realitat

La dictadura espanyola i l'Amnistia del 77

El soroll de la repressió contra les institucions catalanes de les darreres setmanes, ha impedit que els mitjans es fessin ressò d'una notícia que és molt més important del que podria semblar a primera ullada. El 12 de setembre el Grup de Treball sobre Desaparicions Forçoses de l'ONU va publicar un nou informe molt crític amb l'estat espanyol per la seva negativa a desenvolupar mesures de reparació per a les víctimes del franquisme.

En concret, l'informe considera "especialment preocupant" que l'estat espanyol pràcticament no hagi desenvolupat ni una sola de les recomanacions realitzades per aquest grup de treball en l'informe de 2013, que establia la necessitat de posar mitjans en tots els àmbits per a la recerca de les persones desaparegudes a Espanya, per a l'obertura de les fosses comunes i per a la compensació a les víctimes i als seus familiars.

Aquest informe se suma al publicat el 2014 pel relator de les Nacions Unides per a la Promoció de la Veritat, la Justícia, la Reparació i les Garanties de No Repetició, Pablo de Greiff. En aquest, s'assenyalava la necessitat que l'estat espanyol deixés sense efectes la Llei d'Amnistia del 77 i jutgés els crims comesos durant el règim franquista que, per la seva condició de crims contra la humanitat, no poden prescriure en el marc de la justícia internacional.

Ambdós informes tenen una gran transcendència. Suposen un qüestionament frontal a la legitimitat de la Llei sobre la qual es va fonamentar tot el sistema constitucional espanyol a partir del 1978.

L'anul·lació de la Llei d'Amnistia del 77 té moltes implicacions jurídiques i podria donar lloc a una allau de processos que tindrien poderosos efectes sobre les institucions. En primer lloc, suposaria obrir la porta a què totes les persones responsables durant la dictadura fossin jutjades pels seus crims. Si bé, en molts casos, els responsables ja no poguessin ser condemnats per l'edat avançada o per haver mort, l'estat no podria eludir la seva responsabilitat institucional, com ho ha estat fent fins ara. En segon lloc, també suposaria obrir la porta a tot tipus de reclamacions de compensació per l'empresonament, la tortura i l'assassinat de progenitors i familiars, així com un gran nombre de reclamacions patrimonials derivades de la invalidesa dels processos de confiscació. Finalment, suposaria obligar a l'estat a posar toca la maquinària jurídica i policial al servei de la investigació de tots els crims comesos des del cop d'estat del 36 sota l'empara de les institucions del règim.

La qüestió de les persones desaparegudes no és gens menor. Especialment si hi afegim els casos de Bebès Robats que, gràcies a la dimensió de les xarxes franquistes, es va estendre fins als anys 90. Espanya és el segon país del món en nombre de persones desaparegudes després de Cambodja. I és el que menys fa per a reparar-ho.

L'única acció positiva portada a terme a l'estat en aquests anys ha estat la Llei de Reparació Jurídica de les Víctimes del Franquisme aprovada pel Parlament de Catalunya el 30 de juny de 2017. Una llei històrica que malauradament pot tenir un recorregut limitat en l'actual marc jurídic.

D'aquí la importància de mantenir viva la Memòria Històrica, perquè només des de la lluita democràtica dels moviments socials i populars es pot avançar en la recuperació de la justícia.

PA

Etiquetes de comentaris:



Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tradueix



Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya