realitat

Del cinturó roig a la taca roja

L’anàlisi dels resultats de les municipals de 2015 a Catalunya ens dóna a conèixer dades interessants. Per exemple, que, en vots, al Barcelonès ha guanyat l’Entesa i Poble Actiu ha obtingut més regidors que ERC. L’efecte de Barcelona en Comú i de les candidatures unitàries ha estat especialment notable a les grans ciutats del país, on viu la majoria de la ciutadania. L’antic cinturó roig del Barcelonès desperta després de dues dècades de somni profund.

El vot d’esquerres a les 3 comarques més poblades de Catalunya

Amb més de 2 milions d’habitants el Barcelonès aplega gairebé un terç de la població total de Catalunya. Els resultats en aquesta comarca són clars: l’Entesa s’endú un 23 % dels vots, seguidament de CiU amb un 20 %, el PSC cau a la tercera posició amb un 15 % dels sufragis. Els excel·lents resultats de l’Entesa al Barcelonès són conseqüència principalment als bons resultats de Barcelona en Comú a la capital i contrasten amb l’estancament de la coalició ICV-EUiA a la resta de municipis de la comarca, excepte a l’Hospitalet de Llobregat, on l’aliança ICV-EUiA-Pirates ha fet avançar l’Entesa lleugerament.



La tendència creixent de l’Entesa al Barcelonès és també notable a les dues comarques seguidament més poblades, el Baix Llobregat i el Vallès Occidental. L’Entesa guanya també a la capital del Baix Llobregat, Sant Feliu de Llobregat, i empata amb el PSC com a primera força a Sabadell, capital del Vallès Occidental. Aquestes 3 comarques sumen plegades 3 milions i mig de persones, més de la meitat d’habitants totals de Catalunya. Si sumem junts els resultats en vots a les 3 comarques ens trobem amb un avenç molt significatiu de l’Entesa que competeix amb el PSC, frec a frec, per ser la primera força política amb un 20% dels vots emesos.

Malgrat els bons resultats de l’Entesa, aquest augment tant significatiu en vots globals a les 3 comarques no es tradueix proporcionalment en regidories, perquè es concentra en un reduït grup de municipis amb molts habitants i una densitat de població més alta: Barcelona, Sabadell, Terrassa, Sant Feliu de Llobregat, Esplugues de Llobregat i El Prat de Llobregat.

Per la seva banda, Poble Actiu de les CUP ha estat capaç de guanyar-se un espai a l’Àrea Metropolitana, i passa a ser segona força en algunes grans localitats on la coalició ICV-EUiA no ha apostat per candidatures unitàries. Això s’ha notat especialment en el Barcelonès Nord, als municipis de Sant Adrià de Besòs, Santa Coloma de Gramenet i Badalona, on Poble Actiu passa per davant de l’Entesa amb diferents fórmules electorals. La tendència a créixer de les CUP en un terreny tradicionalment hostil per al discurs independentista es deixa notar també al Baix Llobregat i el Vallès Occidental. En conjunt, Poble Actiu puja fins al 8 % de vots emesos a les 3 comarques més poblades de Catalunya.

La caiguda del PSC de primera a tercera força política al Barcelonès en nombre de vots, marca la caiguda lliure d’aquell que havia arribat a ser el partit hegemònic de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. No obstant això, el PSC resisteix com a primera força en localitats importants del Baix Llobregat, com Cornellà, i gràcies a això es manté com a primera força política a les 3 comarques, amb el mateix percentatge de vot que l’Entesa, un 20 %.

Resultats globals a Catalunya

Els resultats globals a Catalunya dibuixen un mapa que ja ens és conegut. D’una banda, la zona central conformada pel Barcelonès, el Baix Llobregat i el Vallès Occidental, 3 comarques que tenen municipis dins l’Àrea Metropolitana de Barcelona i es caracteritzen per una densitat de població superior a la mitjana del país. Per un altre costat, la resta del territori, amb una densitat de població més baixa. La distribució del vot fora de l’Àrea Metropolitana és, en general, més conservadora, encara que també s’hi observa una tendència creixent de les forces d’esquerres.



El creixement més significatiu de l’esquerra al territori és el de les CUP-PA que guanya molts ajuntaments i escala fins la segona força a ciutats com Girona, mentre que l’Entesa pateix en aquest camp una pèrdua important de representativitat.

CiU és la força política amb una distribució més regular en el conjunt del territori i es manté com a primera força en vots i en regidors de tot el país, tot i que pateix una caiguda espectacular de suport. ERC és el principal beneficiat de la baixada de CiU al conjunt de comarques però continua enfrontant serioses dificultats per fer-se un lloc a les zones urbanes. També a la dreta, la baixada de PP i la desaparició de PxC del mapa polític es veu atenuada per un lleuger creixement de C’s, notable en alguns municipis però força insignificant en els resultats globals.

Les sumes i les restes

Els principals mitjans de comunicació han intentat interpretar les dades globals a Catalunya en relació al Procés Sobiranista. Així, els mitjans de tendència convergent han posat l’accent en el creixement de vots dels partits més o menys compromesos en l’estratègia de Front Patriòtic del president: CiU, ERC i les CUP. D’aquesta manera es ressalta que la suma d’aquests 3 partits suposa 1 milió 400 mil vots. S’obvia que la suma de vots de la resta de formacions no compromeses amb aquest procés aplega gairebé la mateixa xifra. Des del punt de vista, no dels vots, sinó dels regidors electes, la cosa canvia: la suma de regidors de CiU, ERC i les CUP suposen una majoria de més 3/4 del total de regidors, com a conseqüència d’una més equilibrada presència en el territori. Tanmateix, els minsos resultats aconseguits per les forces incloses en aquest suposat Front Patriòtic al Barcelonès, posen en entredit la capacitat de tirar endavant del Procés Sobiranista tal com es pretén vertebrar sota el lideratge de Mas.



El creixement de l’esquerra rupturista al conjunt de Catalunya situaria a l’Entesa i a les CUP en diferents però similars disjuntives. L’Entesa té dificultats al territori, les CUP tenen dificultats a l’Àrea Metropolitana. Ambdues forces creixen en resultats globals però de manera molt irregular als diferents municipis i competeixen per un mateix espai polític, amb un discurs cada cop més proper: el de la Unitat Popular. La suma de vots d’ambdós blocs situarien una aliança d’Unitat Popular com a segona força del país, amb gairebé 600 mil vots, per damunt d’ERC i el PSC. Aquest bloc tindria una notable i equilibarada implantació territorial al conjunt del país i podria liderar un govern, si comptés amb el suport puntual d’ERC o del PSC, amb els qui seria necessari negociar majories.



En molt sentits, el mapa polític del 2015 tendeix a assemblar-se cada cop més al del període final de la 2a República i es posa de manifest que els 40 anys de dictadura i els 30 de Transició, van crear un mapa artificial de la realitat política catalana. D’aquests resultats electorals es desprèn que l’enfonsament del PSC, partit per excel·lència de la Transició, afavoreix el resorgiment de l’Entesa hereva del PSUC, com a força representativa de la Classe Treballadora a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Per la seva implantació territorial, les CUP podrien assimilar-se al Bloc Obrer i Camperol i el POUM, organitzacions polítiques que l’independentisme revolucionari ha reivindicat en moltes ocasions. ERC tendiria a recuperar el paper central en la política catalana que tenia als anys 30, però a diferència de llavors, la seva incapacitat per penetrar a les zones urbanes encara el situaria lluny d’arrabassar a la dreta la seva hegemonia com a partit central de la petita burgesia. El PSC s’equipararia en implantació a la Unió Socialista de Catalunya. Per la dreta, CiU mantindria l’espai de la dreta catalanista que va ocupar la Lliga, el PP tindria l’espai de la CEDA i C’s es trobaria còmode ocupant l’espai del Partit Radical de Lerroux.

La confrontació del vot d’esquerres amb el de dretes a Catalunya, segueix a favor de l’esquerra. Deixant de banda que els partits que diuen ser d’esqueres ho siguin realment, el vot progressista segueix sent notablement superior al conservador. Un Front Popular a Catalunya com el del anys 30, que aplegués a l’Entesa, Poble Actiu, ERC i el PSC, enfrontaria la dreta en una proporció de 3 contra 2.



La taca roja

El Cinturó Roig serví per designar durant dues dècades els municipis adjacents a Barcelona en els quals la classe obrera era majoritària i el vot comunista era molt fort. El 1979 el Cinturó Roig envoltava la Barcelona del PSC amb nombroses alcaldies del PSUC. La llarga crisi del PSUC va portar a l’hegemonia del PSC a tota l’Àrea Metropolitana de Barcelona, tendència que va tombar-se en entrar al segle XXI, amb l’entrada de CiU a l’alcalda de Barcelona i la victòria de la dreta a diferents ciutats obreres, com Badalona el 2011.



Les eleccions de 2015 suposen la recuperació del Barcelonès, el Baix Llobregat i el Vallès Occidental com a puntes de llança de l’esquerra catalana. A diferència del 1979, l’avantguarda de l’esquerra d’avui no se situa en el cinturó perifèric de Barcelona sinó que s’articula des de les mateixes capitals de comarca: a Barcelona guanya Barcelona en Comú, a Sant Feliu de Llobregat guanya la coalició ICV-EUiA, a Sabadell UnitatPelCanvi aconsegueix un empat tècnic amb el PSC, com a primeres forces de la ciutat.

En lloc del Cinturó Roig, avui podem parlar de taques roges al cor industrial de Catalunya, totes elles nodrides per l’impuls de la unitat aconseguida per Barcelona en Comú.

Etiquetes de comentaris:



Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb
G+

Tradueix



Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

realitat*

donar a l'esperança fonament científic


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya