"En molts dels escenaris d'anàlisi en què es deia que érem nosaltres els que teníem un sostre, resulta que és al revés ... Som nosaltres, les forces lliures de la ciutadania les que no semblen tenir sostre. Anem avançant amb pas ferm, constant, sempre endavant. Poden vostès tenir la certesa que vencerem; que es pot canviar la història de Colòmbia" Amb aquestes paraules va començar Gustavo Petro (Colombia Humana) la seva intervenció, després de conèixer-se que passaria a la segona volta. Un fet inèdit i sense precedents en la història política colombiana. El candidat de l'esquerra, exguerriller del llavors M-19, amb el 25,09% dels vots, per primer cop, passa a disputar la presidència del país andí enfront del candidat de Centro Democrático, Iván Duque, uribista d'extrema dreta, guanyador de la primera fase amb el 39,1%. No hi ha dubte que Colòmbia experimenta un moviment tel·lúric important en la seva realpolitik. La jornada a les presidencials del passat 27 de maig, en aquest país, ens ha deixat un resultat que posa al descobert la polarització que viu la societat colombiana. Cert és que el candidat de centre, Sergio Fajardo (Compromiso Ciudadano), va estar tot el temps trepitjant-li els talons a Petro, i va acabar amb un 23,7%; i cert també que entre els dos candidats (Petro i Fajardo) sumen més vots i percentatge que Iván Duque si parléssim en termes de tacticismes parlamentaristes, però en aquest cas no es tracta d'una simple qüestió de matemàtiques entre forces polítiques que podrien confluir, sinó d'un procés molt més complex.
El que sí que és indiscutible és que colombians i colombianes han viscut el passat diumenge una jornada electoral insòlita, amb una participació del 53,38%, la més alta de la seva història, i que obre la porta a una nova etapa que trenca amb la tradició política del país. "Ja Colòmbia no es divideix en aquelles dues forces tradicionals, ja Colòmbia no cau en aquest unanimisme, d'un pensament únic, som plurals, som diversos ...", recordava en el seu discurs Petro fent al·lusió a candidatures representades per persones amb un origen que res té a veure amb l'elit i la tradició política. I és que, certament, Colòmbia està passant per un moment on conflueixen diversos processos que convulsionen la sinergia política establerta i que l'empenyen cap a una regeneració democràtica, malgrat les reticències encara existents; un procés que vol superar un passat de corrupció, autoritarisme i violència extrema que encara està present en la realitat que viu aquesta societat. Els assassinats de líders socials, per exemple, estan a l'ordre del dia. Davant d'una resposta de les autoritats que ha tractat d'eludir la seva sistematicitat i ha catalogat molts d'ells com "embolics de faldilles", i amb el suport d'alguns mitjans, acaben sent naturalitzats, acceptats o ignorats, ja que es tracta del dia a dia per a colombians i colombianes. Per tant cal no perdre de vista el paper que juga en aquest sentit el candidat uribista i la importància que té Gustavo Petro com l'opció de futur per a Colòmbia.
Llavors, estem davant un escenari de polarització que, en un moment o altre, s'havia de donar per raons de caràcter natural. D'aquí el sotrac que significa el fet que Gustavo Petro sigui la figura que rivalitzi enfront de la postura bel·licista, el retrocés i l'obstacle que representa, per a la implementació dels acords de pau, la figura d'Iván Duque. Però aquest és un duel que va més enllà d'això. Es tracta de "dos camins que en certa manera marquen dos grans camins històrics a Colòmbia (...) ¿Tornem a la constitució de 1886? ¿Tornem a pensar que és sobre la base d'eliminar drets, llibertats, justícia, que podem realment solucionar els problemes que afligeixen avui a la societat colombiana? (...) els nostres gairebé cinc milions de vots avui, són els vots d'una joventut, són els vots d'uns sectors exclosos al llarg i ample de Colòmbia que han volgut irrompre i dir: aquí estem presents, nosaltres també comptem, nosaltres també volem decidir sobre Colòmbia ... ", recalcava en la seva intervenció Petro, reivindicant la constitució de 1991 (una de les més completes del món en temes de drets humans, i en la que van tenir un paper fonamental els desmobilitzats dels grups guerrillers: M-19, EPL i Quintín Lame). Un discurs lluny de la grandiloqüència i dels conceptes abstractes, lluny del populisme simplista i del xovinisme. Un discurs amb profunditat, ple de coses concretes, carregat de visió de país, de projecte de (re) construcció social, de sentit d'Estat, ple d'esperança i optimisme, però amb els peus a terra que trepitja, conscient del moment històric i de la qualitat d'una societat amb grans ferides per curar. En una frase: amb coneixement de causa.
Però la colombiana és una societat tremendament complexa, traspassada pel dolor, el dol, la desestructuració, és una societat esbiaixada, estratificada, de molta desigualtat, amb un alt nivell d'individualisme i d'alienació, on la violència i la por estan molt arrelats en el cos i la ment de colombians i colombianes. Per tant, si bé Petro és el millor que li podria passar a Colòmbia a hores d'ara, per tirar endavant, per avançar i créixer, per superar-se i aconseguir una veritable transformació social a favor del benestar de les majories, no està gens garantit que optin per aquest camí. Cal no perdre de vista el radi d'acció i l'efectivitat de les forces fosques que operen a l'una de tota síntesi positiva. Val recordar, per citar un cas, el revés que va patir l'acord de pau amb el triomf del No en el plebiscit ciutadà, l'octubre de 2016. De fet, no serà gens fàcil per al candidat de l'esquerra progressista, convèncer i il·lusionar a la resta de la ciutadania que va votar per altres opcions polítiques. Els dos candidats saben que han de saber seduir els votants de centre, als abstencionistes i al vot en blanc, i fins i tot als de la dreta. En aquest sentit cal observar la peculiaritat d'una dreta dividida i enfrontada, el sector anti-uribista pot obrir la porta a una paradoxa. Així com l'esquerra, en altres ocasions, ha hagut de demanar el vot per a la dreta per tal d'impedir un govern de l'extrema dreta, que avui representa Duque, ara és aquesta dreta que es veurà en la disjuntiva d'haver de mullar-se per un govern de l'esquerrà Gustavo Petro, si no vol veure en risc, o perduda, la seva capacitat de maniobra. I aquí tenen un dilema important, ja que Petro encarna un canvi de polítiques que afectarien molt els seus interessos, lligats als oligopolis forans, que sotmeten el país a una economia extractivista, eix estratègic fonamental en el programa que Petro vol desplegar, per revertir-la en favor d'una economia productivista. Això representa un xoc frontal a l'acció de moltes empreses estrangeres que es beneficien de l'espoli de grans i variats recursos naturals jacents al país. Sense parlar ja de l'interès geoestratègic que representa Colòmbia per als EUA a la regió. Seria una ironia de dimensions espectaculars que, justament quan els EUA redirigeix la seva mirada cap a Llatinoamèrica per desestabilitzar els governs d'esquerra progressista, els sorgeixi una Colòmbia, acabada d'ingressar a l'OTAN, en aquesta línia. El panorama dibuixa un escenari tant interessant com d'infart. Tres setmanes en un país com Colòmbia és temps suficient perquè pugui passar de tot. Des del més inversemblant fins al que ja alguna vegada va passar. Qualsevol pronòstic o vaticini seria mera especulació, realment. Colòmbia està a un pas de retrocedir enormement, estar pitjor del que està ara mateix, o de fer un salt cap al seu benestar i desenvolupament, cap a una cura, cap a una transformació sense precedents, en un moment en què a ningú se li hagués acudit apostar perquè alguna cosa així pogués passar en aquest país. Molt tenen colombians i colombianes a què sobreposar-se; i un repte descomunal se li planteja a Gustavo Petro per davant, aquests dies, davant d'una maquinària que no dubtarà ni un segon a atacar-lo a fons per enfonsar-lo, com ja es va veure durant la jornada de campanya electoral, i deixar-lo engolit per la satanització dels "Castro-chavistas", que sens dubte és una munició l'efectivitat de la qual l'uribisme sap utilitzar molt bé.
Però hi ha raons i motius per a l'esperança. Sens dubte, Petro ha donat mostres durant tots aquests anys de carrera política, habituat a la confrontació i al linxament, que és un dinosaure polític que ha sortit reforçat i més fort de cada batalla. Preparat, serè, coneixedor profund de la seva realitat i identificat amb ella, de mirada i paraula honesta, i amb capacitat per a gestionar situacions complexes en circumstàncies adverses. "Poden vostès tenir la certesa que venerem ...", va dir. El 17 de juny veurem si el seu projecte de país aconsegueix configurar aliances amb les forces polítiques anti-uribistes, però sobretot si arriba a despertar la il·lusió de la majoria dels votants, i trobar-nos amb una Colòmbia que sorprengui d'aquesta forma al món i a les lleis teòriques de les ciències socials. D'antuvi, una cosa sí que es pot assegurar: Petro i l'esquerra colombiana han fet història. Mai un candidat de les forces esquerranes havia arribat tan a prop de la presidència de Colòmbia. Mai abans havia pogut ser tan possible.
Adel Pereira
Etiquetes de comentaris: Internacional
