realitat

Els grans empresaris i la vigència de la lluita de classes

Són nombroses les demandes al govern per part dels grans empresaris que, de complir-se, propiciarien que les condicions de vida dels treballadors empitjoressin enormement. Quin motiu tenen? Ho fan per maldat? El marxisme ens aporta les respostes.

Joan Rosell, president de la patronal d'empresaris espanyols (CEOE) afirmava fa pocs dies que la sanitat i l'educació s'haurien de privatitzar perquè “funcionarien millor si estiguessin gestionades per empresaris”. Fa un temps, Mónica de Oriol (presidenta del Círculo de Empresarios) va dir que els treballadors sense formació haurien de cobrar per sota del SMI perquè no serveixen per res i que els treballadors que cobren subsidis d'atur acabem parasitant el sistema. Oriol demanava, a més, abaratir els acomiadaments fins als 18 dies per any encara que ella, al ser cessada de la multinacional Indra, s'ha endut 12 milions d'euros d'indemnització. Per una altra banda, el president del Círculo Empresarial de Lleó, Ángel Crego, explicava fa tot un any que no entenia “per què el treballador no paga 45 dies per cada any a l'empresa que li ha estat pagant un sou i li ha donat feina”, en lloc de fer-ho l'empresa. Ángel Crego, a més, es va postular com a candidat de Ciutadans per Lleó tot i que al final ha fet un pas enrere degut a la pressió provocada per aquestes mateixes declaracions.

Aquests són només tres exemples però n'hi ha d'altres com el mateix Rosell justificant els paradisos fiscals tot i que siguin dolents per Espanya (on queda la famosa Marca Espanya?); José de Cavada (responsable de relacions laborals de la CEOE) criticant els 4 dies de permís per defunció d'un familiar o Díaz Ferran (avui empresonat) i el seu famós “s'ha de treballar més i cobrar menys”.

¿Per què els empresaris diuen aquestes coses? ¿Tan mala gent són? No és tant això, simplement defensen els seus interessos de classe. Marx, així com d'altres filòsofs i teòrics, ja parlaven de que la societat estava composada per classes socials al segle XIX. Tot i que Marx i el s. XIX poden semblar llunyans, declaracions com les esmenades anteriorment i la majoria de les polítiques del nostre govern confirmen que aquesta teoria segueix sent totalment vigent.

Marx va arribar a diferenciar un elevat nombre de classes socials però, per simplificar, es sol parlar de dues principals: l'explotadora (la burgesa, que posseeix els mitjans de producció, o sigui que és amo de les fàbriques, màquines, etc) i l'explotada (la proletària o treballadora, que ven la seva força de treball per poder viure, o sigui que treballa per a la classe explotadora a canvi d'un sou). Aquestes classes socials estan necessàriament relacionades entre elles. Aquestes relacions són les denominades relacions de producció, derivades del sistema econòmic en el que ens trobem (seran unes altres al sistema esclavista, per exemple). A partir d'aquestes relacions històriques entre les classes socials i d'altres elements, Marx va desenvolupar la teoria del materialisme històric.

A partir d'aquests i d'altres elements, Marx va identificar el que va denominar lluita de classes, que no és altra cosa que els conflictes socials derivats de la confrontació dels interessos contraposats de les classes socials existents en la societat. Marx va explicar que sempre hi ha una classe social que sotmet una altra. En la societat francesa de Lluís XVI, la aristocràcia sotmetia la classe burgesa fins que aquesta es va revelar i va prendre el poder violentament. En l'actualitat, la classe burgesa (minoritària en quant al nombre de persones que la conformen) explota i sotmet la classe treballadora (majoritària en nombre).

Un simple exemple del que són els interessos de classe contraposats de treballadors i burgesos seria que el treballador vulgui tenir un sou més elevat o treballar menys hores i que l'empresari vulgui tot el contrari. Si aquest accedeix a les demandes del treballador perdrà part dels seus guanys. Per això mai pot haver-hi consens total entre ells.

¿Què te això a veure amb Rosell, Mónica de Oriol i els altres grans empresaris?

Al fer aquestes declaracions, Rosell i els altres empresaris estan defensant els interessos de la seva classe (la burgesa) front la treballadora. Si el govern acceptes les seves peticions, els de la seva classe obtindrien majors beneficis i els treballadors sortirien perdent. Totes aquestes declaracions tenen en comú que beneficien la classe burgesa. Això és tenir consciència de classe: saber que es pertany a una classe social concreta amb uns interessos determinats i oposats als de l'altra classe i, a més, lluitar per aquests interessos. No són necessàriament males persones, però els seus interessos de classe els porten a actuar d'aquesta manera. Ells saben que si el govern acceptés les seves propostes, les condicions de vida dels treballadors empitjorarien; però aquí radica la lluita de classes, en els interessos contraposats d'aquestes. Per això ambdues classes mai podran posar-se d'acord.

El problema de tot això no són les declaracions d'aquests importants empresaris, ja que encaixen perfectament dins dels seus interessos de classe; el problema és que ells tenen consciència de classe però la gran majoria de treballadors no. Quants grans empresaris voten partits anticapitalistes i pacten els sous lliurement amb els treballadors? Cap ni un. Quants treballadors voten partits que defensen els interessos de la classe burgesa com PP, PSOE o CiU entre d'altres? Milions. Aquest és el problema.

Recordem a mode d'exemple que PP i PSOE van canviar l'article 135 de la Constitució (aquesta que és intocable per d'altres coses), el qual posa el pagament d'un deute generat en última instancia per grans bancs com a prioritat màxima, deixant en un segon lloc el pagament de l'educació, la sanitat o les ajudes a la dependència. No és això un salvatge exemple del que és la lluita de classes en l'actualitat? Bancs de grans empresaris (classe burgesa), degut a l'especulació que van fer durant anys (la qual els va fer guanyar moltíssims diners), van generar un deute que està pagant la classe treballadora degut al rescata bancari amb diner públic i les retallades que s'han dut a terme durant aquests anys en educació, dependència, sanitat, ajudes socials, etc. La classe burgesa no necessita la sanitat o l'educació pública, poden pagar la privada, però no els treballadors. No és que no les necessitin, és que no les volen, com ha dit Rossell, les volen privatitzar per fer negoci amb elles.

Tenim per una banda que s'estan retallant els serveis públics, cosa que beneficia als grans empresaris (ja que no utilitzen aquests serveis) i perjudiquen els treballadors. No obstant, es podria pensar que si els mals de la banca els estem pagant amb diners públics, part d'aquests diners provenen dels impostos que paguen els grans empresaris i, per tant, també estan aportant una part. Això seria així si no fos perquè existeixen estudis que demostren que aquests grans empresaris són assidus a evadir impostos. Al 2013, un estudi de l'Observatori de RSC afirmava que el 94% de les empreses de l'Ibex 35 eludia impostos en paradisos fiscals. Aquest mateix any, Intermón Oxfam va informar de que aquestes mateixes empreses havien augmentat en un 44% la seva presència en paradisos fiscals durant la crisis, essent el Banc de Santander l'empresa que més filials en tenia, un total de 182 de les 810 que Intermón va identificar. Per tant, és fals que els grans empresaris paguin tots els impostos que deurien, sumat a les retallades al sector públic, queda clar qui està pagant el deute dels bancs, generada, ho repeteixo, per la classe burgesa.

No obstant, és encara pitjor ja que aquestes empreses, durant la crisis, han obtingut beneficis multimilionaris al temps que han despatxat nombrosos treballadors. Al 2014, una noticia a Público explicava aquest fet. Aquestes empreses, gràcies a la reforma laboral del govern, han acomiadat milers de treballadors, n'han contractat d'altres amb sous més baixos (treball precari) i, gràcies a això, han aconseguit enormes beneficis. Lluita de classes pura i dura.

Però, per què els treballadors no tenen consciència de classe i voten partits que obeeixen als interessos de la classe oposada a la seva? El marxisme, de nou, aporta respostes. Hi ha diversos conceptes que poden respondre a aquesta pregunta: hegemonia, falsa consciència, alienació i superestructura.

Hi havia autors que creien que només pel fet de pertànyer a la classe treballadora ja es desenvolupava una consciència de classe obrera. Després es va veure que no era així. Diversos estudiosos com Marx o Lukács van desenvolupar la idea de “falsa consciència”, que implica que no existeix relació entre el pertànyer a una classe social i desenvolupar consciència d'aquesta classe. Aquesta falsa consciència és un producte de l'“alienació”, la qual significa que es pot pertànyer a una classe dominada o sotmesa (en aquest cas la treballadora) i no tenir la sensació d'estar explotat o inclús arribar a defensar els interessos de la classe explotadora. El sistema capitalista en el que ens trobem propicia que la societat burgesa generalitzi unes relacions determinades que produeixen la dominació sense que gran part dels treballadors se n'adonin.

Però com fan això? Com aconsegueixen que els treballadors votin a un partit que va en contra dels seus interessos?

Aquí entren els dos conceptes restants. Gramsci va desenvolupar la idea d'“hegemonia” com la reproducció constant dels valors de la ideologia de la classe dominant provocant que els explotats (en aquest cas els treballadors) acabin compartint aquests valors, ideologia i cultura de la classe que els domina. Com van dir Marx i Engels a La ideologia alemanya: “Les idees de la classe dominant són les idees dominants de cada època; o dit d'una altra manera, la classe que exerceix el poder material dominant a la societat és, al mateix temps, el seu poder espiritual dominant. La classe que te a la seva disposició els mitjans per a la reproducció material, disposa al mateix temps dels mitjans per a la reproducció espiritual, el que fa que se li sotmetin, al mateix temps, les idees dels que no disposen dels mitjans necessaris per a la reproducció espiritual. Les idees dominants no son altra cosa que l'expressió ideal de les relacions materials dominants, les mateixes relacions materials dominants concebudes com idees; per tant, les relacions que fan d'una determinada classe la classe dominant son també les que confereixen el paper dominant a les seves idees”. En resum: la classe dominant ha aconseguit que els dominats pensin com ells i creguin que els seus interessos són els mateixos.

Això s'aconsegueix mitjançant la superestructura. El marxisme diu que una societat es composa, bàsicament, per dos elements: l'estructura econòmica (o infraestructura, en el nostre cas el sistema econòmic capitalista) i la superestructura, que es composa de tots els elements culturals, polítics, jurídics, religiosos, etc. per aguantar l'estructura econòmica i evitar que s'ensorri. Aquesta representa la ideologia i els valors de la classe dominant i s'utilitza per reproduir el seu missatge i sotmetre la classe explotada (un exemple son els mitjans de comunicació).

Per exemple, per què s'ha criminalitzat tant la PAH o les marxes del 22M però es dona suport a l'oposició veneçolana, la qual, durant les protestes de fa un any, va incendiar 15 universitats, 11 centres de salut i va assassinar desenes de persones? Per què s'accepta aquesta violència i es criminalitza una altra molt menor?

Això és perquè la PAH, les marxes del 22M i el govern veneçolà defensen els interessos de la classe treballadora (en major o menor mesura) i, per tant, perjudiquen la classe dominant. Aquesta ha de contraatacar i ho fa amb les armes que disposa, com els mitjans de comunicació. Gràcies a aquests, molts treballadors espanyols estan en contra del chavisme, que, entre d'altres coses, ha entregat 500.000 habitatges socials als treballadors (en comptes de fer-los fora com succeeix a Espanya i Catalunya), ha reduït la pobresa del país enormement, ha creat mecanismes democràtics que abans eren impensables, ha construït nombrosos hospitals, alfabetitzat la població i ofereix educació gratuïta (en Espanya i Catalunya son milers els universitaris que han hagut de deixar els estudis perquè no poden pagar-se'ls). Com els treballadors poden estar en contra d'un govern així? Perquè la classe dominant (burgesa) disposa de l'hegemonia, tot i que ara sembla que es comença a esquerdar en alguns àmbits, i ha transferit la seva ideologia als treballadors. Relacionem Veneçuela amb una dictadura repressiva i que viola els DDHH, mentre Espanya acumula 77 condemnes internacionals per els seus reiterats incompliments de la legalitat internacional i els DDHH, però això no ho expliquen els mitjans de comunicació de masses.

Recapitulant, les declaracions dels grans empresaris no són casuals. De fet, són lògiques dins el seu pensament de classe. Hi haurà moltes més. El problema recau en que els treballadors han oblidat que són una classe que te uns interessos determinats i no lluiten per ells ja que es troben alienats pel discurs hipnotitzant de la burgesia. No poden respondre amb força davant els grans empresaris ni les polítiques del govern, tot i que sembla que cada cop hi ha més gent conscienciada. Si els treballadors tinguessin la meitat de la consciencia de classe que tenen els grans empresaris, aquests no gosarien fer aquestes declaracions ja que al dia següent tindrien una revolució als carrers que els faria fora del poder. No obstant, mentre gran part de la classe treballadora continuï dispersa, els poderosos podran continuar dient el que vulguin.

Ho deia José Luis Sampedro: la gent no està boja, sinó manipulada.


Toni Velasco (@avelasgar)


Articles esmentats:

El 94% de las empresas del Ibex elude impuestos en paraísos fiscales
Las empresas del Ibex 35 aumentaron un 44% su presencia en paraísos fiscales durante la crisis
Las grandes empresas repartieron 8.000 millones entre sus accionistas tras echar a 12.000 trabajadores

Etiquetes de comentaris: , ,



Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tw
Fb
G+

Tradueix



Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

realitat*

donar a l'esperança fonament científic


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya