El proper 24 de maig hi ha les eleccions municipals que són la tercera batalla del cicle electoral en què s'haurà de concretar la possibilitat o no d'un canvi polític, així com la seva extensió, caracterització i arrelament. És la tercera contesa electoral, després de les eleccions europees de 25 maig de 2014 de marcades per la irrupció de PODEMOS com a principal expressió de l'energia i la voluntat popular de canvi madurada en la mobilització social que ha tingut lloc durant aquests anys de 2010 a 2014, i de les eleccions andaluses de 22 de març on el bipartidisme (el PSOE en particular) mostra la seva capacitat d'aguantar i s'assaja la consolidació de CIUTADANS com una opció de les elits per donar sortida a la crisi del bipartidisme en el cicle electoral, un cop recanviat el ja impopular rei, i desactivat i reconduït el potencial rupturista del moviment per la sobirania de Catalunya
En el mateix sentit instrumental, el moviment sobiranista català encapçalat per l'ANC i el govern de la Generalitat, es planteja les eleccions municipals com a baròmetre de les anunciades eleccions plebiscitàries catalanes que tindrien lloc el 27 de setembre. A Catalunya, salvar al Mas a la presidència de la mà de la instrumentalització del desig real d'autodeterminació de Catalunya, és, hores d'ara, la millor carta per poder anar conduint i reconduint la situació per part dels poderosos i aplicar el seu programa d'acumulació per despossessió. Serà en funció de mantenir aquesta peça que se celebraran o no eleccions al setembre. També serà una mesura de fins a quin punt aquesta instrumentalització governamental ha tingut èxit o només ha contribuït a conduir al procés sobiranista a un carreró sense sortida a curt plaç.
D'altra banda, però, no hem d'oblidar que les eleccions municipals serveixen per escollir les persones que gestionaran els propers anys els ajuntaments. El coneixement dels candidats, la solvència de les seves trajectòries, la capacitat d'organització i arrelament a nivell local, tenen una importància decisiva en aquestes eleccions. En aquest sentit, són, en especial als pobles i petites ciutats, un camp abonat per al continuïsme. Perquè cal tenir en compte que en el darrer període els actuals ajuntaments van ser escollits en 2011, ja en plena crisi (enrere queda la festa especulativa i corrupta del totxo) i millor o pitjor han aguantat els efectes de la crisi i no han estat una font d'amenaça i de conflicte amb els drets de la majoria, que, per contra, han arribat principalment per part dels governs de la Generalitat i l'Estat. Per això mateix, el conflicte pot haver-se articulat territorialment, però no ha tingut el seu focus sobre aspectes estrictes ni principalment municipals en aquesta etapa.
A més, la davallada de la mobilització social no és inocua i ens deixa sense espai de socialització, iniciativa i tensió política contrahegemònica. El camp de la lluita institucional i la intervenció mediàtica és sempre un territori advers sense contrapoders organitzats i actius que puguin intervenir en la configuració de les percepcions i les perspectives. Molt és de témer que aquesta pot ser la circumstància. No obstant, allà on hi ha processos municipalistes reals que han estat capaços de construir-se en clau d'unitat popular, connectar amb la mobilització d'aquests darrers anys i amb els debats de fons sobre proposta de ciutat, com a Barcelona, és on caldrà veure el que donen de si aquestes experiències.
Etiquetes de comentaris: Editorial