realitat

I per què no parlem de la propietat de la terra?

En l'economia clàssica, la terra era considerada un factor de producció, al costat del capital i del treball. Es reconeixia el seu caràcter summament especial, com a bé fix i escàs, com a font primera de tots els recursos i com a bé posicional i desitjable. Amb la imposició del model pseudocientífic de l'economia neoclàssica, la terra, la seva propietat i les seves rendes, van desaparèixer misteriosament, primer, de les anàlisis econòmiques i, després, dels debats polítics.

Els liberals, defensors dels impostos sobre la propietat de la terra


Per als primers economistes, fins i tot entre els liberals com David Ricardo, John Stuart Mill i Adam Smith, la terra tenia qualitats úniques que influïen de manera important en la dinàmica de producció, però de manera diferent a com ho feien els factors capital i treball. Ricardo parlava obertament de la renda econòmica dels propietaris de terres que posseïen en exclusiva un bé molt escàs i portaven a terme pràctiques pròpies de monopolis. La defensa del principi de propietat privada no va impedir que els economistes que considerem pares del liberalisme, promoguessin la tributació de la propietat de la terra com una mesura necessària de redistribució. De fet, van argumentar que la major part dels impostos d'una nació, havien de provenir dels impostos sobre la propietat de la terra en més d'un 60%:

"En aquest cas (...), [la renda de la terra] no seria una violació dels principis sobre els quals es funda la propietat privada, si l'Estat ha d'apropiar-se d'aquest augment de riquesa, o part d'aquesta, segons sorgeix. Això no seria apropiadament prendre res de ningú; Simplement s'estaria aplicant una accessió de riquesa, creada per les circumstàncies, en benefici de la societat, en comptes de permetre que es converteixi en un apèndix no guanyat de les riqueses d'una classe particular".

Els socialistes, per l'abolició de la propietat privada


Oposat a la tradició liberal, el corrent socialista sempre va argumentar la necessitat d'abolir la propietat privada. Proudhon, percussor del socialisme, havia estat el primer a posar la qüestió de la propietat al capdavant de les vindicacions polítiques.

Posteriorment, el pensament científic marxista va aprofundir en el concepte de propietat privada per a establir un programa que defensava obertament l'abolició de la propietat dels mitjans de producció, de la terra i de les fonts de recursos naturals, però que garantia el dret a la propietat privada dels béns socials.

La nacionalització de la terra, total o parcial, és una particularitat comuna a totes les revolucions socialistes que hi hagut a la història. Des de la Revolució Russa de 1917, s'ha convertit en un pilar fonamental del programa del moviment comunista internacional.

La desaparició de la terra en la teoria neoclàssica liberal


La misteriosa desaparició de la terra de l'economia es produeix durant les darreres dècades del segle XIX, amb l'adopció de les tesis pseudocientífiques d'economistes teòrics com John Bates Clark que promovien una concepció extremista i idealitzada de la mecànica liberal de l'oferta i la demanda. A partir d'una confusa noció abstracta d'"un tot aglutinador del capital pur que és homogeni entre la terra, el treball i els béns del capital", Clark va desenvolupar la seva teoria de la "productivitat marginal".

Els treballs teòrics de Clark es van convertir en la base dels models macroeconòmics dels economistes nord-americans i britànics de principis del segle XX. L'èxit d'aquesta tendència no va ser fortuïta. Mason Gaffney, un economista nord-americà, ha argumentat que Clark i els seus seguidors van rebre un suport financer substancial dels interessos corporatius i dels terratinents que estaven decidits a evitar que prosperessin els plans dels qui defensaven una tributació sobre la propietat de la terra.

Des de llavors, la teoria pseudocientífica de la productivitat marginal forma part dels estudis acadèmics d'economia i la terra ja no és present en l'anàlisi de l'economia. La major part dels impostos dels estats moderns estan concentrats, primer, en el treball i, després, en el consum i en el capital. Els impostos sobre el patrimoni i les transmissions patrimonials han anat decreixent en els darrers cents anys, de manera que actualment són inexistents o completament testimonials.


I mentre ningú mira la terra, una minoria la roba


Mentre la majoria no li prestem l'atenció que es mereix, la terra no deixa de créixer en valor i de concentrar-se en una classe propietària cada dia més minoritària. En el Regne Unit, el valor de la terra s'ha multiplicat per 4 en els darrers 20 anys, per damunt del creixement del sector industrial o el financer, i sense que això es tingui en consideració en els comptes nacionals.

Aquestes dades poden ajudar-nos a explicar algunes paradoxes de la nostra economia recent, com que la productivitat sigui plana mentre que la riquesa vagi en augment, ja que la major part dels ingressos són generats per l'increment exponencial del valor de la terra i no per beneficis del sector productiu. Quan una casa puja de valor, això no afecta en absolut el conjunt de l'economia però enriqueix més al propietari i empobreix a la resta simultàniament.

Tal com ha assenyalat Joe Stiglitz, els creixents valors de la terra absorbeixen el poder adquisitiu i la demanda de l'economia, ja que els beneficis del creixement es concentren en els propietaris amb una baixa propensió marginal a consumir, i això redueix la despesa i la inversió. A més, la major part de la nova creació de crèdit per part del sistema bancari ara flueix cap al sector immobiliari més que cap a l'activitat productiva. Això obstaculitza la inversió productiva, tant pel mateix sistema bancari com per inversors no bancaris que veuen el potencial de rendiments molt majors en inversions immobiliàries relativament lliures d'impostos.

Els valors de la terra també afecten l'impacte de la política monetària en les economies liberalitzades financerament. Si un banc central baixa les taxes d'interès per intentar estimular la inversió i el consum de capital, augmentaran simultàniament els preus de la terra i la seva renda econòmica, ja que més crèdits flueixen cap a hipoteques per a béns arrels. Això té un efecte pervers sobre els efectes de la inversió de capital i del consum que la reducció de les taxes d'interès estava destinada a aconseguir.

D'aquesta manera, comprovem que el fet d'extreure el factor terra de l'economia ha afavorit als grans propietaris terratinents.

Etiquetes de comentaris: ,



Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb
G+

Tradueix



Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

realitat*

donar a l'esperança fonament científic


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya