Els resultats de les municipals han obert la porta a la formació de governs populars a moltes ciutats de Catalunya, de la mà de candidatures unitàries i programes de transformació social. De manera emblemàtica, Barcelona En Comú ha guanyat l’alcaldia de la capital. Tanmateix, tenir el govern no suposa en cap cas tenir el poder. Tenir el govern suposa, per a l’esquerra sincera, enfrontar el repte de la confrontació de classe i la creació de contrapoder popular o morir cíclicament d’incapacitat, com tantes vegades ha fet la socialdemocràcia. Barcelona en Comú no és una candidatura definida per etiquetes ideològiques i aquesta és possiblement una de les claus del seu èxit. Hi convergeixen persones actives, socialment reconegudes pel seu activisme militant, que procedeixen de diferents famílies ideològiques de l’esquerra. Els elements definitoris de la seva identitat són el prestigi les persones que el lideren i el programa polític de mínims a desenvolupar que proposen. Un programa que també defuig definicions clàssiques però que parla obertament de re municipalització, polítiques socials profundes, fiscalitat progressiva i tot un seguit de mesures de redistribució social de la riquesa que, a més a més, vénen acompanyades de radicalitat democràtica i una crida a la participació.
En una recent entrevista a la Realitat, la Mercedes Vidal, ara ja regidora electe per BCN en Comú, ho assenyalava molt encertadament: “Qui pensi que guanyant les institucions ho tenim tot fet, s’equivoca”. Un cop al govern, tota esquerra enfronta una contradicció principal i Barcelona en Comú no podrà escapar d’aquest destí: governar sense tenir el poder. No disposa de poder perquè, tothom ho sap, el poder real no resideix en les institucions, sinó en el poder econòmic, que segueix a les mateixes mans. No disposa de poder, perquè tampoc disposa del poder polític, ni de l’hegemonia ideològica. Barcelona en Comú no és Convergència i Unió, no compta, d’entrada, amb la simpatia i la complicitat del capital, ni disposa de grans mitjans de comunicació per a explicar i argumentar les decisions que prengui al conjunt de la ciutadania.
S’han guanyat les eleccions però el veritable repte comença ara. A l’hora de desenvolupar el seu programa qualsevol govern sincer d’esquerres toparà inevitablement amb els interessos del capital i enfrontarà, a més a més, la temptació d’assumir un paper institucional davant els conflictes socials o, fins i tot, d’institucionalitzar-se com a partit i integrar-se en el sistema que pretenia combatre. Desenvolupar un programa de transformació social només és possible des de la confrontació de classes i la construcció de poder popular.
És necessari assumir sense embuts la confrontació de classes, és a dir: cal utilitzar obertament les estructures institucionals per a limitar i reduir el poder de la classe dominant i per a ampliar el de les classes populars. Són inevitables i d’esperar les resistències del poder econòmic, l’agressivitat dels mitjans de comunicació i el joc brut. No obstant això, intentar evitar aquest enfrontament equival a renunciar al mateix programa de transformació social que es pretén impulsar. No hi ha possibilitat de pacte entre els interessos de les classes populars i els del capital. És aquest el principal error de la socialdemocràcia que l’ha portat a fracassar una vegada i una altra en la transformació social que deia perseguir: l’error no és participar en les institucions, sinó pretendre portar a terme la transformació social només des d’aquest terreny.
Per això és imprescindible, no només assumir la confrontació de classe, sinó també la construcció de poder popular. L’esquerra a les institucions ha de retornar al poble la gestió del seu poder sobirà i ho ha de fer renunciant a la gestió centralista d’un poder institucional molt temptador. Això sol·licita la valentia de saber estar al govern i a l’oposició popular al mateix temps, cedir espais de poder institucional als moviments socials i posar els elements per a l’articulació d’un moviment polític i social que ha de superar i derruir les mateixes institucions.
Sense confrontació de classes i construcció de poder popular, la tasca institucional, per benintencionada que sigui, és inútil. Un exemple il·lustratiu d’això és l’experiència del Memorial Democràtic promogut durant l’anomenat període del Tripartit d’esquerres. Es va optar per una concepció institucionalitzada del Memorial, en contra de les entitats que defensaven que l’esforç institucional s'utilitzés per a reforçar les entitats i els moviments socials dedicats a la Memòria Històrica. Caigut el Tripartit, amb la institució en mans de CiU, el Memorial ha esdevingut poca cosa més que un museu, la tasca del qual és absolutament testimonial.
Governar sense poder és el repte de Barcelona en Comú, el de Ahora Madrid, o el de tantes altres candidatures unitàries que han guanyat en aquestes eleccions, i és el mateix que enfrontarà qualsevol fórmula d’Unitat Popular que guanyi les eleccions a Catalunya o a l’Estat. Tenir capacitat de mantenir la confrontació de classes i d’apostar fermament per la construcció de poder popular no és només una responsabilitat de les persones electes, és, sobretot, una responsabilitat de les bases, els moviments socials i de les organitzacions polítiques que han impulsat aquestes candidatures unitàries.
El primer pas és que el poble guanyi el govern. Després cal caminar per a guanyar el poder.
Etiquetes de comentaris: Editorial
