realitat

La lluita de Catalunya és la de tots els pobles d'Espanya

El govern reaccionari del PP i els seus aliats del PSOE i C's han justificat l'onada repressiva desplegada contra les institucions i els representants democràtics del poble de Catalunya emparant-se en la necessitat de fer complir la legalitat. No obstant això, l'alarmant situació que es viu aquests dies a Catalunya res té a veure amb la legalitat. Es tracta d'una qüestió de legitimitat.

L'actual estat espanyol i tota la seva estructura legal són el resultat d'un procés que coneixem com la Transició, mitjançant el qual, un règim feixista il·legítim, sorgit d'un cop d'estat militar contra el govern de la 2a República i imposat per la sang durant 40 anys, va convertir-se en una monarquia parlamentària i va ser admesa en el club de les democràcies occidentals.

Espanya ha estat molt autocomplaent amb aquella Transició que ha volgut presentar sempre com a modèlica. Tanmateix, no ho va ser tant, de fet, no ho va ser gens, si tenim en consideració l'actual estat de les coses. En realitat, la Transició va ser un procés tutelat per la dictadura militar, que va intuir els avantatges de sortir de l'autarquia del règim i acceptar la concessió de certes llibertats civils, sempre assegurant-se que el marc legal resultant no posés en risc el seu statu quo.

Per al conjunt de l'esquerra supervivent de la dictadura, que fins a l'any 1978 havia estat perseguida, exiliada i obligada a la clandestinitat, la Transició no va plantejar-se com un pacte definitiu. Tothom era conscient el 1978 que aquell procés no era el millor sinó l'únic possible en aquella conjuntura. Tothom sabia el 1978 que seria necessari seguir conquerint la democràcia, enderrocant progressivament el règim: per la República, per la Memòria Històrica i la reparació de les víctimes del feixisme, per un model federal o confederal d'ordenació territorial, per un model més social i progressista de distribució de la riquesa.

El problema és que una bona part de l'esquerra espanyola d'aquests darrers 40 anys, no va ser fidel als seus propis principis ni a la seva pròpia història. Va ser assimilada pel constitucionalisme monàrquic, va assumir el relat dels vencedors i es va prostrar davant les institucions del règim, sense importar-li la seva ascendència i essència feixista. Va preferir oblidar 40 anys d'assassinats i tirania i mirar endavant permetent la impunitat. Certament, això va passar de manera generalitzada, però en menor intensitat a Catalunya, Euskadi o Galícia, on la pervivència d'una vindicació històrica de reconeixement de la sobirania, va mantenir l'esquerra en posicions molt més crítiques cap a la Transició i el règim monàrquic.

L'esclat de la bombolla especulativa de 2008 va abocar Espanya a una crisi econòmica sense precedents, que ha tingut un efecte social devastador a tot l'estat. L'onada de malestar social davant la gestió autoritària, corrupta i incompetent dels successius governs reaccionaris espanyols va ser generalitzada a tot arreu. De mica en mica, el gruix de l'esquerra de la societat espanyola ha començat a recuperar el relat d'una República democràtica i social que va ser truncada durant 40 anys per la repressió feixista i per 40 anys més de simulacre democràtic.

L'esquerra catalana ha recollit sempre en el seu programa el dret a l'autodeterminació de Catalunya. També els moviments socials i populars sorgits des de l'esclat de la crisi, així com els moviments ciutadans nascuts en els darrers anys, han incorporat el dret a decidir en els seus programes d'aprofundiment democràtic. No podia ser d'una altra manera, la voluntat d'una gran majoria del poble de Catalunya d'exercir el seu dret innegable a la lliure determinació està tan estesa com el qüestionament de l'ordre constitucional sorgit de la Transició, que mai s'ha deixat de veure com a provisional.

La situació actual plantejada a Catalunya davant la convocatòria de l'1 d'octubre i la reacció repressiva de l'estat suposa a tots els efectes el final del sistema institucional sorgit de la Transició. Ja res podrà seguir igual després de l'atac a les institucions catalanes i la vulneració massiva de drets fonamentals portades a terme pel govern espanyol a través d'unes institucions judicials i policials que han quedat en evidència per la seva manca de qualitat democràtica.

Més d'hora que tard, Espanya està obligada a enfrontar una profunda crisi institucional que ha de portar inevitablement a l'obertura d'un procés constituent en el conjunt de l'estat. Aquest moment ha arribat ja i és inajornable. La desintegració del règim monàrquic del 78 està en marxa.

Les institucions espanyoles i les seves lleis no són legítimes ni emanen de la voluntat popular. L'esquerra no pot defugir la seva responsabilitat. Li toca estar al davant de la democràcia, al costat dels pobles contra la tirania, a favor de la transformació i el progrés social, en defensa de la sobirania que la societat reclama.

Un Procés Constituent a Catalunya és l'oportunitat històrica d'un Procés Constituent per a totes les nacions ibèriques. La República Catalana és el primer pas necessari per a la lliure federació de tots els pobles d'Espanya. Ha arribat el moment que a totes les places de l'estat es torni a sentir el clam unànime de la majoria rebel i insubmisa: visca la República!

PA

Etiquetes de comentaris:



Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tradueix



Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya