realitat

8-N, la vaga de qui?

La societat i la classe obrera de Catalunya estem passant el moment més decisiu i dur des de la Transició, i la resposta necessita més que mai de l'acció col·lectiva i inclusiva de les treballadores. En els darrers anys són molts els esdeveniments que el poble de Catalunya hem viscut, però tenen especial importància les brutals accions del diumenge 1 d'octubre contra la gent que defensava de forma pacífica els col·legis electorals de Catalunya, per part dels cossos de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil.

A partir d'aquí, els esdeveniments se succeeixen vertiginosament: Declaració Unilateral d'Independència (DUI) suspesa, tot esperant diàleg (11 d'octubre); nul·la resposta local i internacional; presó preventiva inesperada per Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, per convocar una manifestació (16 d'octubre); intent de pacte frustrat, que precipita tant una DUI com l'aprovació i aplicació d'un 155 breu que porta a eleccions el 21 de desembre (26 d'octubre).

Així arribem al dia 8 de novembre amb mig govern a l'exili, l'ingrés a presó de l'altra meitat, i una amenaça similar a la Mesa del Parlament. I una vaga general que genera sensacions contradictòries: talls de les vies de comunicació i línies de tren arreu del territori, però una inquietant normalitat a la indústria i els serveis en general, amb els indicadors tradicionals com el consum d'electricitat suggerint que no s'havia produït cap aturada significativa de l'economia.

En aquest sentit cal plantejar-se algunes preguntes des d'una perspectiva crítica, intentant anar més enllà de debats estèrils. Estem davant d'una vaga de nou format, o ha estat un fracàs? Es pot fer vaga sense les grans organitzacions sindicals? És cada cop més relatiu el paper de la indústria? Quin ha estat el paper de les patronals, les administracions públiques i els mitjans de comunicació?


29-M/14-N, 3-O i 8-N: tres formes de fer vaga


Per respondre aquestes preguntes, és necessari posar en perspectiva el 3-O i el 8-N en l'historial recent de vagues generals a Catalunya.

Començant pel 2012, tenim dues vagues aquell mateix any, la del 29 de març i la del 14 de novembre. En ambdues el detonant són les reformes laborals d'un PP ebri de poder. Les dues tenen un format previsible (notable seguiment a tots els sectors de l'economia, protestes al carrer, talls de carreteres, paralització dels transports...) però una sorprenent reacció per part de l’Estat, en el sentit més marxista del concepte. Es produeix una forta repressió policial i judicial, amb centenars de sindicalistes pendents de fortes penes de presó, i un tancament de files dels partits de dretes (en especial PP i CiU) i dels mitjans de comunicació.

Probablement, aquestes vagues van marcar la demolició final del model del 78 sobre drets laborals, ja molt laminat en les darreres dècades, amb atacs molt greus a les proteccions laborals i sindicals, com els convenis col·lectius i els piquets informatius. També, sota la influència del 15-M, s'assajaven noves formes de fer vaga, combinant l'aturada als centres de treball amb piquets de barri. Alguns dels reptes que afrontava el sindicalisme, tant en aquell moment com ara, eren organitzar i mobilitzar una classe treballadora heterogènia, on convivien assalariats amb grans proteccions juntament amb creixents bosses de precarietat (persones joves, dones doblement afectades per la crisi i pel patriarcat, atur de llarga durada, règim autònom, etc.).

5 anys després, a Catalunya va guanyant força la idea de vagues generals altament polítiques després de la forta envestida de l'estat contra l'autogovern. El 3-O, es demostra efectiu. La ferida oberta de la repressió durant l'1-O va aplegar a la gran part de la societat catalana, ja que es van posar d'acord sindicats, patronals de la petita i mitjana empresa, representants de la societat civil catalana i el suport decidit del govern català. Es va combinar una vaga general amb una 'aturada de país'. Si bé l'aturada no es va notar molt en la indústria (aquell dia el consum elèctric a Catalunya va caure al voltant d'un 10%, segons fonts del sector, i l'activitat a Seat i Nissan no va tenir incidències), la incorporació de la petita burgesia i el que pràcticament va ser un tancament patronal dels serveis públics i l'administració va multiplicar els efectes de la vaga. En aquest sentit, els serveis mínims van ser generosos (25% per al metro de Barcelona en hora punta), es va parlar d'un 75% de seguiment a ensenyament i sanitat, i grans empreses públiques com les universitats van suspendre l'activitat sense deixar clar si es cobraria aquell dia.

Cal que ens aturem un moment en el paper de les patronals de la petita i la mitjana empresa. Un 54% de les petites i mitjanes empreses va aturar la seva activitat en algun moment, i les 770 empreses de l'Associació de Concessionaris de Mercabarna van pactar secundar l'aturada. Resulta estrany pensar que tres anys abans hi havia camioners agredint militants comunistes a Mercabarna. I que Artur Mas i Carles Puigdemont renegaven dels vaguistes mentre votaven a favor de la reforma laboral del PP.

En tot cas, aventurem que el factor clau del 3-O és una combinació de condicions subjectives, com la forta ressaca de l'1-O, amb encertades formes que van incorporar la petita burgesia, i un gran suport mediàtic i institucional. Condicions, tot s'ha de dir, ideals per una vaga i difícils de repetir. El contingut polític de la vaga també és important, amb la imatge de policies enduent-se urnes reemplaçant el marc més estret de l'independentisme. "Això va de democràcia", i ja no només d'independència, se sent als carrers, una idea que uneix a gran part del poble.

Finalment, arribem al 8-N. Segona vaga general convocada poc més d'un mes després. Els efectes del 155, el pas ràpid del conflicte nacional a la competició electoral, el xoc de tenir un govern exiliat i empresonat... provoquen una pausa significativa en les mobilitzacions durant l'octubre. El sindicat Intersindical-CSC que tenia prevista i registrada una convocatòria de vaga general pels dies 8 i 9 de novembre però, finalment, cau la segona data el dia abans. També durant l'octubre havien anat convocant i desconvocant diverses dates de vaga general. A aquesta convocatòria s'hi adhereixen altres sindicats dels sectors d'educació, com USTEC-STE (IAC), però no han rebut el suport dels dos grans sindicats de Catalunya, CCOO i UGT, ni tampoc de la CGT, que sí que havia convocat el 3-O i manifestava que la CSC-Intersindical no havia mostrat voluntat de cooperació.

A diferència del 3-O, també, és impossible el suport d'un govern intervingut (els serveis mínims pel metro són del 50% en hora punta, el doble que el 3-N), i probablement l'engany dels permisos de treball del 3-O ha fet que molts funcionaris s'ho pensin dues vegades a l'hora de fer vaga. La petita burgesia no s'ha sumat a cap 'aturada de país', que només reclamaven Òmnium, ANC i, amb la boca petita, ERC.

Variació de la demanda elèctrica en les darreres vagues generals


El seguiment és, sota tots els indicadors, mínim. Si el 3-O la indústria pràcticament no va aturar-se, durant el 8-N l'activitat industrial és indistingible d'un altre dia laborable. El comerç i els serveis tampoc registren aturades significatives. Per contra, el seguiment es concentra en sectors com l’ensenyament (80% segons I-CSC, 50% segons USTEC-STE) o TV3, i moltes empreses d'economia cooperativa que, pel seu volum, tenen un paper simbòlic. Es pot parlar, potser, d'incidència de la vaga en sectors especialment mobilitzats: el personal docent, acusat d'adoctrinament a les aules, o TV3, amenaçada pel PP el dia abans de la vaga amb ser denunciada. També empreses amb una cultura fortament lligada al sobiranisme, com el diari ARA.

La cobertura mediàtica a Catalunya és molt important, especialment a TV3, que tot i estar en vaga, retransmet la vaga des del 324. Abans del 3-O, els mitjans mai havien estat tan amables amb les vagues. Cal recordar quan, durant el 29-M, TV3 va contribuir amb la resta de mitjans a criminalitzar la vaga repetint ad nauseam la crema d'un Starbucks a Plaça Catalunya. Per la seva banda, Enric Juliana disparava des de La Vanguardia amb la seva hipòtesi de ciència-ficció que l'anarquisme italià havia envaït el sindicalisme català (probablement el primer cas d'una peça periodística usada per confirmar una presó preventiva a dos vaguistes, com va ser el cas de l'Isma i el Dani).

Més diferències amb el 3-O. Primer, el contingut polític és netament independentista. La convocatòria de la Intersindical-CSC (únic sindicat convocant, autoanomenat independentista) té la forma adient per escapar la prohibició que busca la patronal Foment del Treball: només cita motius laborals. Però el relat al carrer és clar, i la defensa de la República Catalana recentment proclamada pel govern a l'exili o pres, juntament amb els líders d'Òmnium, ANC, domina en pancartes i proclames. Si el 3-O el relat va pivotar cap al dret a decidir, el 8-N tornava cap a la independència sobre els principis del reconeixement de la DUI i la República Catalana. Un marc que probablement deixa freda a una part important de la classe treballadora.

Segona diferència amb el 3-O: mobilització decidida als carrers, amb espectaculars talls de carreteres, autopistes i vies de tren. Els Comitès de Defensa de la República (CDR, antigament de defensa del Referèndum), com a organitzadors del segment que continua mobilitzat malgrat la davallada d'octubre, i en una difosa proximitat amb la CUP. Mobilitzacions importants amb poca preparació, que denoten una important capacitat organitzativa. Ara bé, poc a veure amb una vaga. Probablement, són les formes de mobilització que gran part de la societat catalana ha après durant els anys de les grans manifestacions de l'11 de setembre, lleugerament més atrevides des de l'1-O ("els carrers seran sempre nostres" canten també els militants del PDeCAT), i que resulten tan diferents de les lluites sindicals als centres de treball. Correm el risc, també, de pensar que els talls de carreteres són una aportació del 8-N, i oblidem que també se succeïen durant el 29-M i 14-N de 2012, si bé és cert que probablement la novetat són els talls fora de les àrees metropolitanes (especialment a les fronteres amb França i Andorra).

Addicionalment, les estadístiques de demanda elèctrica ens poden proporcionar algunes pistes més per comparar aquestes quatre vagues generals a Catalunya. Una mètrica interessant és la variació de demanda elèctrica, respecte a la prevista, durant els dies de vaga. Com més baixa, menys consum respecte a l'esperat, i per tant més incidència de l'aturada de l'economia.

Seria estèril quedar-se en el número absolut, i en tot cas, és molt difícil comparar una vaga general a Catalunya amb una a tot l'estat amb dades de tota la Península, i per això intentarem anar més enllà. Pel 29-M i el 14-N de 2012 veiem que, en l'àmbit de tota la Península, hi ha una forta caiguda del consum, del 15% i 20%, que arrenca a les 6 de la tarda del dia anterior. Això indica una aturada de la indústria, que amb els pics des de les 8 del matí va acompanyada d'una important aturada del sector serveis.

El 3-O l'aturada a Catalunya és prou important per a provocar una visible caiguda de la demanda elèctrica a tota la Península, també (a Catalunya sembla que va ser d'un 10%). Però sí que podem veure que la caiguda arrenca a les 6 del matí i dura fins a les 12 de la nit. Això suggereix una aturada dels serveis i les administracions públiques, més que no de la indústria. Durant el 8-N no s'observa cap canvi significatiu respecte un dia normal, fomentant la idea que no hi va haver aturada ni a indústria ni a serveis.

10 apunts a tall de conclusions


De l'anàlisi anterior, on intentem comparar les darreres convocatòries de vaga general a Catalunya, en traiem les següents conclusions, i propostes de futur.

1. Els objectius del 3-O i el 8-N, com hem dit, eren principalment polítics, malgrat que en la legislació espanyola això estigui expressament prohibit. Creiem que és legítim plantejar una vaga així: els comunistes tenim clar que la millor manera de lluitar contra els poders d'un Estat és a través de la protesta als centres de treball, ja que la raó de ser de l’Estat és principalment protegir aquests centres de treball i el benefici que generen.

Però ara mateix aquests objectius polítics, com són la defensa de la declaració d'independència i l'alliberament dels presos que n'han derivat, no es veuen necessaris per a una gran part de la classe treballadora catalana, i aparentment no es va fer cap esforç per explicar-los, ja que no hi va haver preparació prèvia de la vaga. De fet, no s'ha fet cap esforç significatiu per arribar a aquest consens en els darrers anys, sinó que periòdicament s'ha aprofundit en la polarització (27-S, DUI, etc.). Ara mateix, la defensa d'una república catalana genera rebuig en una part molt important de la classe treballadora, i tota lluita sindical o política que parteixi d'aquesta base es trobarà seriosament limitada.

2. Hi ha motius de sobres per organitzar una vaga general. Els efectes de la crisi financera han destruït l'economia (es van regalar 60.000 milions als bancs que ara necessitem urgentment), s'acumulen les persones amb atur de llarga duració, la cristal·lització de la pobresa laboral i les reformes laborals que busquen acabar amb les victòries sindicals aconseguides durant anys. Sumat a això, la crisi del règim del 1978 i l'ofensiva recentralitzadora i repressiva contra les institucions catalanes, amb multes, presos i querelles pendents, demana una resposta contundent. Per això, cap sindicat pot abusar d'aquesta eina amb una convocatòria abocada al fracàs, ni convé que els sindicats majoritaris ignorin la seva responsabilitat amb una actitud moderada, amb l'argument de la falta de condicions objectives i en un etern estadi d'acumulació de forces.

3. La vaga del 8-N es va convocar, però no es va preparar. La convocatòria d'una vaga de caràcter general, i que per tant afecta a tots els sectors productius, no pot ser una cosa espontània i exclusivament mediàtica, que no tingui una estratègia i una preparació prèvies (per exemple, amb assemblees de treballadors als centres de treball i al territori), ja que una vaga mai serà exitosa sense una bona preparació prèvia als centres de treball a on es pretén que aquesta triomfi. I és que una màxima del sindicalisme transformador al llarg de la història en relació a les vagues és que la vaga no es guanya el dia de la consecució, sinó que es guanya en el temps de preparació i el dia que es celebra només es tanquen els darrers fils. Per tant, grans cues a les carreteres tallades, o grans acumulacions de persones a les portes dels centres de treball mai no són un bon símptoma del seguiment d'una vaga general. I és que les vagues no triomfen a base de piquets. Els piquets informatius ajuden a explicar els nostres motius per a fer la vaga i animen a altres treballadores a secundar i ser solidaris amb la causa del col·lectiu.

4. Plantejar una vaga sense la col·laboració de cap altre sindicat es demostra impossible, ja que són els sindicats qui tenen la representació als centres de treball, i per garantir una cobertura total de tota l'economia n'hi han de participar el màxim possible.

5. No creiem que el 8-N sigui una 'nova forma' de fer vaga. La necessitat de donar resposta de la manera que sigui a la crisi política a Catalunya, encara que sigui fora dels centres de treball, no pot utilitzar-se per ocultar la realitat: com a convocatòria de vaga, va ser un fracàs. De la mateixa manera, és admirable la capacitat d'acció dels participants malgrat no comptar amb el suport dels sindicats majoritaris, però valorar aquest esforç tampoc pot utilitzar-se per relativitzar el resultat: una vaga no es pot mesurar segons la capacitat organitzativa de qui la convoca, sinó pel grau d'aturada de l'economia, i més en el cas d'una vaga general. Tampoc és legítim parlar de la pèrdua de centralitat de la 'fàbrica' en favor de lluites de nou format als carrers. El capital no s'ha dispersat en petits empresaris, més aviat el contrari, cada cop es concentra més. El que s'ha disgregat és el mercat laboral i la consciència de classe, per efecte de la precarietat, la temporalitat i les subcontractacions, i les noves formes d'explotació però els grans centres no només continuen existint, sinó que tenen un efecte directe sobre els centres de prestació de servei més petit que els hi subministren béns o serveis.

Dit això, cal saludar i enfortir tota organització popular com les que van fer possible el 8-N, i en especial els CDR. No són els antics sòviets, ja que com hem remarcat repetidament tenen en els centres de treball una assignatura pendent, però són una potent eina de mobilització de matriu nítidament d'esquerres.

6. Tot porta a pensar que el 8-N estava orientat no a tota la classe, sinó a una part. La part que ja està convençuda d'aquests objectius. Però les vagues no poden ser per a segments de la classe treballadora, ja que, si s'enfoquen amb aquest prisma, estan condemnades al fracàs. I és en aquest sentit que qualsevol acció de caràcter general avui passa per la participació dels grans sindicats, però també necessita la participació d'altres que són claus en sectors estratègics com l'educació o el transport públic, i passen també pels piquets de localitat o barri, que tan efectius van ser en les vagues del 29-S o 14-N. No ens podem permetre com a classe empetitir la nostra màxima eina de confrontació amb accions que no busquen l'objectiu realista, ja que igual que una vaga que es guanya enforteix el moviment, una que es perd el pot desmobilitzar i ja hem perdut massa batalles en els centres de treball. Ara és el moment de recuperar el pols, no de perdre una altra batalla.

7. Una vaga fallida té conseqüències greus, a més de la desmobilització. El dret de vaga, és un dret que està avui més qüestionat que mai en l'àmbit Europeu, però també a peu de carrer. I no ens podem permetre com a classe desvirtuar l'acció col·lectiva per la qual es vertebra aquest dret amb les nostres pròpies accions. No ens podem permetre convocar a vagues generals que no tinguin una preparació mínima, i molt menys que no tinguin un seguiment massiu perquè ens hi juguem molt, tant com el reconeixement d'un dret a través del que se'ns permet equilibrar una mica i amb dificultats les desigualtats que el capital genera en la seva acció als centres de treball.

8. L'aturada de país, conjuntament amb la convocatòria de vaga, va ser una tàctica intel·ligent que va evitar un trencament sindical com el del 8-N. Però hi havia una gran sensibilitat social i la complicitat de govern, mitjans i petita burgesia. També hi va haver una actitud molt diferent de la policia, si recordem els centenars de sindicalistes denunciats per les vagues de 2012. Són condicions difícilment repetibles, i no s'haurien de prendre com a referent. Per altra banda, ha existit una certa desprotecció del personal públic. El tancament d'administracions, serveis i empreses públiques (molt similar a un tancament patronal) ha anat acompanyat d'enganys al funcionariat fent-los creure que no perdrien el dia de salari.

9. Plantejar una vaga sabent que no arrossegaria a altres sindicats i que només seria secundada per una petita part de la població ja convençuda ens preocupa per dos motius. Primer, perquè pot tractar-se d'un intent d'articular un espai sindical independentista, que com al País Basc o Galícia només pot existir en contraposició als sindicats no independentistes. Aquesta divisió de la classe treballadora en funció de la identitat nacional, que a Catalunya s'ha demostrat repetidament irresoluble, creiem que resta força al moviment obrer. Segon, perquè demostraria que CCOO o UGT han perdut la cultura política heretada de la lluita antifranquista d'esdevenir sindicats nacionals i de classe. Creiem que no és el cas, i que l'actuació de CCOO de Catalunya, per exemple, ha estat encertada aquestes darreres setmanes, tot i les fortes pressions rebudes.

10. Les diferències sociològiques dins de la classe treballadora han aflorat en aquestes darreres vagues. Per exemple, el desigual seguiment per sector productiu (indústria vs. serveis), per edat o per localitat. La identitat nacional és un dels reptes que afronten els sindicats, però no l'únic. Hem de continuar les reflexions i el treball sobre com l'edat, el gènere o l'ètnia comporten diferències tan grans en les condicions de treball, i les bosses emergents de precarietat que s'estan cronificant, i que no estan sent organitzades pels sindicats. L'aparició de sindicats corporatius i temàtics, com els de manters, cambreres de pis, repartidors... és símptoma que no s'està donant resposta als conflictes laborals.

I és amb aquesta perspectiva que hem de treballar com a classe i com a poble. Perquè els motius que el dia 3-O van motivar l'aturada de país/vaga general o els que motiven la convocatòria d'avui dia 8-N no són conjunturals, sinó que es corresponen amb la constatació que l'estat i el seu aparell, controlat políticament pel Partit Popular amb el suport de PSOE i C's, han començat l'avenç en unes polítiques repressives que recorden als pitjors temps de la història recent de Catalunya, on torna avui a haver-hi persones empresonades per les seves idees, on es reprimeix amb les forces de seguretat a persones que pacíficament defensen els seus drets i llibertats. Totes i tots som necessàries, dels sindicats grans als no tan grans, perquè hem dit aquests dies que som un sol poble i com a un sol poble hem de contestar. Perquè demà podem necessitar una nova vaga general i necessitarem que, si ha de ser, sigui inclusiva, transversal i que aplegui a la gent de manera majoritària.

A. D. B.

Etiquetes de comentaris: ,



Més articles





edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

X

Col·labora!

Formulari de Contacte

Contacta amb la redacció de la realitat*

Formulari de Convocatòries

Fes-nos arribar convocatòries d'actes i mobilitzacions

Formulari de Notícies

Informa'ns d'allò que passa al teu voltant


ajuda'ns a conèixer i transformar la realitat*