Amb la perspectiva de quatre anys és innegable podem afirmar que el 15M no era un episodi més dels anomenats moviments socials. Certament el repertori d’accions i el bagatge d’experiències activistes van ajudar a modelar la cosa aportant un repertori d’accions ( acampada, assemblees, aplaudiment mut) i aportant-ne gent experimentada. Però no es tractava principalment del resultat d’una acumulació de forces de dues dècades de moviments socials. El 15M de 2011 la resposta a les polítiques d’austeritat que buidava de contingut la democràcia i la sobirania prenia una nova forma i posava en crisi el règim. Els sindicats que havien liderat la resposta a les polítiques d’austeritat i antipopulars que iniciava Zapatero amb el seu gir de primavera de 2010, que acompanyaria el govern de CiU i que aprofundiria el govern del PP, s’acollien a una política de mal menor i renunciaven a ser un instrument útil.
L’oligarquia financera, l’1%, pretenia sortir de la crisi a les esquenes de la immensa majoria de la població, el 99%. La generació que havia acceptat la precarietat com una realitat temporal, es plantava i comprenia que el que estava en joc era la seva vida i el seu futur. L’imaginari de les revoltes als païssos àrabs, on les places i les xarxes eren els nodes d’organització i protesta, van proveïr inspiració. El 15M estava a l’ambient. I es va concretar amb la mobilització del 15M i les acampades del mes de maig. S’obria un nou escenari. Estàvem davant d’un nou inici.
Quatre anys després, és innegable que la crisi de règim ha madurat i estem davant un cicle político-electoral on es veurà quelcom d’això, per bé que segurament la situació oberta no es tanqui ara, si no que s’allargui alguns anys més: les contradiccions i les resistències fan difícil pensar en un tancament clar de la crisi de règim i la construcció d’un nou pacte social a curt plaç.
Però, quelcom ha quedat pel camí: el moviment democràtic derivat del 15M va ser capaç de construir subjectivitat, de marcar el relat i l’agenda amb una força col.lectiva inusitada. L’experiència i les opinions de parts significatives de la societat desconnectaven del relat oficial i produïen i reproduïen el seu món informatiu, simbòlic, social, vital. Durant més d’un any l’agenda política es marcava en bona mesura des de la mobilització i des de les xarxes, per desesperació d’uns governs que veien com es deteriorava la seva legitimitat i el règim polític del 78 s’endinsava en la seva pròpia crisi.
Avui és la política institucional i els mitjans de comunicació els qui marquen l’agenda i els debats. Són uns entorns clarament controlats per les forces del règim i del capital, per bé que per un curt període fossin sotmeses a la iniciativa del nou partit que va recollir la bandera del canvi. En tot cas, això ja no és així i urgeix recuperar la base que fa possible plantejar el canvi democràtic i que no sigui un mer eslògan en tertúlies televisives i campanyes electorals. Ens hi jugem molt, ens hi juguem el futur.
Etiquetes de comentaris: Editorial
