Aquest 17 de novembre l’estudiantat universitari ha convocat mobilitzacions. El lema: universitat gratuïta. Feia dècades que l’objectiu d’una mobilització universitària no era tant clar i sintètic. Què ha passat entre el “no a Bolonya” i el “universitat gratuïta”? Sis anys de crisi econòmica i governs neoliberals a Catalunya i Espanya. El PP i CiU estan units en la cadena de delegació del dèficit que va de l’Estat als serveis públics autonòmics. Wert i Castellà, sota les ordres de De Guindos i Mas-Colell, van retallar un 40% la inversió pública en universitats. El xoc va ser brutal, i Castellà va haver d’aplicar un respirador artificial: els preus de matrícula. L’any 2011 es van augmentar els preus un 67%, i amb alguns trucs burocràtics, el cost d’algunes carreres va augmentar fins a un 200%. La sincronització amb Wert va ser descarada, ja que va ser va ser necessària una reforma de la legislació estatal.
Així, els ingressos per matrícules van passar a ser la segona font d’ingressos de les universitats públiques. De la nit al dia, les famílies de l’estudiantat universitari es van convertir en eixugadores del dèficit estatal.
Però CiU sempre han estat més audaços que el PP, i l’augment va anar acompanyat de la mesura estrella de Castellà: les “beques equitat”. Sota aquest nom enganyós, va introduir descomptes de matrícula basats en la renda de l’estudiantat. El que en sanitat en diríem copagament progressiu. Així, la Generalitat (sobretot per calmar els remordiments de consciència d’ERC, que ha votat sempre en contra de rebaixar els preus) podia maquillar l’augment amb un to socialdemòcrata que no aguanta un anàlisi econòmic seriós.
Les universitats també han vist com se’ls congelaven les plantilles i el personal anava envellint, mentre s’acomiadava a centenars de treballadores i treballadors en posicions febles (interins, temporals, etc.). El personal jove en fase pre-doctoral i post-doctoral han resistit de forma estoica condicions laborals miserables. Per exemple, Wert es va saltar la convocatòria de beques pre-doctorals del 2011. Sumem-hi les retallades de salari del 5% i la retirada de la “paga extra”.
Així arribem al 2016, quan estudiantat, rectors i sindicats es planten. Una majoria de rectors reclamen, en un gir històric, obrir el debat de la gratuïtat, i acabar amb l’escanyament pressupostari. El Parlament de Catalunya ha votat dues vegades rebaixar els preus un 30%, amb els únics vots en contra de Junts pel Sí per a major vergonya d’ERC.
Una rebaixa serà molt benvinguda per les precàries economies familiars. Però els comunistes exigim la gratuïtat. Ens diuen que té un cost i una part l’han de pagar l’estudiantat. Si no permetem el copagament a la sanitat, per què el tolerem a l’ensenyament superior? Ens diuen que a diferència de l’escola, la universitat és opcional. Que la societat no necessita metges, mestres, enginyers, filòsofs i periodistes? Ens diuen que com que grans sectors de la classe treballadora no hi accedeixen, amb els seus impostos estarien finançant una universitat gratuïta pels rics. Però nosaltres contestem que no només la volem gratuïta, també volem beques salari per als que necessiten portar un salari a casa.
L’oportunitat de canvi és oberta. El govern no té una majoria parlamentària per evitar que es desfaci l’obra de Castellà i Wert, i hi ha consens a la comunitat universitària. Ara cal que ens mobilitzem al costat de l’estudiantat per aconseguir-ho.
Oriol Arcas
Etiquetes de comentaris: Nacional
