectors més conscients de la classe treballadora en una lluita coordinada per l'alliberament de classe. Per això és necessari un partit amb capacitat de prendre distància en l'anàlisi de la realitat i desenvolupar estratègies que superin els cicles electorals. Per a això, és imprescindible un partit amb memòria de la lluita obrera, que conegui i practiqui el proselitisme, que es reconegui amb orgull al capdavant de tots els fronts de lluita, que agiti i que propagui amb constància a tota la classe treballadora.

PA

Etiquetes de comentaris:



Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb
G+

Tradueix



Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

realitat*

donar a l'esperança fonament científic


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya