realitat

El Procés i el Test de Bedchel

Fa dies que és pràcticament impossible encendre la televisió i no veure a la pantalla, sigui l'hora que sigui i sigui quin sigui el canal, un programa on no es parli del nou culebron que res té a envejar a les telenovel·les de després de dinar: El Procés. Amb una trama que enganxa, tot i que de vegades és molt repetitiva, aquesta sèrie té molt en comú amb moltes sèries i pel·lícules: no passaria el Test de Bedchel.

Per si no ho sabíeu, aquest test apareix per primera vegada a una tira còmica anomenada The Rule, i és una eina molt útil per denunciar el pobre paper que la dona té a la indústria cinematogràfica. El test és molt senzill, ja que simplement consisteix a respondre tres preguntes per tal d'avaluar el paper de les dones al film:

1. A la pel·lícula hi surten com a mínim dos personatges femenins.
2. Aquests personatges han de parlar l'una amb l'altra en algun moment.
3. Llur conversa ha de tractar sobre quelcom que no sigui un home. Aquesta regla no està restringida a les relacions romàntiques, sinó a qualsevol conversa que impliqui un home (p. ex., dues germanes parlen sobre el seu pare).

Més enllà d'això, la crítica que vull manifestar és la poca visualització que la dona té tant a la societat catalana com a l'espanyola, i especialment a l'esfera política. Compareixences del Govern on al primer pla de la càmera no apareix ni una dona, espais polítics que sembla que només tinguin una dona important, Taules per la Democràcia que fan rodes de premsa i deixen a les dones a segona fila tapades per homes, tertúlies televisives on no hi ha cap dona o la proporció és 2 a 6... Aquests últims dies s'evidencia la necessitat de feminitzar la política.

Aquesta feminització de la política, però, no parla només de números: no ens serveix de res la quota femenina si només serveix per visibilitzar a una o dues de les nostres companyes o per deixar tranquil·la la consciència d'algun productor o director de televisió: la feminització de la política va més enllà, molt més enllà, i implica un canvi en les pràctiques i el llenguatge. Abandonar la política de la testosterona, del "yo soy más chulo que nadie" no és fàcil, però és necessari: si volem trobar una solució política a un problema polític, però una solució de veritat i no pas cap tipus de pedaç, necessitem una política basada en el respecte mutu, en la voluntat de diàleg, en les ganes d'escoltar-nos i, sobretot, en la sororitat i l'empatia. Aquests valors han de ser els que prevalguin tant a l'esfera pública com a la privada: no passa res si de vegades semblem dèbils, no passa res si de vegades hem d'assumir errors. Humanitzem la política, ens hi juguem molt, i abandonem d'una vegada el bel·licisme i la guerra de trinxeres.

Si volem ser valentes, en aquests moments l'únic que podem fer amb voluntat que tingui resultats absolutament positius és demanar diàlegs. Parlin, senyors. Dialoguin. I recordin que som el 50% de la població i no oblidem que existim, per molt que ho intentin.

Cristina Bedmar

Publicat originalment al bloc Mirant pel Forat

Etiquetes de comentaris:



Més articles





edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

X

Col·labora!

Formulari de Contacte

Contacta amb la redacció de la realitat*

Formulari de Convocatòries

Fes-nos arribar convocatòries d'actes i mobilitzacions

Formulari de Notícies

Informa'ns d'allò que passa al teu voltant


ajuda'ns a conèixer i transformar la realitat*