realitat

Editorial: El 15M en les bases del nou moment polític

Amb la perspectiva de quatre anys és innegable podem afirmar que el 15M no era un episodi més dels anomenats moviments socials. Certament el repertori d’accions i el bagatge d’experiències activistes van ajudar a modelar la cosa aportant un repertori d’accions ( acampada, assemblees, aplaudiment mut) i aportant-ne gent experimentada. Però no es tractava principalment del resultat d’una acumulació de forces de dues dècades de moviments socials.

El 15M de 2011 la resposta a les polítiques d’austeritat que buidava de contingut la democràcia i la sobirania prenia una nova forma i posava en crisi el règim. Els sindicats que havien liderat la resposta a les polítiques d’austeritat i antipopulars que iniciava Zapatero amb el seu gir de primavera de 2010, que acompanyaria el govern de CiU i que aprofundiria el govern del PP, s’acollien a una política de mal menor i renunciaven a ser un instrument útil.

L’oligarquia financera, l’1%, pretenia sortir de la crisi a les esquenes de la immensa majoria de la població, el 99%. La generació que havia acceptat la precarietat com una realitat temporal, es plantava i comprenia que el que estava en joc era la seva vida i el seu futur. L’imaginari de les revoltes als païssos àrabs, on les places i les xarxes eren els nodes d’organització i protesta, van proveïr inspiració. El 15M estava a l’ambient. I es va concretar amb la mobilització del 15M i les acampades del mes de maig. S’obria un nou escenari. Estàvem davant d’un nou inici.

Quatre anys després, és innegable que la crisi de règim ha madurat i estem davant un cicle político-electoral on es veurà quelcom d’això, per bé que segurament la situació oberta no es tanqui ara, si no que s’allargui alguns anys més: les contradiccions i les resistències fan difícil pensar en un tancament clar de la crisi de règim i la construcció d’un nou pacte social a curt plaç.

Però, quelcom ha quedat pel camí: el moviment democràtic derivat del 15M va ser capaç de construir subjectivitat, de marcar el relat i l’agenda amb una força col.lectiva inusitada. L’experiència i les opinions de parts significatives de la societat desconnectaven del relat oficial i produïen i reproduïen el seu món informatiu, simbòlic, social, vital. Durant més d’un any l’agenda política es marcava en bona mesura des de la mobilització i des de les xarxes, per desesperació d’uns governs que veien com es deteriorava la seva legitimitat i el règim polític del 78 s’endinsava en la seva pròpia crisi.

Avui és la política institucional i els mitjans de comunicació els qui marquen l’agenda i els debats. Són uns entorns clarament controlats per les forces del règim i del capital, per bé que per un curt període fossin sotmeses a la iniciativa del nou partit que va recollir la bandera del canvi. En tot cas, això ja no és així i urgeix recuperar la base que fa possible plantejar el canvi democràtic i que no sigui un mer eslògan en tertúlies televisives i campanyes electorals. Ens hi jugem molt, ens hi juguem el futur.

Etiquetes de comentaris:



Més articles




Segueix-nos

Comparteix

Tradueix


edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre