realitat
Des del passat 1 d'octubre, confesso que em sento embargat per dos sentiments que es complementen l'un a l'altre: l'emoció i l'angoixa.

Com el científic de pèl llarg i expressió una mica guillada de la pel·lícula Independence Day (la primera, l'antiga), sento que aquests últims dies han estat emocionants, encara que és possible que tot s'estigui enfonsant (i no a causa d'intel·ligents extraterrestres amb poders sensorials precisament), que estiguem travessant fronteres que potser sigui impossible retrocedir, dinamitant ponts que potser no puguin tornar a construir-se.

Estem davant d'una llarga partida d'escacs sense precedents a l'estat espanyol i en la qual mai havia vist moure tantes peces, d'aquí ve la meva emoció com friqui de la política i la història que sóc (hi ha friquis per a tot, què hi farem).

En què consisteixen aquests moviments? Bé, primer de tot, dir que les situacions de crisi com la que tants anys porta patint Espanya són el millor catalitzador per als canvis històrics (per alguna cosa va dir Bertolt Brecht que les revolucions es produeixen, generalment, en els carrerons sense sortida) i que els estats, i si no, les lleis (el dret), segons la concepció marxista de veure i analitzar la realitat, simplement són estructures aixecades per la classe dominant en una societat per defensar els seus interessos de classe, els seus privilegis, la seva hegemonia (com va dir Gramsci: El dret no expressa tota la societat, sinó la classe dirigent, que "imposa" a tota la societat les normes de conducta que estan més lligades a la seva raó de ser i al seu desenvolupament).

Deia que sento emoció perquè veig en l'actualitat processos històrics que fins fa poc només havia vist en els llibres. A parer meu, el conflicte català s'assembla més al procés d'independència d'una colònia de la seva metròpolis que, per exemple, una revolució de classe. Crec que és important comprendre això, especialment per a certs sectors de l'esquerra als que veig una mica perduts i observant-ho tot a massa distància. No dic que Catalunya sigui una colònia d'Espanya, dic que s'assemblen les accions que s'estan succeint aquests dies amb els processos d'alliberament nacional duts a terme per les antigues colònies.

Passava en aquests casos que, a causa del comerç i la progressiva acumulació de capital per part d'una petita part de les poblacions que habitaven a les colònies (ja fossin els colons anglesos a EUA o alguns indis en l'antiga Índia britànica), a poc a poc va acabar per conformar una burgesia nacional en aquests llocs que, arribat el moment (crisi en l'imperi sumat a revoltes i descontent en la colònia a causa dels impostos, entre d'altres) es va unir a les classes obreres de les colònies per lluitar per la independència. No obstant això, els interessos de la classe burgesa, encara que poden coincidir en moments com aquests amb els de les classes populars, poden canviar ràpidament perquè aquesta és una classe que es troba en una situació intermèdia entre l'oligarquia i la classe treballadora (és a dir, aspiren i desitgen ser oligarquia i per això es troben a gust pactant amb ella). La burgesia catalana, bàsicament representada per l'antiga CiU, s'ha rebel·lat contra l'oligarquia espanyola en entendre's amb forces com ERC i fins a la CUP per a proclamar la independència, tot i que com dic és possible que els seus interessos canviïn i abandoni la lluita si creu que no li beneficiarà prou o si arriba a un acord amb els poders polítics i econòmics espanyols. Des d'una perspectiva marxista es podria simplificar dient que els enemics de classe de les colònies poden unir-se momentàniament per a lluitar amb un enemic més gran, per alliberar-se de la seva opressió tirànica (uns s'enfronten l'opressió econòmica, altres la física). No comprenc, després d'analitzar això, per què hi hagi sectors de l'esquerra que no donin suport al poble català argüint que aquest moviment està liderat per la burgesia. És que hi va haver algun moviment d'aquest tipus que no estigués recolzat per aquesta?

Està, d'altra banda, la resposta de l'Estat, de la "metròpolis" i les potes que el sostenen, convertida en diferents accions: des de les judicials i les repressores per part dels equips policials, fins a les ideològiques i propagandístiques, de les quals s'encarreguen els mitjans de comunicació de masses. Tenim, a més, la resposta de l'oligarquia, les transnacionals, el poder econòmic, la classe dominant realment, que mou fitxa buscant fer por a la població perquè renunciï als seus drets de sobirania, fent costat al relat de: o nosaltres o l'hecatombe. I és que la política és això, construir hegemonia contraposant relats, interpretacions de la realitat que no tenen per què ser reals, sinó que tenen per missió convèncer les masses, despertar les seves emocions, instints, inclòs, per desgràcia, l'odi. En aquesta partida d'escacs s'ha mogut fins i tot el rei, que va sortir a defensar a les elits a les quals serveix, com les va servir el seu pare.

Sento, com vaig dir, al costat de l'emoció, una pesada angoixa que de vegades em sacseja de cap a peus, i és que si hi ha alguna cosa que caracteritza el present és la seva incertesa, i si hi ha alguna cosa que caracteritza l'ésser humà, a més de la seva violència i la seva naturalesa social, potser sigui la seva por que aquesta incertesa acabi per prendre-li el poc que ha aconseguit reunir durant tota la seva vida. La por és una arma poderosa i els dirigents polítics ho saben des de fa molt, per això s'utilitza sense parar per conduir i domesticar les ments de les masses. S'han donat moviments estratègics que busquen deliberadament generar por en la població catalana perquè abandoni les seves ànsies d'independència, com ara el de l'oligarquia movent les seves seus fora de Catalunya (acte merament administratiu que no canvia res, però que els mitjans s'han encarregat d'exagerar); o acudir a l'extrema dreta, la qual gaudeix de total impunitat per a sembrar el terror com hem pogut veure a Barcelona o València. Se sol dir que el capitalisme va al feixisme quan es veu acorralat, i crec que estem assistint a la prova tangible que tal afirmació és certa. Això fa por, és un problema molt greu, perquè al seu torn l'extrema dreta actua des de la ignorància, el que genera primer por i després odi i violència desfermada. Donar-li ales al feixisme és avivar un foc que pot tornar-se tan perjudicial com incontrolable, pot convertir-se en una explosió sense precedents a Espanya, i a això juga el govern de Rajoy, que sap això perfectament però que no dubta a elevar el volum de les seves amenaces (tenim el clar exemple de Pau Casado i la referència a Companys entre moltes altres). Crec de debò que Rajoy i els seus, en encoratjar al nacionalisme espanyol més exacerbat i fins i tot grotesc, estan enviant un missatge gens subtil a Catalunya: tenim en el nostre haver a milers d'ultranacionalistes dretans, de nazis en definitiva, i no dubtarem a utilitzar-los perquè gaudim d'impunitat, perquè els nostres mitjans treballaran perquè sembli que tota la culpa és vostra. I, compte, aquest feixisme que avui estreny les dents sempre ha estat aquí, amagat, latent, amagat en la seva cova; i si hi ha alguna cosa que podem agrair-li al moviment independentista català ha estat fer que a la suposadament democràtica Espanya se li caigui la careta. Estarem assistint a l'enterrament del règim del 78?

Estem, en definitiva, en un carreró que s'estreny cada vegada més, un carreró que no sabem si ens porta a algun lloc que no sigui un abisme, un carreró del qual sembla serà impossible sortir sense patir danys. L'escalada de tensió és brutal. Amb la DUI en Stand by es desencadenaran encara més moviments en aquesta partida d'escacs i més emoció i angoixa en la meva humil persona.


Toni Velasco

Etiquetes de comentaris:



Més articles



Segueix-nos

Comparteix

Tradueix



Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya