realitat

La història comuna d’Espanya, Catalunya i la Unitat (bis)

Nota prèvia: Aquest article és gairebé la reproducció d'un altre (sense el «bis») que em va ser publicat a «Els quaderns de l'Avant» el 5 de maig de 1999. Considero que en les seves línies generals segueix vigent, tot i que l'he retocat lleugerament amb dades noves.

La meva aportació serà un esbós de la història de la «pell de brau», Ibèria o Hispània que espero que ens ajudi a posicionar-nos a favor o en contra de: a) diverses nacionalitats independents; b) una nació única; c) una nació suma de diverses nacionalitats.

Històricament, considero que hem d'acceptar que abans de la unió d'Isabel I de Castella i Ferran II d'Aragó i Catalunya no havia existit mai la unitat d'Espanya, i amb anterioritat existien les Espanyes: la cristiana dividida en diversos regnes feudals i la musulmana també dividida.

Comencem amb la bandera d'Espanya, o la «bandera rojigualda».
He tingut sempre a la meva memòria, perquè era bonica, la imatge en color d'un quadre representant als reis catòlics Isabel i Ferran entrant a Granada i portant com a estàndard l'actual bandera espanyola. Ressalto que és l'actual perquè he sabut molts anys després que l'«actual» bandera espanyola és actual.

Té el seu origen sota el regnat de Carles III, l'any 1785. Fins aleshores es reconeixien les banderes «de les Espanyes». Totes.

En principi, la bandera original és, o això sembla, la senyera, de la que es va prescindir una barra roja i una altra de groga per a dalt i per avall. Sembla, perquè manquen dades exactes que ho puguin afirmar -o no he sabut trobar-los-, i va ser escollida entre dotze possibles candidates per a ser una senya d'identitat dels vaixells de l'armada espanyola i naus comercials, amb un escut diferent interior en forma d'àliga que les distingia.

L'any 1793 es converteix també en ensenya de l'exèrcit en totes les seves fortificacions i quarters. L'any 1808, durant la guerra d'independència contra l'imperi napoleònic és quan el poble la fa també seva i, per fi a 1843, Isabel II la institueix com a bandera de tot l'estat espanyol. Així doncs, fer creure que l'actual bandera ho és des dels anomenats reis catòlics, que no ho van ser -només cal conèixer sobretot la vida d'ell-, és una mentida, una fal·làcia. No existia, i punt.

Què és una nació? Quines peculiaritats mínimes ha de tenir un territori per a ser considerat una nació? Les acceptades comunament són: una ètnia, una llengua, una cultura, un folklore, una tradició, una economia pròpia... i sobretot, uns antecedents històrics lliurement compartits.

I la «unitat» o unitat d'Espanya? La vida, la història, transcorre en l'espai-temps. Així, què passa a Espanya durant aquest espai-temps que afecta la seva «unitat» o unitat? Abans cal dir que, des de 1249 i per decret de Jaume I «El Conqueridor», Catalunya disposava d'un parlament (el Consell de Cent), que si no va ser el primer del món, sí va ser el primer de la península, si bé no es va consolidar després de molts avatars fins a l'any 1284.

Històricament, considero que hem d'acceptar que abans de la unió d'Isabel I de Castella i Ferran II d'Aragó i Catalunya no va existir mai la unitat d'Espanya, i cal situar que la unitat -amb cometes o sense- va ser fruit de l'atzar i mai intencionada ni planejada (tot i que Maquiavel pren a Ferran II com a exemple per a la seva obra «El príncep»).

Tenint en compte que aquest article no és, ni pot ser, ni ho pretén, una anàlisi extensa i detallada de la Història d'Aquí, apuntaré únicament alguns trets que han convertit les Històries de les Espanyes en la Història d'Espanya.

Isabel I de Castella i Lleó i Ferran II d'Aragó i Catalunya es casen l'any 1469.
Isabel és anomenada reina de Castella i Lleó l'any 1474 i/o per la «Concordia de Segovia de 1475» es reconeix de facto a Ferran com a legítim espòs i rei de la corona de Castella i Lleó, i que els fills d'ambdós seran reis... de Castella i Lleó. Ferran no era rei encara, i serà rei de la Corona d'Aragó i Catalunya a la mort del seu pare l'any 1479.

Com que el regne de Castella i Lleó era lliure i independent de la Corona d'Aragó i Catalunya recaptaria els seus propis impostos i inversions, nomenaments reials, segells reials, etc., ho serien per decisió conjunta («tanto monta, monta tanto»), excepte en casos de discrepància, i en aquests casos l'opinió vàlida era la d'Isabel.

Quan l'any 1492 Colón «s'entrebanca» amb Amèrica (alguns historiadors afirmen que Colón tenia certa informació de la seva existència), i essent ja des de 1479 Ferran II rei d'Aragó i Catalunya, Isabel I proclama: «A Castilla y León nuevo mundo dio Colón».

I Catalunya? Per cert, per què a l'Amèrica llatina es parla castellà i no català? Perquè també Isabel i Ferran havien pactat que a les terres que es conquerissin a l'oest (Portugal), ho serien a càrrec dels exèrcits de Castella i es parlaria castellà (l'espanyol no existia), i en les conquerides a l'Est («el món» aleshores) ho serien a càrrec de l'exèrcit d'Aragó i Catalunya i es parlaria en català. Com és fàcil de verificar.

És més, a Cuba es poden trobar cognoms catalans amb més de 500 anys d'arrelament, i al continent no més de 200 anys. Els catalans tenien prohibit establir-se al continent sota pena de mort a causa del repartiment mencionat anteriorment.

Ferran havia heretat l'any 1479 la Corona d'Aragó i Catalunya, Isabel mor l'any 1504. I qui hereta la Corona de Castella i Lleó? Joana I, segona descendent, que va compartir amb el seu pare el regnat, a la vegada que ell, i no, Joana I va seguir sent únicament reina d'Aragó i Catalunya. Cal recordar que Isabel i Ferran van tenir quatre descendents més a més de Joana. Isabel, que es va casar amb Alfons de Portugal, va enviudar i va tornar a casar-se amb el fill d'aquest, Miquel. Poc després va morir ella, sense descendència. Joan, que es va casar amb Margarita d'Àustria, i va morir sense fills 22 anys després. Joana, ja mencionada i nascuda amb les facultats mentals minvades (Isabel i Ferran eren cosins germans). Maria, que es va casar amb Miquel, viudo de la seva germana Isabel i hereu de la Corona de Portugal, amb qui va tenir un fill que va morir dos anys després. I Caterina, casada amb Artur, hereu de la corona d'Anglaterra, que va enviudar i es va casar amb la germana d'aquest, Enric VIII, que va repudiar-la per Ana Bolena. Evidentment les seves vides, pares i descendència i la Germana de Foix no són per a ser explicades en una llar d'infants, així que això de «Catòlics»...

Ni les filles ni el fill, amb l'excepció de Joana, van viure prou per a heretar els regnes de Castella i Lleó i Aragó i Catalunya units, i en cas d'haver viscut totes elles i ell, molt probablement les corones haguessin estat trossejades de nou. És evident que Isabel I i Ferran II no van pretendre mai la unificació d'Espanya.

L'atzar va llançar els seus daus i va tenir lloc una unitat ni pretesa, ni projectada ni programada. Joana I es casà l'any 1496 amb Felip d'Habsburg, «el Bell», que prendria el títol de rei com Felip I a les Corts de Valladolid.

De tota manera, Felip I no estava conforme a repartir el regne entre els tres: Joana I, ell mateix i Ferran II segons la «Concòrdia de Segovia de 1505», i força que per la «Concòrdia de Villafáfila de 1506» Ferran II ha de retornar al seu regle d'Aragó i Catalunya i la corona de Castella i Lleó queda en mans de Joana I i Felip I.

Tres mesos després de l'expulsió de Ferran, Felip I «el Bell» mor -sense entrar en detalls, ja que circulen diverses versions- i es diu que a causa de Joana I, a la qual Felip I no era molt fidel, i de la mort d'ell, embogeix essent internada en un convent a Tordesillas.

A causa d'això, Ferran és reclamat pel Cardenal Cisneros de nou a Castella. Aquesta vegada ho fa com a regent, ja que Joana I va seguir sent reina de Castella i Lleó fins a la seva mort el 1555.

Per a ser més exactes, Ferran II anomena al seu testament a Carles governador i administrador (que no rei) de les corones de Castella i Lleó i d'Aragó i Catalunya juntament amb la seva mare Joana I que sí que és reina de les Espanyes però que no exerceix a causa dels seus problemes mentals, i és al morir la seva mare que Carles hereta l'any 1555, passats un parell de mesos després de la mort de la seva mare, les corones de Castella i Lleó i Aragó i Catalunya, i després de jurar respectar els furs i llibertats de cadascuna de les dues corones, a més de Navarra poc temps després.

En qualsevol cas, cal dir que Carles I va exercir poc temps de rei de les Espanyes, ja que va morir aproximadament tres anys més tard, l'any 1558.
Hem de fer constar que en l'espai de temps entre 1505 que Ferran II és nomenat regent de la corona de Castella i Lleó i 1516, quan mor, Ferran II s'havia casat en segones núpcies l'any 1505 amb Germana de Foix, neboda de Lluís XII de França que va imposar com a condició a través del «tractat de Blois» per a la unió que ambdós fills seus heretarien la Corona d'Aragó i Catalunya i el regne de Navarra.

I van tenir un sol i únic fill, Joan, que va morir al cap de poques hores de néixer i aquest error del destí o de la natura va fer que Carles I heretés totes les Espanyes, regnant sobre elles entre 1516, quan mor Ferran II i 1555. Ferran II, des del seu casament amb Germana de Foix i fins a la seva mort l'any 1516, en 11 anys, mai més va tornar a trepitjar Castella i Lleó.

Hem de recordar que era norma durant el feudalisme que excepte en casos de grans diferències paterno-filials, totes les propietats territorials fossin repartides entre els fills, heretant el territori principal el primogènit. Carles I d'Espanya i V del Sacre Imperi Romano-Germànic (Alemanya no existia com a nació), tot i que realment ho va ser al revés, V del Sacre Imperi Romano-Germànic i I d'Espanya, ja que durant els seus 39 anys de regnat en va passar molts més al Sacre Imperi Romano-Germànic que a Espanya. Segons alguns historiadors la suma de les seves estades a la península no supera els vuit anys, i mai no va parlar castellà correctament, i sembla que no existeixen documents manuscrits en aquesta llengua. Tota la seva cort era flamenca i alemanya i els va concedir plens poders i confiança per a maneflejar les Espanyes desplaçant als cortesans espanyols. Els territoris espanyols no eren més que les seves finques al sud d'Europa.

Fem un alto al relat per actualitzar la memòria. Els estats-nacions, tal com els entenem en l'actualitat, ho són a partir del segle XVIII, quan la burgesia es converteix en classe dominant i desplaça el poder al feudalisme, i ens trobem al segle XVI. Carles I va omplir el país d'impostos -empobrint-lo- per a pagar les seves guerres contra la reforma protestant, cosa que va motivar nombrosos motins de camperols entre els quals destaquen els coneguts com a «Els comuners de Castella».

Finalment va morir a Espanya perquè els seus metges alemanys li van recomanar traslladar-s'hi a causa de la seva malaltia, gota, que tenia a causa de com menjava i bevia.

Abans de morir va abdicar i repartir els seus territoris -com era normal en aquells temps- deixant a Felip II les Espanyes, a més dels Països Baixos i altres territoris de la península Itàlica -Itàlia com a tal no existia-. I al seu germà Ferran (curiosament educat a Espanya) i no al seu fill Felip, El Sacre Imperi Romano-Germànic.

Una vegada més, a tal com era típic, es va repartir i no entre tots els seus fills. Ni els legítims. Cal dir que va deixar deu fills. Cinc de legítims amb la seva cosina (la consanguinitat seguia), Isabel de Portugal.

Conclusió: La unitat de les Espanyes (Corona de Castella i Lleó, Corona d'Aragó i Catalunya, Regne de Navarra i Regne Natzarè de Granada va ser, amb l'excepció de Granada que ho va ser per annexió o conquesta) producte de l'atzar i sense la voluntat manifesta d'una part important de les seves corresponents corts ni molt menys, en aquells moments, pobles, l'opinió de les quals no existia.

I Catalunya? Unes dades-dates al seu espai-temps. En l'aixecament de 1640, durant la guerra dels Segadors, Catalunya es va amotinar «contra el mal govern», que no per la independència. Però la noblesa, davant del temor que els serfs o remences, camperols que vivien en condicions de semiesclavatge, aprofitessin la revolta per conquerir la seva llibertat, van recordar que al sud de França hi havia una «altra» Catalunya, pretext que van utilitzar per a integrar-se al regne de França. Com que amb França van anar a pitjor a causa del seu centralisme, voluntàriament poc temps després es reincorporen al regne d'Espanya.

Segon, la separació «de fet i de dret» d'Aragó i Catalunya de la corona d'ambdós es dóna durant la Guerra de Secessió on Catalunya no accepta a Felip d'Anjou com a Felip V i nou rei substituint els Àustries pels borbons.
L'històric aixecament de 1714 tampoc va tenir en el seu inici ambicions independentistes. Les forces emergents de la burgesia espanyola consideraven que la monarquia dels Àustries ja no representava els seus interessos, és a dir, que en el context històric del moment era reaccionària, i va optar per una nova dinastia monàrquica, els Borbons, que aleshores representaven el canvi i el progrés. A Catalunya les oligarquies s'hi oposen i juguen la carta reaccionaria enfrontant-se militarment. Van perdre i el cost va ser la pèrdua dels furs.
"Al fossar de les Moreres no s'hi enterra cap traïdor...". És a dir, els lleials a la casa d'Àustria, i no als traïdors botiflers que van lluitar per la casa dels Borbons i, ni que van recolzar als Àustries eren tots els catalans ni els Borbons tots els castellans, en tots dos bàndols hi havia castellans i catalans.

El màxim líder de la resistència de 1714, Rafael de Casanoves, va ser ferit i va fugir. Va tornar posteriorment a casa del seu fill a Sant Boi de Llobregat, on va morir l'any 1743 després d'haver estat indultat l'any 1719.

Fins al moment present, ni l'aristocràcia ni la burgesia nacional han apostat seriosament per la llibertat ni la independència de Catalunya, i la seva bandera l'han agitat, quan els convenia, com a mesura de pressió per a obtenir privilegis amb els governs centrals.

Per contra, és evident que l'únic sentiment nacional històric, sincer, honest i creïble és el que ha existit entre les classes populars, i sobretot, en la seva classe obrera i camperola, els únics que en definitiva sempre han perdut en els enfrontaments amb els governs centrals.

És una constant històrica que cada vegada que la burgesia catalana ha plantejat la qüestió nacional, davant del temor de perdre els seus privilegis sempre ha acabat pactant amb el govern central. En quin bàndol se situaria l'actual burgesia davant una possible Catalunya socialista? No demanaria ajuda a l'exèrcit espanyol per a evitar-ho? Abans espanyols que rojos?

Les nacions neixen, creixen, es desenvolupen, decreixen, canvien, apareixen i desapareixen. Tot depèn de la correlació de forces polítiques, militars i econòmiques del moment.

Exemples pel seu impacte històric ho van ser l'imperi Austro-hongarès i els Estats Units d'Amèrica (l'anglosaxona) arrabassant els territoris abans espanyols de Texas i California a Mèxic i Florida als francesos. Més recentment, dues Coreas, Vietnam (part alhora de l'antiga Conxinxina) que va ser partida i unida, Iugoslàvia, Sudan, Txecoslovàquia.... i la llista és molt llarga.

Principi absolut: a Catalunya, les oligarquies mai no han tingut veritables sentiments independentistes. Catalunya és una nació. I la nostra lectura que neixi, creixi, es desenvolupi, decreixi, canviï, aparegui o desaparegui, ha de fer-se des d'una perspectiva de classe. Però no només. Juntament amb altres col·lectius que des de les seves perspectives socialistes, marxistes i democràtiques així ho desitgem i actuem per a això. Units. I arribem a la conclusió que arribem.

Tornem a l'inici en espiral. En les relacions Espanya-Catalunya en funció de les classes, interessos i lectura de la història en comú -i no- hi caben tres posicions possibles:

• Un estat únic. Assumint que, malgrat tot, es porten molts anys junts.
Aquesta segueix sent la posició de la burgesia catalana. No ho afirmen amb rotunditat, però al novembre del 2016 la patronal catalana del Foment del treball i el desembre del mateix any dues patronals més s'han pronunciat contra el dret a decidir, és a dir, contra el referèndum intentant evitar qualsevol possible victòria dels qui opten per la independència de Catalunya. D'aquí que sigui tan important pactar abans el contingut que el continent. «Quina Catalunya volem?»

• Un estat independent. Assumint que la unió de les Espanyes es va donar per atzar, la violència, el domini i sense que els pobles respectius tinguessin opció lliure de decidir. En el problema de «Quina Catalunya volem?» es manté.

• Un estat federal. Assumint i fusionant ambdós punts anteriors. Integrant-se Catalunya com un estat lliure en un estat suma de totes les nacionalitats o Espanyes que històricament durant i «malgrat que» gairebé 600 anys han romàs juntes. Sumant, no confrontant interessos comuns, sobretot i en particular recuperant el vell axioma o consigna «Proletaris del món, uniu-vos!» amb, de, des de, per a, per... la classe treballadora de les Espanyes i, tal vegada més enllà, la ibèrica... del segle XXI!

Adoni González

Etiquetes de comentaris: , ,



Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb
G+

Tradueix


www.realitat.cat

Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre