La mercantilització de l'aigua i la privatització de la seva gestió provoca en tots els casos la vulneració dels Drets Humans fonamentals. Arreu del planeta la lluita per la gestió pública de l'aigua pren importància. A Catalunya la privatització de l'aigua és plena d'ombres i sospites d'il·legalitat i la proposta de remunicipalització de la gestió de l'aigua s'ha posat damunt la taula en aquesta campanya electoral municipal. En l'àmbit internacional pren forma un moviment global en defensa de la inclusió del Dret a l'Aigua com un Dret Humà. L'aigua a Catalunya, una llarga guerra
En la història recent de Catalunya trobem diversos episodis importants de conflicte social derivats de la gestió de l'aigua. Els anys 90 el moviment veïnal va encapçalar una llarga batalla contra la inclusió en el rebut de l'aigua de diverses taxes, que va ser conegut com "La Guerra de l'Aigua". Més tard el govern centralista d'Aznar va ser responsable d'un Pla Hidrològic Nacional que va despertar un immens moviment contra el transvasament de l'Ebre. La formació de l'Agència Catalana de l'Aigua el 2010 ha estat un dels punts centrals de confrontació entre el govern tripartit i el govern de Mas. Actualment, a Catalunya, la Guerra de l'Aigua continua enfrontant dues posicions polítiques fonamentals: la defensa popular de l'aigua com a recurs natural de gestió pública i la voluntat de convertir-la en una mercaderia d'unes minories especuladores.
Catalunya: una llarga privatització sota sospita
Catalunya és líder mundial en privatització de l'aigua gràcies a les polítiques neoliberals impulsades per CiU. Tal com denuncia la plataforma "Aigua és Vida" la presència d’empreses que gestionen aquest servei suposa que avui el 82,8% de la població estigui abastida per algun tipus de gestió privada, ja sigui amb concessió a un operador privat o a través d’una empresa mixta. Aquesta plataforma encapçala la lluita contra la privatització de l'aigua al nostre país.
La privatització progressiva de l'aigua a Catalunya està completament sota sospita després que un jutge dictaminés que no existeix cap contracte de concessió entre l'Ajuntament de Barcelona i l'empresa AGBAR que porta gestionant-la més d'un segle.
El 5 d’octubre de 2010 una sentència dels jutjats de Barcelona assenyalava que “no hi ha contracte de concessió” entre Aigües de Barcelona (Agbar) i l’Ajuntament de la capital catalana. Al llarg del 2011 entitats com Enginyeria sense Fronteres i la FAVB han exigit que es resolgui el buit legal, però ni l’Ajuntament ni Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), administració competent en la gestió de l’aigua, no han respost a les demandes de la societat civil per tal que es faci públic el contracte. Tampoc ho ha fet Agbar, l’empresa privada que des de fa 140 anys subministra aigua a la ciutat. El reportatge intenta posar llum sobre aquesta qüestió i analitza els lligams que hi ha entre la companyia privada i les administracions públiques.
D'altra banda, el procés de privatització d'Aigües Ter-Llobregat ha estat envoltat de tota mena de polèmiques que encara estan obertes. La gestió il·legítima d'AGBAR, el frau amb els comptadors de l'empresa AGBAR, la recent denúncia de la CGT de frau a l'ATLL, la imminent privatització de les depuradores,... L'aigua ha esdevingut una qüestió central en la política catalana i tenim dades prou clares com per a abordar la qüestió.
Els efectes de les privatitzacions
La Plataforma Aigua és Vida denuncia constantment les diferents irregularitats que els governs porten a terme en aquesta matèria i com existeix una estratègia progressiva de privatització d'aquest bé. Així mateix també ha efectuat diferents treballs per avaluar els efectes socials de la privatització de l'aigua.
Amb les dades que ha pogut recollir la plataforma Aigua és Vida i que es recullen en un nou mapa interactiu i informe de talls es constata que, a pesar del creixent malestar, alarma social i desigualtats que causen els talls d’aigua a les famílies que no poden fer front als rebuts, aquests són encara una crua realitat molt present als nostres municipis, si bé trobem importants diferències en funció del model gestió.
D’entrada es constata que els municipis amb gestió privada tallen l’aigua molt més que aquells que tenen una gestió pública, produint-se talls al 74% dels municipis amb gestió privada i disminuint fins al 8% als municipis amb gestió pública.
D’acord amb les dades disponibles i tenint en compte que la informació sobre talls d’aigua domiciliaris és per núm. d’abonats, és a dir, per família, ens trobem davant d’una problemàtica en la qual podríem estar parlant de més de 120.000 persones que el 2014 es van veure privades d’aquest accés vital. Aquesta xifra podria ser inclús superior si considerem el nombre de persones relativament major que viuen en les llars amb pocs recursos econòmics.
Pel Dret a l'Aigua: un moviment global
Que la Guerra de l'Aigua és un problema global ho demostren les 621 Organitzacions de la societat civil que han fet una crida als Estats Membre de l’ONU a reconèixer el Dret Humà a l’Aigua i al Sanejament en la Declaració Política de l’Agenda de Desenvolupament de 2015 que ha definir els nous Objectius de Desenvolupament Sostenible, en substitució dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni que finalitzen enguany.
La propietat privada i el mercat de l'aigua
L'aigua és un bé necessari per a la vida i és també un bé cada dia més escàs. Karl Marx va situar el naixement de la propietat privada en la privatització de l'aigua a les civilitzacions hidràuliques caldees. L'arqueologia i la història han demostrat que el domini de l'aigua a través del control de les canalitzacions va estar estretament lligat al sorgiment d'una casta sacerdotal dominant en la societat sumeria. L'aigua sempre ha estat un bé desitjat i el seu control sempre ha significat poder.
Per això no és d'estranyar que moltes grans corporacions tinguin en el seu punt de mira la gestió privada de l'aigua i pressionin els diferents governs per aconseguir-ne el control. A tot el planeta la lluita entre les classes populars i les grans corporacions pel control públic o privat de l'aigua esdevé cada dia més un front de batalla estratègic. A Amèrica Llatina la nacionalització de l'aigua és un punt clau de la lluita dels moviments populars contra l'Imperialisme i ha estat una de les primeres mesures impulsades pels governs progressistes en la darrera dècada. A Europa, en canvi, l'hegemonia neoliberal ha propiciat un procés gradual de privatització de l'aigua que era pública.
La remunicipalització de l'aigua sobre la taula
En la legislatura vinent multitud de municipis podran remunicipalitzar el servei simplement per expiració de la concessió. Les diferents candidatures rupturistes que han emergit en aquestes eleccions municipals de 2015 han posat damunt la taula la remunicipalització de la gestió de l'aigua ara privatitzada. La proposta ha encès totes les alarmes en els partits sistèmics. En un article recent, elCrític efectua una interessant anàlisi de "l’afirmació, feta per Jaume Collboni (PSC) el passat dimarts al #DebatCrític, que a Berlín el procés de remunicipalització de l’aigua havia costat 1.300 M€ i això havia comportat un augment del 30% de la tarifa". L'anàlisi demostra que "és rotundament fals que la tarifa hagi augmentat un 30% per culpa de la remunicipalització, ni un 30% ni un 10% ni res, la tarifa no ha augmentat després de la remunicipalització". A més a més, l'article deixa en evidència les mancances democràtiques del sistema polític català amb l'alemany, contrastant les grans diferències entre els dos models pel que fa a cost, qualitat del servei i transparència en la gestió.
PA
Fonts:
- La Guerra de l'Aigua
- La gestió il·legítima d'AGBAR
- L'estafa dels contadors
- La CGT denuncia frau a l'ATLL
- 120.000 persones sense aigua a Catalunya el 2014
- 621 Organitzacions de la societat civil que han fet una crida als Estats Membre de l’ONU a reconèixer el Dret Humà a l’Aigua
- Plataforma Aigua és VIda
Il·lustració: Cascada de M.C. Escher
- Qui té por de la remunicipalització de l'aigua?
Etiquetes de comentaris: Nacional
