realitat

"Organitzar el conflicte social" (Anàlisi i valoració del III AENC)

Recentment s'ha signat el preacord per a l'ocupació i la negociació col·lectiva (III AENC). Els i les signants de l'article exposen un punt de vista crític amb l'acord i es manifesten a favor d'un canvi de rumb en l'estratègia dels sindicats de classe.

Anàlisi i valoració del III AENC


I.- Context


Recentment s'ha signat el preacord per a l'ocupació i la negociació col·lectiva (III AENC).

Un preacord que es produeix en una legislatura marcada per l'adopció unilateral de mesures legislatives per part del Govern del PP, una opció que ha fet saltar pels aires el model de diàleg i concertació social amb l'objectiu de desregular la negociació col·lectiva i individualitzar per devaluar les condicions de treball i els salarials.

La reforma laboral del 2012 va ser imposada tres setmanes després de la signatura del II AENC, i paradoxalment va ser demandada, orientada i animada pels mateixos poders empresarials que unes setmanes abans l’havien signat, deixant patent la seva deslleialtat i la comunió en l'estratègia entre govern i patronal, que en funció dels seus interessos a vegades reclamen l'autonomia de les parts i altres la intervenció unilateral del govern per flexibilitzar el mercat de treball.

El II AENC establia contradictòriament al nostre discurs, com a base per a la reactivació econòmica i la creació d'ocupació, la moderació salarial (que ha estat una realitat) al costat de la moderació dels beneficis per dirigir els excedents a inversions de reposició i ampliació (que ha quedat en intencions). Des de l'inici de la crisi l'erosió del poder adquisitiu s'ha situat en més del 16%, el 8% de disminució del pes dels salaris en relació al PIB, mentre l'augment de beneficis de les empreses que cotitzen a borsa es situa en el 64% només en l'any 2014 (33.200 milions de beneficis). Com a contrapartida un 24% d'atur, una distribució dels salaris injusta on els executius veuen augmentades les seves retribucions un 7% i els empleats veuen reduïdes les seves retribucions un 0,5 %, i un creixement de la desigualtat d'un 20%.

I, malgrat això, el III AENC torna a situar els mateixos eixos, les mateixes bones intencions en una sèrie de recomanacions, orientacions amb l'objectiu d'impulsar la creació d'ocupació sense definir compromisos concrets i avaluables, situa un sostre de pujada salarial, sense uns mínims de recuperació del poder adquisitiu perdut, desvincula l'últim any l'IPC com a referència i valida alguns aspectes fonamentals de la reforma laboral 2012.

La voluntat, prepotència i ingerència patronal queda palesa en les declaracions realitzades posteriorment a la signatura del preacord, en el qual es manifesta que “fins a l’1%” no vol dir que hi hagi una pujada salarial; també es pot donar un decreixement salarial de -0,2 %. Tot això acompanyat d’una creixent preocupació per l'assemblearisme i una seva decidida aposta per la modernització dels sindicats.

II.- Contingut


Analitzarem amb un major deteniment els continguts més destacats del principi d'acord assolit, a efectes d'una valoració de major exactitud. Per facilitar el seguiment dels continguts es seguirà l'ordre i estructura del document en qüestió.

Introducció al principi d’acord

La introducció suposa una validació de les tesis neoliberals al voltant de tòtems com la competitivitat i la flexibilitat. Així realitza afirmacions com que el primer Acord "pivotava sobre l'increment moderat dels preus i de les rendes per millorar la competitivitat de l'economia i sobre la flexibilitat interna com a eina per facilitar l'adaptació competitiva de les empreses, afavorint una major estabilitat en l'ocupació". Amb això, s'està acceptant que la competitivitat de les empreses depèn fonamentalment de la moderació salarial i la desregulació de les condicions laborals, afirmació que l'evolució dels esdeveniments demostra haver-se realitzat sobre bases inexactes, sobretot si tenim en consideració l'ínfim percentatge de llocs de treball indefinits que es creen a l'estat espanyol, i quants d'ells són contractes d'emprenedors, és a dir, amb acomiadament lliure i gratuït el primer any de contracte...

No resulta tampoc casual atribuir la vulnerabilitat de l'economia espanyola a "el voluminós dèficit públic, l'elevat nivell d'endeutament, les dificultats a l'accés de finançament i els alts nivells de desigualtat i l'exclusió social”. Qüestions totes elles vinculades al fracàs d'unes polítiques econòmiques i pràctiques empresarials ultra liberals, que estan en l'arrel de la situació que l'acord pretén combatre.

CAPÍTOL II
Impulsar l’ocupació de qualitat i amb drets


En definir els objectius fonamentals que han de cobrir els convenis col·lectius, en cap moment es fa cap referència salarial, no ja en termes d'experimentar increments respecte a la situació anterior a la crisi, sinó ni tan sols recuperar capacitat adquisitiva, un element que traeix l'autèntica naturalesa de l'acord i que, per tant, indica molt clarament, que l'objectiu principal és el mateix que definia la introducció: seguir aprofundint en la desregulació de les condicions laborals i en la moderació salarial, sense cap referència als altres factors que de forma bàsica incideixen en la posició de les empreses en aquest indret anomenat "el mercat".

Estabilitat de l'ocupació i modalitats de contractació

Un exemple d’això, el trobem en la contradictòria recomanació amb què comença aquest apartat, ja que mentre es recomana la utilització del contracte indefinit com a contracte de referència, acompanyat d’una conversió dels contractes eventuals, d'altra banda, s’obre la porta al fet que els convenis col·lectius ampliïn fins a 12 mesos addicionals la durada màxima legal dels contractes per obra o servei. No deixa de ser interessant, que en una matèria en què es permet a la negociació col·lectiva desenvolupar una regulació que s'aparti del text legal, el resultat sigui una major precarietat contractual.

Sembla injustificada la validació que es fa de la reforma decretada pel PP en matèria de contracte de treball a temps parcial, fent possible una ampliació de la jornada de fins a un 90% en hores complementàries, remunerades per tant a preu d'hora ordinària, després d'haver suprimit la possibilitat d'hores extra, donant lloc a un contracte crida; en lloc de crear llocs de treball a jornada completa, amb una impossibilitat total i absoluta de conciliar la mateixa vida personal que l'acord assegura voler possibilitar.

Un dels elements més presents en el text és el concepte de negociació col·lectiva com a eina per al compliment de la normativa. Hi ha mecanismes legals per instar al seu compliment, sense per això acceptar el contingut de la reforma laboral.

Així succeeix en les següents matèries, entre altres:
- Modalitats de contractació.
- Drets d'informació i consulta
- Integració de la PRL en la gestió de l'empresa.

Una normativa que és el resultat de les successives reformes laborals (impulsades per PP i PSOE amb suport de CiU) que un acord sindical d'aquestes característiques validaria, impugna d'aquesta manera les posicions prèvies de l'organització, de qüestionament d'aquestes mesures i lluita contra les mateixes.

Contractació de treballadors/es joves

Resulta incongruent que se segueixi aprofundint en la precarització de les condicions de treball del col·lectiu de joves. No és compatible parlar de preocupació pel greu problema de la desocupació juvenil, per a continuació seguir insistint en els contractes formatius per a la inserció i qualificació, aprofundint així en la seva segregació laboral:

- En primer lloc per no ajustar-se a la realitat. La generació més i millor formada de la història del país, no té com a principal necessitat la qualificació, quan precisament molts d'ells reben com a excusa per a la seva no inserció laboral la sobre qualificació per bona part de llocs de treball.

- En segon lloc, perquè permet estar fins als 32 anys en una situació de desregulació de les condicions laborals, sense control sobre la formació desenvolupada, extern a la mateixa empresa.

- Finalment, i no per això menys important, estem validant amb el nostre acord a què aquests/es treballadors/es puguin tenir durant dos anys uns ingressos bruts inferiors al SMI.

CAPÍTOL III
Matèria salarial


Es tracta d'una de les qüestions més polèmiques del present acord. I més tenint en compte que en un document conjunt de CCOO i UGT sobre temàtica salarial, fet públic durant el procés de negociació, s'estableix per ambdues organitzacions textualment "(...) aconseguir els objectius bàsics que les Organitzacions signants compartim per a l'economia espanyola: millorar la competitivitat empresarial, potenciar la inversió productiva i reactivar el consum de les famílies per impulsar la generació d'ocupació i reduir les desigualtats."

Això sobre la base d'afirmacions com que “l’economia espanyola va iniciar un procés de recuperació el 2.014 (...) són de consolidació de la reactivació econòmica."

És cert que qualsevol increment, per elevat que fos, seria insuficient per recuperar el poder adquisitiu perdut durant aquests anys, precisament per això, no són els percentatges pactats la qüestió de major gravetat.

El veritablement greu és pactar una franja salarial que la cristal·litza, sense perdre de vista la introducció de fórmules d'actualització salarial, que comporten un grau enorme d'incertesa.

Així, en parlar de percentatges d'increment, es pacta un augment de "fins a l'1%" per a l'any 2015 i "fins al 1,5%" per a l'any 2016, fórmules que unides a afirmacions dels signants de l'acord en representació de les organitzacions empresarials, remetent fins i tot a possibles decrements.

No és menys cert que la fórmula de revisió proporcional proposta, per al cas que els increments de 2015 i 2016 són inferiors a la inflació acumulada de tots dos exercicis, penalitza les rendes més baixes, que no només no recuperaran capacitat adquisitiva, sinó que seguiran retrocedint.

Aquesta és la fórmula:

Vegem un exemple concret. Suposem que la inflació acumulada dels anys 2015 i 2016 és del 4%, i comparem la revisió salarial dels/les treballadors/es d'una empresa que ha incrementat en total el 2,5% (Exemple A) i d'una altra que ha incrementat salaris en un 1% (Exemple B).

Exemple A Exemple B
Increment inicial = 2,5% Increment inicial = 1,5%
(4-2,5%) x (2,5% / 2,5) (4 - 2,5%) x (1,5% / 2,5)
Revisió = 1,5% Revisió = 0,9%
Increment final = 4% Increment final = 2,4%

Com es pot observar, els i les treballadors/es que estan dins de la franja salarial més baixa, seguiran tenint un increment molt inferior, que els situa fins i tot per sota de l'IPC real i, per tant, continuen perdent capacitat adquisitiva.

Així mateix, l'increment per a l'any 2017 està sense concretar, vinculat a una cosa tan etèria com el quadre macroeconòmic del govern i una altra variable com l'evolució del PIB.

Això suposa posar fi de forma gairebé urgent (només tres mesos després de la seva entrada en vigor) a l'única excepció continguda en la Llei 2/2.015, de 30 de març, de desindexació de l'economia espanyola: l'actualització dels salaris; que podien seguir referenciant en l'IPC com a resultat de la negociació col·lectiva. En el primer acte d'exercici d'aquesta capacitat contractual l'IPC perd aquesta condició amb l'acord dels agents socials. Serà molt més difícil plantejar, amb èxit, en els convenis col·lectius l'actualització d'acord amb l'IPC si l'ANC introdueix altres fórmules que s'allunyen del mateix.

CAPÍTOL IV
Instruments de flexibilitat negociada, condicions de treball


Incapacitat temporal
S'està entrant plenament en la tesi patronal de vincular les situacions d'ITCC amb l'absentisme, quan els processos de manca de salut, tenint en compte la infradeclaració de les CCPP, obeeixen en bona mesura a les inadequades condicions en què es desenvolupa la tasca laboral de bona part dels i les treballadors/es d'aquest país, sembrant la sospita de frau en el recurs a les prestacions de la SS.

CAPÍTOL V
Negociació col·lectiva


Cal fer valdre les contínues referències del text a la negociació col·lectiva i l'autonomia de les parts, en un lloable intent per enfortir la mateixa.

No obstant això, la validació de les tesis empresarials en matèria de competitivitat i flexibilitat, la situen en un context d'acceptació de la derrota de les tesis sindicals, amplificat per l'errònia estratègia sindical dels últims anys, que es troba en l'arrel de la debilitat extrema dels subjectes negociadors.

Ultractivitat i procés negociador

S'orienta a pactar la pròrroga de vigència mentre duri el procés negociador, el que suposa en la pràctica el reconeixement de la pèrdua de la retroactivitat del conveni col·lectiu i, per tant, una nova validació de la reforma en aquesta matèria.

Orientant més a la submissió a l'arbitratge, sobretot tenint en compte que en qualsevol moment, tal com reconeix el mateix acord, qualsevol de les parts pot donar per acabat el procés de negociació i, per tant, la vigència del conveni supeditada a aquest.

III.- Valoració


El recent preacord suscita algunes reflexions sobre el què, el com i el quan que ens porten a un dels debats centrals del sindicalisme de classe avui: el valor actual de la política de diàleg i concertació social en l'estratègia sindical.

No es tracta de banalitzar el debat sobre si han d'haver-hi o no acords amb les patronals i els governs, és clar que n'hi ha d'haver! Un conveni col·lectiu és un acord amb la patronal i cal fer-lo, amb l'objectiu de millorar les condicions de vida i de treball dels i les treballadors/es d'aquest país, més encara quan es pretén que la negociació col·lectiva desaparegui o minimitzar el seu valor.

Però en aquest cas es tracta d'un preacord que és el resultat de la debilitat del moviment sindical organitzat, del buit en la definició d'una estratègia global després de la resposta reactiva amb la vaga general davant la reforma del 2012, que pot portar a la temptació de legitimar-se en cada nou acord.

L'eix central de l'estratègia i l'acció del moviment sindical no pot ser el diàleg i la concertació social com un fi en ell mateix, com l'única solució possible. No poden ser acords que no abordin un canvi real de les polítiques econòmiques i empresarials, sinó el combat contra aquestes polítiques pròpies d'un capitalisme salvatge que no té una altra finalitat que l'explotació de molts en benefici d'uns pocs.

Sovint s'ha presentat la política de diàleg social com l'única possible, però no es pot dir que durant aquests anys hagi estat molt reeixida, per això mateix no es pot defugir la necessitat de plantejar un canvi de rumb.

Cal un canvi, cal organitzar el conflicte social, per a això cal enfortir la unitat de la Classe Treballadora i el seu sentit de pertinença de classe, amb un programa d'acció del moviment sindical que prepari les condicions subjectives que condicionin els processos de negociació en funció dels nostres objectius i es confronti a les polítiques imposades per recuperar els drets i la capacitat contractual dels treballadors i de les seves organitzacions.

Cal un canvi cultural per transitar des de la tutela i la delegació a la participació, per situar els treballadors com a subjectes protagonistes i coresponsables en els canvis. El moviment sindical com a estimulador de consciència i identitat de classe, ha de ser generador de contrapoders reals en el centre de treball i socialment.

I en aquest escenari és necessària l'aliança de les forces de l'esquerra social, una major relació del moviment sindical amb els moviments polítics i socials, la confluència de les lluites socials per, des de la unitat en un programa d'acció comuna, confrontar un model social diferent al qual ens estan imposant. En aquest sentit, el moviment sindical des de la independència i autonomia, que no des de la indiferència davant les polítiques i els governs que les apliquen, ha de ser actor fonamental en la construcció del procés. No hi haurà ruptura democràtica, sense unitat popular de tots els actors de l'esquerra política, social i sindical.

Està encara molt recent l'exemple de les eleccions municipals, que han tingut com a resultat en alguns casos la substitució de forces neoliberals, profundament inhumanes i antisocials, també a vegades de tint feixista, per amplis moviments d'unitat popular que tenen com a objectiu situar la política en primer terme i supeditar l'economia als drets socials ia les necessitats de les persones, en l'horitzó d'una transformació social. Un exemple que indica el camí a seguir.

Necessitem un projecte de confluència en l'acció i en els objectius amb totes les forces sindicals que comparteixin els objectius de defensar i millorar els drets laborals i de ciutadania. Un projecte que intensifiqui d'aquesta manera la nostra utilitat per als/les treballadors/es, davant del desencís pel que fa al moviment sindical en el seu conjunt.

Existeixen les condicions objectives i hem de potenciar les condicions subjectives, per a una gran mobilització laboral i social, que rellanci la Negociació Col·lectiva 2015-2016 i, per tant, la recuperació de drets, coincidint amb l'inici d'un nou cicle electoral polític, en el que també l'esquerra sindical té un important paper a jugar, mitjançant una campanya unitària de mobilització, que contribueixi a un procés d'apoderament i presa de consciència popular que faci possible una profunda transformació de l'escenari polític i social, des del protagonisme de la classe treballadora.

Perquè sols no podem, però junts som més i més forts.


Núria Lozano, Elías Ruano, Carlos Márquez, Alfredo Cabeza i Jesús García

Barcelona, ​​a 1 de juny de 2.015

El present anàlisi es realitza sobre la base del preacord que es disposa a data d'avui. No obstant, en el moment en què es fa públic el present document, tot i no haver tingut lloc la signatura de l'acord definitiu, els òrgans de direcció de les organitzacions signants han ratificat el principi d'acord assolit. En el moment en què es tingui accés al document de l'acord definitiu es farà l'oportuna actualització.

Etiquetes de comentaris:



Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb
G+

Tradueix



Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

realitat*

donar a l'esperança fonament científic


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya