realitat

Entrevista a les Mares de la plaça Sant Jaume: “Les institucions no han fet res per aclarir els casos de nens robats”

"Demanem es reobrin tots els casos, que s’obrin les fosses comunes". D’un temps ençà, cada primer diumenge de mes es concentren a la plaça Sant Jaume un grup de familiars de Nens Robats. El grup és conegut com les Mares de la plaça Sant Jaume, però hi trobem també els germans, les tietes i les àvies dels nens robats. Milers d’infants van ser venuts en hospitals catalans i d’arreu de l’Estat de manera sistemàtica durant el franquisme i fins als anys 90. Deien als pares que havien mort durant el part, quan en realitat havien estat venuts en adopcions il·legals. Algunes investigacions parlen de 300 mil casos. Entrevistem a quatre membres de SOS Nens Robats, una de les moltes associacions que apleguen a les víctimes.

Ens trobem amb l’Adelina, en Manuel, la Maria Isabel i la Josefa. Els quatre casos que ens expliquen són diferents però són iguals. Mostren experiències úniques i terribles que mantenen moltes similituds. Són quatre històries de dolor i de valentia: les històries de 4 persones honrades i humils que lluiten contra l’immens aparell burocràtic de l’Estat, a la recerca d’uns familiars que els van ser arrabassats.

Els demanem que ens expliquin la seva història. Ens adonarem que ja la han explicat moltes vegades però que estan disposats a fer-ho tants cops com sigui necessari. Parlem primer amb en Manuel. Ell ve en representació de la seva mare, de 90 anys.



Manuel: El meu nom és Manuel Teodoro Pimienta. Sóc natural de la Oliva de la Frontera, Badajoz. Visc a l’Hospitalet de Llobregat des dels 4 anys. El cas del qual parlem és el del meu germà. A la mare sempre li havíem dit tots que assumís que el nadó havia mort. Ella el va tenir en braços. No el va veure malalt. En tots els casos de nens robats que he conegut, sempre als pares els havien dit que el nadó estava malalt. I sempre era fals. Els nens estaven saníssims. Mai no robaven nadons que tinguessin a la síndrome de Down o cap altra malaltia. Els familiars sempre havíem cregut que el nen havia nascut mort però, arran d'altres casos que van sortir, vam començar a sospitar. Si realment estava mort, era tan senzill com anar al registre civil. A veure, morts: no consta. Lligall d'avortament: negatiu. Demano l'historial a l’Hospital Clínic de Barcelona i quan veig la documentació, em quedo de pedra. Apareix una gràfica de pes i dia. El pesen durant quatre dies i el cinquè li donen l'alta. Si està mort, per què el continuen pesant? Fulls del nounat: caiguda de cordó, correcte, entre els 7 i els 21 dies. Baptisme d'urgència. Mentida també. No consta a l'arquebisbat. La llevadora, va declarar la setmana passada, és una dona gran: no recorda res. Una treballadora del Clínic del 63, diu que es palpava a l'ambient, que hi havia llista d'espera per comprar un nadó. És clar, a elles no els deien que eren nadons robats, sinó que eren fills de prostitutes, dones solteres, etcètera.

Presenteu una denúncia?

Manuel: Sí. Però davant de tot això el fiscal diu que no hi ha suficients indicis de criminalitat. El jutge està d'acord amb el senyor fiscal. La meva advocada va sol·licitar al jutge la revisió dels naixements de nadons d'aquests dies. Surt a la llum el cas d'una dona que dóna a llum i de la qual no existeix cap historial clínic. Él jutge al·lega que seguir la investigació podria vulnerar el dret a la protecció de dades personals de la mare i que són necessaris “indicis”. Sembla que són pocs tots aquests! Segons el jutge: aquest requisit no es dóna en aquesta causa en la qual, efectivament, “es reconeix l’existència d’irregularitats”. És a dir, es dedueixen però “no de suficient entitat”. “Carajo”, però quina entitat? De què em parlen? No és suficient això? Què més vol? Ara ja, només ens quedava la via de la declaració de la llevadora i aquesta no recorda o no vol recordar. I també, podem investigar el tema del baptisme d’urgència, però bé, ja no tenim gaire esperança. També m’estic plantejant denunciar a l’hospital, però hem de valorar-ho bé, no vull ficar-me en problemes. Estic buscant més mares i germans afectats per ajuntar-nos i fer una denúncia col·lectiva.

O sigui que resumint el teu cas, el jutge l’ha aturat perquè podria vulnerar el dret a la protecció de dades de tercers?

Manuel: Si, com en la immensa majoria de casos. Però, la meva advocada li ha plantejat al jutge que a nosaltres no ens ha de proporcionar les dades, no volem aquesta informació de tercers, això ha de formar part d’una investigació. El que demanem és que s’investigui, perquè si s’investiga segur que ho troben. Igual que jo he trobat aquesta documentació, se’n pot trobar més. Es pot trobar tot si es miren les fitxes dels nadons nascuts sense historial clínic de les mares. La policia pot entrar allà i mirar el que calgui. Es poden comparar característiques físiques i l’ADN. La meva mare té 90 anys, i se n’anirà a l’altre barri sense tenir una resposta. Participa en totes les concentracions, es mou amunt i avall a tot arreu. Però aquesta gent, són uns… Et diuen que no hi ha “suficients indicis de criminalitat” i es queden tan amples.

Escoltem el cas de la Maria Isabel. Ella ens llegeix una carta que va escriure fa uns anys, quan va contactar amb una associació de vícitmes de Nens Robats. Prefereix fer-ho així, per no deixar-se res.



Maria Isabel: El meu nom és Maria Isabel Morera Amaya. Sóc de Villar del Rey, Badajoz. Us llegeixo, el meu cas. Vaig tenir el meu primer fill entre les 9 i les 12 de la nit del dia 14 de juliol de 1973 a la Clínica Quinta de la Salut de l’Aliança, al carrer Sant Antoni Maria Claret, 135. Ingresso a la clínica estant de 7 mesos amb els primers dolors, acompanyada de qui llavors era el meu marit i la meva mare. Em diuen que estic de part, em preparen i em baixen a l’habitació perquè encara no estava a punt, sense apreciar res estrany. Comencen els dolors forts, més seguits, i em pugen al paritori, on neix el meu fill, petit però viu i preciós. L’ensenyen al meu marit i a la meva mare. Jo havia de ser atesa per Miguel Pozo, el meu tocòleg. Havia contractat les seves mans per al part, ja que m’havien avisat que tenia la matriu petita. Fèiem cas de tot perquè, en aquell temps, érem ignorants i sempre creiem que tots els metges tenien la raó. Després del part, em traslladen a l’habitació, encara mig adormida. Li diuen als meus familiars que vagin cap a casa que el nen es queda a la incubadora i que jo he de descansar. A mitjanit va venir una infermera i li vaig preguntar com estava el meu fill. Em va dir que pregués perquè es morís, perquè era millor això que sortís cec o mal format. Em vaig quedar molt malament, perquè jo no sabia si un nen de 7 mesos podia viure. Al matí va venir la monja i va dir que volia parlar amb la meva família. Em diuen que el nen està mort. Pregunto al meu marit i em diu que li han demanat 1.000 pessetes per la caixa i que ells s’encarreguen de tot. Amb el rebombori dels casos dels nens robats, m’assalten els dubtes. Començo pel registre civil, on no consta. Demano el lligall d’avortament. Tampoc està en el registre del cementiri ni consta en l’historial mèdic. Llavors on està el meu fill? Tants anys pensant que estava mort i ara sé que el meu fill és un dels nens robats. Demano justícia, saber la veritat sobre el que va passar. Com poden veure no sé molt de lletres, però si sé que tinc dret a saber.

Parlem ara amb la Josefa. Ella és la tieta d’un nen robat. La seva germana va morir i ella es va comprometre a no deixar mai de cercar el seu nebot.



Josefa: Em dic Josefa Anguita Palacios. Vaig néixer a Linares de Jaén i visc a El Prat de Llobregat. El meu cas és el d’una germana. Sóc una víctima indirecta i no se’m donen molts de drets perquè no sóc la mare. Jo busco un bessó. La meva germana va donar a llum l’1 de maig del 75 al Vall d’Hebron. Va parir dos nadons, ella els va veure i llavors se’ls van endur per arreglar-los. Després li van tornar al niu un nadó només. A les 3 hores i mitja li comuniquen que l’altre nadó havia mort, per haver tragat massa porqueria del primer. L'endemà es comunica a tota la família i es prepara la capella per al funeral amb una altra família que també havia perdut un nadó. No deixàvem de mirar-nos perquè no hi havia cossos ni taüts. El pare del nadó va demanar veure el cos i va insistir perquè li deien que s’encarregarien de tot. Davant la insistència, li van deixar veure un cos de lluny a través d’una mampara de vidre. Va demanar tocar-lo i besar-lo però ni li van permetre en cap moment. Va demanar enterrar-lo a través de l’asseguradora i li van dir que no, que tranquils, que s’encarregaven de tot. La meva germana va veure els dos nadons néixer bé. Com que ella és morta, he demanat permís a l’altre bessó que ara viu a Córdoba i m’ha signat totes les autoritzacions. He denunciat però sis mesos després m’han comunicat que arxivaven el cas perquè estava enterrat en una fossa comuna. No ens el van deixar enterrar a nosaltres i el van enterrar a una fossa comuna… He anat al carrer Sancho de Ávila, a la funerària, i tinc tots els documents, el lligall d’avortament i tot. El que sol·licitem és que es reobrin tots aquests casos. He esgotat totes les vies i m’han dit que només em queda el Decà de Barcelona que, si aconseguim reunir-nos moltes víctimes i fer una querella col·lectiva, això pot tenir més força que no individualment.

La teva germana, doncs, la mare del nen, va morir?

Josefa: Sí. Jo he compromès la meva vida a trobar aquest bessó, perquè la mare, la meva germana, es va suïcidar. Després del part, va tenir una depressió. Un mal dia, es va penjar a la seva habitació. Jo he fet créixer el seu fill, l’he casat i ara viu a Córdoba i tinc el compromís de seguir buscant el meu nebot, el seu germà. Per esbrinar la veritat necessitem obrir la fossa comuna però no se’ns dóna permís. Que s’obrin les fosses depèn de l’Ajuntament. Jo em pregunto: no té autoritat la fiscalia per ordenar a un ajuntament que obri una fossa? Ni tan sols ens diuen la ubicació exacta de la fossa comuna a Montjuïc. La meva germana es va morir amb la pena de no poder ni tan sols portar flors al seu fill mort, sense saber realment si estava viu o mort.

Parlem ara amb l’Adelina. Ella guarda un record nítid del malson que va viure a la Maternitat, on va donar a llum a dues nenes bessones. S’emociona quan ens explica el seu cas, però sense perdre en cap moment la fermesa. Està disposada a lluitar fins el final.



Adelina: Em dic Adelina Ruiz Santos. Sóc de Badalona, nascuda a Badalona i visc a Badalona. L’any 1980, el dia 11 de desembre, van néixer les meves primeres filles, bessones, a la Maternitat de les Corts de Barcelona, amb set mesos de gestació. Als sis mesos, havia trencat la bossa d’aigües i m’havien ingressat a la maternitat. Em van dir que havia d’estar ingressada fins que naixessin els bessons. Vaig estar allà durant un mes, sense dolors però en repòs, per vigilar que no hi hagués cap infecció o complicació. El dia 8 de desembre, mai se m’oblidarà que va ser el dia que van matar a John Lennon, em van fer una ecografia i em van dir que una de les bessones estava morta. Em provoquen el part i estic tres dies sencers amb dolors, fins a les 19 hores del dia 11 de desembre, quan finalment dono a llum. En aquell moment, em va semblar molt estrany que la sala de part es va omplir de gent. Jo no sabia si això era normal. Vaig donar a llum una nena i després l’altra, se les va endur les dues sense que pogués veure-les. Al meu marit li havien dit que podria assistir al part, però a l’hora de la veritat no el van deixar entrar. En aquell moment ens van dir que les dues nenes estaven vives però molt malament i que no sabien si viurien. A mi em van adormir just després de l’operació, suposadament per a fer-me un raspat. Van haver de fer-me transfusions de sang. Al meu marit també li van dir que tan jo com les nenes estàvem molt malament. Ell volia parlar amb el metge. Exigia explicacions. Després de molta estona insistint, quan va sortir el metge, ell ja estava furiós de tanta estona esperant sense cap informació i el va agafar pel pit i el va sacsejar. Llavors van venir 3 guàrdies de seguretat i se’l van endur. Les monges van dir que em posarien en una habitació més gran, amb més mares i més nenes. La meva família es va queixar i finalment em van fer lloc en una habitació que queia a trossos i que estava plena d’humitats, en un estat vergonyós. La primera nit es va quedar la meva mare, perquè al meu marit no el van deixar, i l’altra, la meva sogra. La segona nit, a les 12, em van aixecar del llit i em van portar per un passadís llarg, llarg, caminant, que jo no podia perquè queia de marejada, amb l’ajuda d’una infermera i de la meva sogra. Em van portar a una sala on hi havia un poltre, em va estar mirant allà un metge i, després, em van tornar a l’habitació. Jo no sabia si això era normal. Al matí, quan va arribar el meu marit, se’n va anar a buscar un metge per a exigir-li explicacions. I no van voler donar-ne cap. Tanmateix, ens van dir que si volíem, podíem marxar cap a casa. I és clar que volia. Demanem l’informe mèdic i ens diuen que no, que no poden perquè… Bé, se’n van anar a parlar amb la direcció i de cop van sorgir tota mena de problemes per donar-nos l’informe. Al final vam marxar sense l’informe mèdic, amb la promesa que ens el donarien en tornar, al cap de 40 dies.

Us van fer marxar, sense res mes?

Adelina: Sí. A mi no em van donar medicació ni res, ni tan sols per a aturar-me la pujada de llet. Te’n vas a casa teva, feta pols, amb una pujada de llet, amb les mans buides, esperaves tenir dues filles i te’n vas sense res… Emocionalment, molt malament. La família intenta animar-te, et diuen que seria pitjor si les nenes haguessin tingut alguna malformació… Tothom intenta ajudar-te a tirar endavant, a que no hi pensis, però d’això, en tota la vida, mai te n’oblides. Després, vaig seguir visitant-me cada mes de manera regular però allà cada cop et visitava un metge diferent. Mai podies entrar acompanyat a la consulta. Excepte una vegada, la primera visita, la de la quarantena, el metge em llegeix l’informe i quan veu que em canvia la cara, em pregunta si he vingut sola. Li dic que el meu marit és a fora i em diu que entri. Ens explica que segons l’informe les nenes havien nascut vives. Havien viscut unes hores però, segons diu, com que eren massa petites ni tan sols les havien posat a incubadores i havien mort. I llavors, perquè aquest informe no ens el doneu i on estan els cossos de les nostres filles? Perquè el dia del part ens havien dit que els cossos els havien enviat a Madrid per analitzar-los.

Tu sospitaves que les teves filles havien estat robades?

Adelina: Jo, en aquell temps, sospitava, però no que hi hagués un tràfic de nens, sospitava, perquè ho havia sentit, que hi havia tràfic d’òrgans. En aquell moment estava convençuda que amb les meves filles havien fet tràfic d’òrgans. Aquell metge es va negar a donar-nos l’informe perquè s’havia adonat que havia ficat la pota. Vam insistir, vam sol·licitar l’informe, els documents, els cossos. En les revisions em van dir que tenia una pujada de toxoplasmosi, que això explicava la mort dels nadons i em van receptar un tractament, però jo un dia me’n vaig afartar, perquè veia que no servia de res. Llavors, l’única sortida semblava oblidar. A casa vam decidir deixar de parlar d’això durant molt de temps, perquè ens feia mal. La cosa estava malament de feina i vam anar a viure a Lleida i allà vam decidir tenir una altra filla. Vam decidir anar a un metge particular perquè ens feia pànic la seguretat social. A la Maternitat, ens havien dit que mai ens donarien l’informe a nosaltres que només el donarien a un metge. Llavors vam demanar-li a aquest metge que sol·licités l’informe. El metge, suposadament, el demana, però ens diu que tampoc no li han donat i ens recomana que ens oblidem del tema. Jo sempre vaig saber que alguna cosa estranya havia passat amb les meves filles. Arran de la publicació a Interviu l’any 81 d’un article d’una periodista, em vaig adonar que el meu no era l’únic cas. Sempre vaig seguir aquests casos en silenci perquè no volia fer mal a casa. Vaig tenir dos fills, un noi i una noia. Un dia a la televisió, veig una mare explicant gairebé exactament el que m’havia passat a mi. Jo havia arribat a pensar que estava boja. Llavors veig una altra mare amb la mateixa història.

Llavors comenceu a investigar?

Adelina: Arran d’això ens vam posar en contacte amb Anadir, la primera associació on vam estar i vam començar a moure documentació. Hem fet tots els passos. Hem anat al Registre Civil, a cementiris (que ens cobren cada consulta, el doble perquè són dues nenes). Després de molt indagar, em diuen que una de les dues nenes està enterrada a Montjuïc, que l’havien tingut en un ninxo dos anys i com que ningú l’havia reclamat l’havien posat a la fossa comuna. Però de l’altra res. Aconsegueixo un número de registre on per fi demostro que havia donat a llum, perquè fins llavors, tot això semblava que m’ho inventava. El porto a l’arxiu i troben amb aquest número de registre la documentació d’una altra mare que havia tingut un altre fill. La meva documentació no hi és. Però amb tot això puc posar una denúncia. Vaig a fiscalia, poso la denúncia, aporto tota la documentació, l’ADN, i al cap de dos anys: cas arxivat. Un dels motius: el metge està mort. Un altre: està en una fossa comuna. Un altre: que la documentació està perduda. O sigui: cas arxivat.

Què demaneu?

Adelina: Què demanem? Les institucions no han fet res per aclarir els casos de nens robats. Demanem que es reobrin tots els casos, que s’obrin les fosses comunes. Per què no s’obren? Perquè et diuen que, per a obrir-les, per la Llei de Protecció de Dades, es necessitaria l’autorització dels familiars de les persones que hi ha enterrades! Però si diuen que ni tan sols hi ha registres de la gent que hi ha enterrada!

Quin ha estat el paper de la fiscalia?

Adelina: Crec que la fiscalia de Barcelona és de les que més ha actuat amb el tema dels Nens Robats però sempre s’ha trobat amb un mur que li impedia passar, a les altres administracions, quan reclamava informació.

Josefa: Jo difereixo, una mica, penso que la fiscalia de Barcelona podia haver fet més i que s’ha desentès en molts casos.

En tot això que ha fet l’Estat? No es va obrir una oficina d’atenció a les víctimes de Nens Robats?

Maria Isabel: Sí, però era fictícia. No ha funcionat res. Es va fer per iniciativa de Gallardón, per silenciar el soroll que s’havia generat.

Manuel: Però no ha fet res de res, excepte confrontar algunes dades.

Adelina: El problema és que tal com es va plantejar l’oficina no ens donava confiança i la majoria d’associacions de víctimes de Nens Robats vam decidir no portar-hi les nostres dades. Teníem por que la informació que poguéssim donar servís per a destruir més informació encara. Però si són les mateixes administracions les que ens neguen aquesta informació! El que cal és un jutge que assumeixi tots els casos de manera col·lectiva.

Maria Isabel: A més un familiar del ministre apareix esquitxat en un dels casos de Nens Robats.

Josefa: Manipulen les dades.

Què voleu dir que manipulen les dades?

Maria Isabel: Doncs per exemple que manipulen proves d’ADN.

Adelina: Sí. A través d’aquesta oficina, un laboratori, Genómica, es va oferir a fer les proves d’ADN més econòmicament als afectats. Venien a les assemblees o anaves a una farmàcia determinada i et feien les proves. Molts ens les vam fer. Teníem esperances. Tanmateix, va sorgir un cas d’Alacant, d’una mare i una filla que s’havien retrobat. El laboratori els va dir que no, que no eren mare i filla. Però elles no van donar el resultat per bo, perquè tenien molta semblança física i el cas semblava molt clar. Es van fer proves en un laboratori extern i van comprovar que efectivament eren mare i filla. Es va fer una denúncia per manipulació de l’ADN. A través d’aquesta denúncia vam arribar a saber que una familiar de Cospedal estava a Genómica. Vam veure clar que si havien manipulat un cas, els podien haver manipulat tots.

Manuel: O sigui que aquest informe d’ADN que tinc aquí no serveix de res. O sigui que tot això, res.

Adelina: Ens vam posar en contacte amb altres laboratoris. Molta gent s’està fent les proves d’ADN als Estats Units. Però tot això costa molts diners. Una de les coses que demanàvem era un banc d’ADN finançat amb diners públics per als afectats. També demanàvem assessorament psicològic perquè hi ha moltes víctimes que el necessiten. Però res. No ens han donat res i no ens refiem d’aquesta oficina.

Amb tot el que sabeu, quin creieu que era l’objectiu d’aquesta trama?

Josefa: Tot era un negoci. Hi ha un documental que ho explica molt clar. Es venien els nens.

Maria Isabel: A la Maternitat hi ha un lloc que li diuen l’Habitació dels Nens Invisibles. Se’m posen els pèls de punta.

L’Habitació dels Nens Invisibles?

Maria Isabel: Sí, on teníen els nens a l’espera de ser venuts. La Maternitat és plena de túnels.

Adelina: Hi havia el pavelló blau i el rosa. Al blau estaven les casades, al rosa, les solteres. Mentre vaig estar a la maternitat, quan em portaven a fer proves, passava per una sala on hi havia moltes noies amb bata però sanes. Una treballadora em va explicar que venien noies de família bona i deien als familiars que estaven de vacances i venien a parir aquí. Perquè la Maternitat ha estat el centre d’adopcions legals més gran de Barcelona. I sembla que també d’il·legals, està clar. Allà es manegava tot. Estaven les monges i els metges.



Com Associació SOS Nens Robats, quina és la vostra activitat?

Adelina: A Catalunya tenim 200 casos denunciats. Gairebé tots arxivats però seguim treballant. Hem anat al Parlament. Ens va rebre David Companyon d’EUiA però la resta de grups no ens va voler rebre. Ara fa poc ens han contestat que volen tornar a convocar-nos a una roda amb més partits polítics. Cada petit pas és un pas important.

Maria Isabel: Podem fer menys del que voldríem perquè no tenim diners. Però estem fent moltes coses, el primer diumenge de cada mes ens concentrem al matí a la plaça de Sant Jaume i estem recollint moltes signatures. Som les Mares de la plaça de Sant Jaume.

Josefa: Estem pensant fer manifestacions a partir de setembre davant del Clínic, de la Maternitat, encara que només siguem cinc.

Manuel: Quan estem a la Plaça Sant Jaume és important. El mes passat va parar-se una treballadora, ja gran, que ens va confessar que allà passaven coses i que ho sabia molta gent. Però no va voler presentar el seu testimoni perquè tenia por. Potser una altra, un altre dia, sí que s’atrevirà.

Hem escoltat vivències moltes fortes. Voleu afegir res?

Adelina: Heu escoltat només quatre casos. Però n’hi ha moltíssims i cada cas és aberrant, horrible. A Espanya, parlem de 300 mil casos. I la recerca, també és horrible. Vas a un hospital i s’han cremat els documents, vas a un registre i s’han perdut els arxius. Quina casualitat! Necessitem que la gent entengui que no és una cosa del passat o que afectés només a dones solteres, de mala vida. La majoria de víctimes són gent normal, treballadora, i tenim casos fins fa molt poc. Podria estar passant, encara, en algun lloc.

PA

Etiquetes de comentaris: ,



Més articles





edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

X

Col·labora!

Formulari de Contacte

Contacta amb la redacció de la realitat*

Formulari de Convocatòries

Fes-nos arribar convocatòries d'actes i mobilitzacions

Formulari de Notícies

Informa'ns d'allò que passa al teu voltant


ajuda'ns a conèixer i transformar la realitat*