realitat

1-O: mai és massa tard

Queda menys d'una setmana per a la data assenyalada pel sobiranisme català. L'1-O és sens dubte el repte més important que té el règim constitucional espanyol des del 1978, sense comptar l'intent de cop d'Estat del 23 de febrer de 1981. Les espases estan en alt i sembla que el xoc de trens està a punt de produir-se.

Arribats a aquest punt, en què cap dels parts ha cedit ni un mil·límetre en les seves posicions, es fa difícil preveure què pot passar el pròxim 1 d'octubre. Rajoy assegura que no consentirà el referèndum i Puigdemont que aquest es realitzarà peti qui peti.

Ara que es carreguen les tintes a un costat i l'altre del conflicte, convé recordar que res d'això hauria passat si Zapatero hagués complert la seva promesa d'aprovar el referèndum que sortís de Catalunya, impulsat no ho oblidem, per un president socialista. Aquí va començar tot, Maragall retreia les vergonyes a Pujol, no solament per denunciar el famós 3%, sinó també perquè el deixava en evidència. Vint-i-tants anys jugant a la puta i la Ramoneta, anestesiant a l'independentisme, inflamant el verb nacionalista a Catalunya per aconseguir a canvi un acord amb el govern de l'Estat de torn, ja fossin Felip, Aznar o Zapatero.

Aquí va començar tot, convé no oblidar aquella foto que fos portada en tots els diaris de tirada nacional. Zapatero i Mas beneint el referèndum "cepillado" com pregonà Alfonso Guerra. Aquest pacte va defenestrar de facto a Maragall. Això ha passat i no fa tant de temps com per oblidar-ho.

Però si aquí va començar tot, es va complicar encara més amb el recurs d'inconstitucionalitat posat pel PP. El problema català, latent des de la guerra civil tornava a obrir-se en canal per la manifesta incomprensió demostrada pels dos principals partits estatals. Tremenda irresponsabilitat la dels capitostos peperos que van aconseguir omplir els carrers contra el recurs el 2010. La manifestació a favor de l'autogovern català més important des del 1976, convé no oblidar-ho, a la capçalera, hi duia a José Montilla, socialista, exalcalde, cordovès i honorable president de la Generalitat.

El relat sobre què ha passat des de llavors s'ha escrit més recentment pel que no m'hi estendré, encara que cal subratllar que només cinc anys més tard d'aquella manifestació, les eleccions de 2015 van llançar una realitat parlamentària impensable llavors. L'independentisme aconseguia per primera vegada en la història la majoria absoluta d'escons al Parlament, i després de les eleccions va modificar lleugerament el seu programa electoral, que portava la via unilateral a la independència, introduint-hi el referèndum com a pas previ.

A això cal afegir-hi, i no ens equivocarem, que en el disseny d'aquesta estratègia rupturista han confluït els interessos espuris de la vella convergència per tapar la corrupció del seu partit durant 23 anys d'exercici de govern del clan Pujol i les retallades de l'etapa de Mas. Podem afirmar a més, amb tota vehemència, que l'estratègia sobiranista s'ha valgut d'unes pràctiques de dubtoses garanties democràtiques, com hem observat en el tràmit parlamentari de les lleis de referèndum i de transitorietat, on s'han conculcat drets elementals de les minories parlamentàries, per no parlar de la manipulació política de la ràdio i la televisió pública catalanes, descaradament i desvergonyidament al servei del projecte polític del govern, amb pràctiques que recorden règims polítics totalitaris. Menció a part, mereix en aquesta línia, al meu entendre, la manipulació política per part del sobiranisme (i de l'espanyolisme) de la manifestació en resposta als atemptats terroristes del 17 d'agost.

No obstant això, la disconformitat amb l'estratègia duta a terme per Junts pel Si i la CUP, més preocupats de sortir amb la seva que de buscar ampliar l'espai polític pro-referèndum, no ha d'impedir observar amb tot realisme la situació política generada. L'estratègia independentista de tensar la corda comporta un seriós risc de fractura de la mateixa societat catalana, és cert, com també ho és, que un cop passat el Rubicó de l'1 d'octubre res tornarà a ser com abans.

Mentrestant, Què ha fet el govern de Mariano Rajoy des d'aleshores? Res. Absolutament res. Ha tractat la qüestió catalana amb complet menyspreu, pensant potser, confonent la realitat amb el desig, que la cosa es resoldria per si mateixa. L'executiu de Rajoy ha demostrat un total desconeixement del que estava passant a Catalunya. I això que han tingut més que set anys per anar prenent-li el pols a la realitat catalana. Si som francs, es pot veritablement acusar el sobiranisme de portar una estratègia unilateral quan el govern ha tingut ni més ni menys que set anys per formular una proposta política?

La política que es fa més enllà de l'Ebre per a Catalunya ha estat inexistent i així ens va. Sorprèn que quan falten tot just dues setmanes per al dia D, ni Rajoy, ni el cap de l'Estat, ni al Congrés dels Diputats hagin mogut fitxa. Ningú sap què van a fer. Hom espera que en circumstàncies excepcionals com aquesta, les institucions de l'Estat estiguin a l'altura. Diuen que no volen que Catalunya s'independitzi, que ens volen als catalans dins d'Espanya, però no han fet res per convèncer-nos. Al contrari. A molts dels que hem criticat amb vehemència el Procés, a molts dels que no ens hem sentit cridats a aquest Procés, sofrint per això la persecució mediàtica dels mitjans de l'hegemonia cultural independentista que es respira aquests dies a Catalunya, la resposta repressora de l'Estat ens està deixant molt poques opcions quan s'aproxima el dia. Estar de costat dels que volen votar o els que volen impedir-ho, no és un dilema difícil per a un demòcrata quan s'acosta l'hora de la veritat i qui ha tingut la possibilitat de formular una proposta no ho ha fet. La imatge de la benemèrita intervenint impremtes, perseguint urnes i mitjans de comunicació és la millor propaganda sobiranista que els dirigents del Procés podien esperar. Espanya, a què esperes?

Si el govern d'Espanya sabés el que està passant a Catalunya, sabria que el 155 no frenarà l'independentisme a Catalunya, que l'estratègia de respondre amb confrontació al desig de decidir votant, només pot servir molt a curt termini. Seria actuar sense calibrar les conseqüències. Quin seria el següent pas davant d'una eventual declaració unilateral d'independència? Perquè, li quedaria una altra sortida al govern com a resposta a la reiterada negativa de l'Estat a negociar? Sí, ja, ja sabem que sense acord no hi ha independència, i que ja hi va haver una efímera república catalana que va acabar amb un president entre reixes. Però, és això el que vol la majoria d'espanyols? Aquesta és la imatge internacional que interessa a Espanya en ple segle XXI? Fins quan caldrà esperar per a una resposta política de les institucions espanyoles? Si es concedeix que el referèndum de Catalunya no pot dur-se a terme perquè és una il·legalitat, Per què no acordar les condicions per a una consulta legal? Diumenge passat, a la Festa de la Rosa, Miquel Iceta s'esgargamellava demanant que els rellotges es posessin a zero, clamant amargament per una sortida política. És una mica tard, cert, però mai ho és massa. Alhora, Puigdemont i Colau demanaven per carta a Rajoy i Felipe VI una sortida per a la qüestió catalana i el mateix diumenge un acte a Madrid a favor del dret a decidir, congregava a un bon nombre de persones que demanaven així mateix una sortida negociada. Potser alguna cosa s'estigui movent lentament. Si el president del govern continua en estat catatònic, per què no explorar altres majories parlamentàries. Si la sobirania dels espanyols resideix en el Congrés dels Diputats com diu la Constitució, cal preguntar-se: pot el parlament espanyol no fer cas al que està passant a Catalunya? Per aquí sembla que va la convocatòria d'una Assemblea de diputats que va proposar el dilluns Unidos Podemos. És una proposta. No sé si la més adequada però de moment, l'única proposta política. A què espera el primer partit de l'oposició per liderar una sortida política? Si el problema és la inacció del PP, a què espera Pedro Sánchez per explorar una mínima majoria parlamentària que aconsegueixi un moviment polític cap a l'acord? Cal actuar i ràpid perquè no tinc cap dubte de quin costat estaran els demòcrates d'aquí i d'allà quan l'1-O les forces policials intentin evitar que la gent dipositi vots en urnes. És l'hora de la política i anem tard, encara que mai és massa tard.

Alfonso Salmerón

Etiquetes de comentaris:



Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tradueix



Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya