L'altre dia vaig dinar amb dues camarades joves; més que joves, de l'edat dels meus fills. Les dues amb estudis superiors, treball, parella no masclista, una amb un fill petit. Les dues educades en famílies en què els pares van jugar un paper actiu en la seva educació.
La conversa fluida, com sempre que unes dones coincideixen sense guió previ; podíem passar de com anàvem vestides aquest dia al darrer esdeveniment polític, del meu tall de cabells a l'acte que havíem d'organitzar, de la justificació de comptes a com s'havia cuinat allò que menjàvem.
Em cridà l'atenció la percepció que els companys no veien de la mateixa manera les tasques de cura quotidianes: omplir la nevera, fer els vidres o el lavabo, endreçar la roba, organitzar el dia en què s'ha de fer la compra, preveure vacunacions de la criatura...
Com un túnel del temps em vaig traslladar a la meva època de jove, amb dos fills petits, amb un marit dels que considerava que les tasques domèstiques també eren de la seva responsabilitat; l'anàlisi era el mateix trenta anys després.
Em dolia per elles; tan poc hem avançat? Què és el que no hem fet bé les que som grans? No parlo de culpa que intento foragitar del meu vocabulari, sinó de responsabilitat.
És que amb tants problemes polítics «importants» hem oblidat la revolució de la vida quotidiana?
I quan parlem de vida quotidiana volem dir totes les tasques que impliquin cura, no només anar a buscar la criatura a l'escola, sinó recordar quan li toca visita al pediatre; no només recollir la llista de la compra sinó redactar-la; no només ajudar a parar taula els dies de festes familiars, sinó preveure la logística necessària...
I la pregunta és: Com ho hem de fer perquè els homes, sobretot els que militen, assumeixin que responsabilitzar-se dels treballs de cura forma part de la vida militant? I em ve al cap la frase que els camarades criden alegrement "Sense les dones no hi ha revolució"; és cert, però potser haurem de dir "La revolució arribarà quan dones i homes siguem responsables de les tasques de cura".
Adelina
Etiquetes de comentaris: Columna Violeta, Nacional
