La política està malalta de postures. És el signe dels temps. Es viu en una mena de falsa realitat virtual que ho abasta tot. Potser el narcisisme sigui la veritable plaga de la nostra societat post. Res existeix sense la mirada de l'altre. Tot es fa pensant en aquesta mirada alienant. Un jo permanentment desdoblat. És la societat de les xarxes socials. Comparteixo, per tant existeixo. Instagram, facebook, twitter ... el desig insaciable de ser mostrat, exhibit. Societat malalta de narcisisme, versió poser. Una volta de rosca més cap a la liquiditat extrema. ¿Societat gasosa? La política no escapa a això. És un altre producte cultural del nostre temps. Des de Macron a Le Pen, passant per Rivera i Iglesias. També Sánchez. I Mas. M'enerva aquesta política que consisteix a no poder dir el que es pensa per no perdre vots. M'enerva encara més la sospita que potser, alguns dels nostres polítics més mediàtics no tinguin cap idea pròpia. El que diran demà ho dictarà la lectura dels sondejos d'opinió de l'esmorzar. Dia a dia, hora a hora, minut a minut. Les lleis del mercat neoliberal aplicades a la política.
Macron, Le Pen. Els francesos van haver de triar entre el dolent i el pitjor. Dues maneres de populisme, dos estils. Sostinc que l'argument de la defensa dels valors de la República li queda massa gran a un tipus producte del màrqueting modern, que va abandonar el seu partit, i abraça el new deal de l'europeisme de mentida per a poder fer realitat les seves ambicions personals. No cola. De vestit impecable, en el seu cotxe de luxe l'endemà de la victòria. No em sembla un tipus de fiar. No em sembla molt millor que el feixisme 2.0. de Le Pen. Potser l'hauria votat de ser francès. També jo hauria triat el dolent entre el pitjor. Per sort per a mi, aquí tenim un sistema electoral menys exigent.
Em faig aquestes reflexions de diumenge a la calor dels titulars de la premsa: eleccions franceses, primàries del PSOE, el tediós Procés català ... Mirem el que passa amb el Procés. Tothom sap. Repeteixo: tothom sap que no hi haurà referèndum aquest any. Almenys, no hi haurà referèndum legal i vinculant. Hi haurà altres coses. Dubto que hi hagi un altre 9N. No obstant això, els partits que sostenen el govern de Catalunya segueixen entestats en la seva política de negació de la realitat. La realitat sempre és molt tossuda. Quedi clar que desitjo aquest referèndum, que crec en el dret d'autodeterminació de tots els pobles, i considero que els catalans i catalanes hauríem de tenir tot el dret del món a independitzar-nos de l'Estat espanyol si així ho convenim i ho decidim democràticament. El que passa, és que, amics, no hi ha condicions objectives per a això. Ho sap tothom. El que passa, és que el partit de Jordi Pujol ha utilitzat i grapejat, un dret tan noble com el de la sobirania popular, al servei dels seus propis interessos de partit. Sabent el que ara sabem, van optar per fer de l'estelada la seva casaca i van emprendre una fugida cap endavant, a lloms d'una taula surf que li va permetre navegar sobre l'onada independentista, tractant de girar full a la corrupció d'estat que havia protagonitzat la família Pujol.
L'ideal és noble, la causa, també. No tinc cap retret cap a ERC i la CUP, els seus projectes són independentistes de tota la vida. Potser, l'únic que puc fer-los és que s'hagin deixat arrossegar per l'estratègia necessàriament a curt termini dels antics convergents, que no podien mirar més enllà perquè només pensaven a salvar-se ells mateixos.
La societat catalana ha virat cap a l'independentisme i cap a l'esquerra durant l'última dècada. Hi haurà un dia en què hi haurà un referèndum i qui sap, més d'hora que tard, segurament, l'Estat espanyol es veurà obligat a moure fitxa i fer una oferta interessant si vol que els catalans seguim formant part de la seva realitat política. Però no ha arribat aquest moment. I l'Estat espanyol, ho sap. D'aquí la seva estratègia de perfil baix, deixant que la via judicial vagi arraconant el Procés fins a fer-lo més petit, obligant al fet que siguin els seus mateixos protagonistes els que busquin una sortida a tot aquest embolic.
No fa molt, el professor Josep Fontana escrivia que a la independència només es pot arribar a través de l'acord amb l'Estat o d'una revolució. No puc estar més d'acord amb aquesta afirmació. L'acord està cada vegada més lluny, ja que tothom ha pres nota que el reflux indepe és tot un fet. De la revolució, millor no en parlem. No crec que ningú en el seu sa judici, consideri que Catalunya viu un moment prerevolucionari. Aquests dies estan declarant els membres de la taula del Parlament davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per haver exercit la perniciosa funció de permetre el debat polític a la cambra. Veure els diputats declarar davant del tribunal és un fet que m'indigna especialment. I com a mi, a molts, a centenars. ¿Potser a alguns milers? Però la veritat, és que es produeix enmig de la indiferència de la majoria. La causa sobiranista està segrestada per les urgències convergents. Cap revolucionari que es preï òbvia la realitat objectiva existent i dirigeix les seves forces cap a una derrota gairebé segura. Una derrota d'aquest calibre pot fer retrocedir les posicions sobiranistes molt severament. S'haurà perdut, llavors, una oportunitat històrica per canviar l'statu quo existent, i el desigual combat haurà servit per reforçar les posicions de l'adversari. Si hi ha algun revolucionari en la direcció del Procés, que s'oblidi per uns dies del seu twitter i pensi en una alternativa per sortir mínimament airosos de la ratera en què s'han ficat. Si el Procés descarrila tan sonadament com sembla, ens esperen altres tantes dècades de neofranquisme ultramuntà.
Alfons Salmeron
Etiquetes de comentaris: Nacional
