Es pot llegir per tot arreu que actualment vivim una nova revolució industrial, a partir dels avenços en robòtica i intel·ligència artificial. També es pot llegir que aquesta transformació pot tenir aspectes molt negatius: si robots intel·ligents fan tota la feina, llavors no hi haurà treball, perquè el treball com a tal deixarà d'existir, i la majoria de persones seran, en conseqüència, pobres, es diu. Els robots ens robaran la feina?
El mateix físic Stephen Hawking està preocupat per aquesta qüestió: "l'ascens de la intel·ligència artificial ve a contribuir a la perllongada destrucció de llocs de treball, sobretot en la classe mitjana".
L'efecte de l'automatització i la computació en la destrucció de llocs de treball és constant i imparable. A diferència del que podria semblar, aquesta destrucció no afecta només els llocs de treball menys qualificats i genèrics, sinó també als més professionals i especialitzats. Els avenços en robòtica i intel·ligència artificial permeten substituir cada dia més llocs de treball altament qualificats. Ja fa temps que les màquines poden realitzar tasques d'alta precisió amb més efectivitat que els éssers humans. Les computadores no només guanyen als escacs a les ments més brillants del món, també són capaces de realitzar tasques elevadament complexes amb més efectivitat que qualsevol humà.
Les conseqüències de la robòtica en el treball es perceben pràcticament en tots els sectors: arquitectura, enginyeria, indústria, agricultura, premsa, transport, atenció a l'usuari, administració... Les màquines intel·ligents són fonamentals per al manteniment de tota la cadena productiva, sostenen el sistema financer, regulen la navegació, el transport aeri i el trànsit terrestre, calculen, projecten, executen, ho mouen tot al nostre voltant. Fins i tot els assessors financers comencen a sentir amenaçada la seva feina pel desenvolupament d'algoritmes predictius dels moviments de borsa. El 35% dels llocs de treball estan en risc de ser reemplaçats per la tecnologia al Regne Unit, el 47% als EUA, el 57% a l'OCDE, el 77% a la Xina, segons un informe d'investigadors de l'Oxford Martin School.
Serà possible una societat de l'oci dins el capitalisme?
La transformació tecnològica del sistema productiu comporta canvis importants en tota l'economia. Segons el discurs liberal, uns sectors destrueixen ocupació però nous sectors emergents, vinculats a l'augment de l'oci, l'arribaran a compensar, principalment: la indústria tecnològica i la indústria cultural. Certament, aquestes indústries han crescut molt en les darreres dècades i suposen en l'actualitat un pes important del PIB dels països industrialitzats. Es multipliquen les creacions culturals: televisió, música, cinema, literatura, arts plàstiques, videojocs...
Tanmateix, tota la indústria de l'oci topa amb dos límits fonamentals en la seva expansió. D'una banda, el baix poder adquisitiu de la majoria de la població, que enfronta l'atur, el treball precari i la supervivència diària. De l'altra, la saturació cultural i informativa pròpiament dita. L'oci continua essent globalment un sector econòmic deficitari que no té capacitat per mantenir els marges de benefici que sol·liciten els inversors i encara menys per a crear llocs de treball suficients per a sostenir el sistema. Internet és un exemple paradigmàtic: tot i els grans auguris que en el seu moment pronosticaven que l'expansió de la xarxa acabaria amb l'atur i crearia un infinit ventall de noves professions, la realitat és que no ha contribuït a aturar la destrucció generalitzada i sistemàtica del treball.
Cal insistir que la indústria tecnològica és la més afectada per l'automatització i que és un sector que crea molt pocs llocs de treball reals. El mateix passa amb la indústria de l'oci i de l'espectacle, amb la premsa i la comunicació, on es manifesta una tendència pronunciada a l'eliminació de llocs de treball. La desmaterialització del producte artístic i la generalització del consum individual d'expressions culturals reproduïdes en sèrie ha fet baixar la necessitat de béns artesanals, de materials elaborats i d'espectacles en directe gaudits col·lectivament. També els músics de l'orquestra han acabat substituïts per la freda màquina i el programari.
Havent esgotat els marges de benefici en la producció de béns, el capitalisme ha optat per utilitzar la tecnologia per a la producció de carències. D'aquesta manera, les empreses han evolucionat per esdevenir marques, representacions icòniques de desitjos insatisfets, que generen per elles mateixes un nou conjunt de falses necessitats profundament ideològiques. La producció de béns ha deixat de tenir un paper central en l'activitat econòmica, però els nous sectors d'activitat que han emergit, no generen els llocs de treball necessaris per a cobrir els que són destruïts en aquest procés.
La destrucció del treball amenaça seriosament tota l'estructura de prestacions públiques que en depèn. Pensions i salut estan vinculades al treball. El creixement de l'atur i la precarietat evidencien la incapacitat del model actual per a seguir mantenint el sistema públic sobre les cotitzacions i els impostos de les persones treballadores. Per tant, els avenços tecnològics no només comporten la destrucció del treball, sinó la destrucció inevitable del sistema actual de prestacions. També amenacen un element imprescindible del mateix capitalisme: els consumidors. I, sense un gruix de la població amb capacitat adquisitiva suficient, qui ha de comprar els productes que el capitalisme fabrica?
Davant d'aquesta realitat, el capitalisme només és capaç d'arribar a una conclusió lògica: sobra mà d'obra. Amb un descens global de la població, pensa el liberalisme, potser seria possible un reequilibri de les relacions capital-treball, fins al punt que tornés a ser sostenible un capitalisme basat en l'explotació de les persones treballadores-consumidores. En aquest sentit s'ha d'entendre l'ascens de l'extrema dreta a tot el món i especialment a les principals potències capitalistes com els EUA, el Regne Unit, Alemanya o França, de la mà d'un empresariat caracteritzat per la seva frustració davant el resultat d'un procés de globalització que ells mateixos han propiciat. La ultradreta capitalitza el malestar de la classe treballadora davant l'augment de la competitivitat en el mercat laboral, precisament perquè comparteix amb aquesta el rebuig a la gran demanda d'ocupació. També, per això segueixen creixent els conflictes bèl·lics, perquè l'Imperialisme contempla les baixes humanes com un efecte desitjable per ell mateix.
L'absurda contradicció del capitalisme tecnològic
Tot el raonament que hem fet fins ara és correcte però fins al moment presenta una gran incongruència: per què necessàriament la manca de treball ha de comportar pobresa generalitzada? Sobre quin coneixement es fonamenta aquest axioma inamovible? La realitat és que aquesta premissa s'erigeix exclusivament sobre dos perjudicis dogmàtics liberals: que la riquesa és autogenerada pel capital i que el treball no és imprescindible per generar beneficis.
Així arribem al moll de l'os: què és el treball? Per alguns la maledicció que el Déu dels hebreus va llançar sobre la humanitat per haver menjat del fruit del coneixement. Per a d'altres, allò que fan els seus empleats o súbdits. Per a la immensa majoria és l'única manera de guanyar-nos la vida en una societat capitalista.
Des de la perspectiva del marxisme, el treball és l'activitat per la qual l'ésser humà transforma la realitat per a satisfer les seves necessitats. En el marc d'un sistema capitalista, l'objectiu d'aquesta activitat es veu corromput per la tirania del capital, que substitueix les necessitats col·lectives de la comunitat humana pels interessos d'acumulació de riquesa de la minoria propietària dels mitjans de producció. D'aquesta manera, el treball és transformat en una forma d'explotació, a través de la plusvàlua, que no és altra cosa que l'apropiació, que fa el capitalista, de part del valor del producte o servei generat pel treballador/a amb el seu temps venut com a força de treball.
Per al marxisme, la riquesa, i també el benefici del capitalista, és generada pel treballador/a. Allò que el capitalista aporta a la producció són només els mitjans de producció, dels quals és propietari. El mateix Marx va prestar molta importància al paper de l'automatització i va alertar de la tendència intrínseca del capitalisme a destinar part dels excedents de producció a inversions que no són immediatament productives, especialment, la construcció de maquinària.
Simplificant el raonament de Marx, a través de la maquinària, el capitalista multiplica exponencialment la seva plusvàlua en una primera fase, però a mesura que redueix el treball necessari i, per tant, els costos de producció del producte, també aquest perd valor progressivament fins a arribar a ser insignificant. Dit d'una altra manera, en el moment que la producció s'automatitza totalment i el treball queda reduït a la seva mínima expressió, la producció del producte deixa de generar riquesa i, per tant, plusvàlues per al capitalista, i allò que passa a tenir valor és la maquinària, en la forma de capital, i el coneixement tècnic que permet fer-la funcionar.
Així, segons Marx, la tendència a la sublimació del capital en forma de maquinària és inherent al capitalisme i fonamenta una de les seves principals contradiccions: l'automatització de la producció tendeix a la destrucció del treball i, en eliminar el treball, desapareix la font de generació de la plusvàlua. El capitalista es veu obligat cíclicament a trobar una nova dimensió productiva on seguir apropiant-se del treball aliè. En cas de no aconseguir-ho, cau arrossegat per la bancarrota i perd la seva condició de capitalista. És per això que el capitalisme inventa cada dia noves professions i especialitats professionals, no per a donar resposta a les necessitats de la societat, sinó per a satisfer la seva necessitat d'explotació sostinguda.
El socialisme i l'extinció del treball
El problema de la tecnologia no és, doncs, cap altre que el problema del capitalisme, perquè és el capitalisme qui necessita el treball per al seu creixement, no la societat. Fora de la desraó del capitalisme, el desenvolupament tecnològic sempre ha estat concebut com un instrument per al benestar col·lectiu. Són interessants de llegir avui les reflexions d'Oscar Wilde que el 1891 escrivia:
"Fins aquest moment l'home ha estat, fins a cert punt, l'esclau de la màquina, i hi ha alguna cosa tràgica en el fet que tan aviat un home inventa una màquina perquè faci la seva feina, ell comença a passar gana. Naturalment, aquest és el resultat del nostre sistema de propietat i el nostre sistema de competència. Un home posseeix la màquina que fa la feina de cinc-cents homes. Cinc-cents homes són, per tant, fets fora del seu treball, i sense feina pateixen fam i es dediquen a robar. Un home s'assegura el producte de la màquina i la manté, i té cinc-centes vegades més del que hauria de tenir i probablement, encara que no tingui realment importància, molt més del que ell pot necessitar. Si aquesta màquina pertanyés a tots, tots es beneficiarien amb ella. Proporcionaria un enorme avantatge a la comunitat. Tot treball no intel·lectual, tota tasca monòtona, avorrida, tota tasca relacionada amb coses lletges que impliqui condicions desagradables, hauria de fer-se amb màquines. Les màquines haurien de treballar per a nosaltres en les mines de carbó, encarregar-se dels serveis sanitaris, encarregar-se del fogueig en els vaixells, netejar els carrers, portar missatges els dies de pluja, i fer qualsevol cosa tediosa o depriment. En l'actualitat, la màquina competeix amb l'home. Sota condicions favorables, la màquina servirà a l'home".
Aquest passatge, notablement oportú per al debat actual sobre l'automatització i el treball, és del llibre "L'ànima de l'home sota el socialisme". És oportú perquè dóna la clau de l'absurditat del dilema del capitalisme tecnològic. I la clau és que durant tota la història la tecnologia ha estat útil a l'ésser humà, només quan ha estat útil col·lectivament a tota la societat i no exclusivament a una minoria. És oportú perquè posa l'atenció en la propietat dels mitjans de producció, ja que és la propietat privada de la maquinària la que determina que aquesta sigui una amenaça per a la societat. En efecte, només la propietat col·lectiva i democràtica dels mitjans de producció pot garantir el seu ús en benefici de la majoria i, per tant, només una societat socialista pot assumir amb èxit el repte d'una societat sense treball.
Així que no. Ni les màquines, ni els robots, ni la intel·ligència artificial ens robaran la feina. De moment, els capitalistes seguiran robant-nos la riquesa però, potser algun dia, en el marc d'una democràcia socialista, gràcies al camarada robot, l'ésser humà podrà eradicar el treball.
PA
Etiquetes de comentaris: Coneixement, Criptocapitalisme, El treball es transforma
