realitat

Marx i la classe obrera (Marx reloaded IV)

Intervenció escrita per Joan Tafalla amb motiu de l’acte de commemoració del bicentenari del naixement de Karl Marx organitzat per Comunistes de Catalunya, el dia 5 de maig de 2018, al passeig de la via Julia de Barcelona. La intervenció oral fou una breu presentació d’aquest text escrit per a l’ocasió.

1. Marx: “Jo no sóc marxista”

L’any 1883, quan Marx va morir, el marxisme, tal com el vàrem conèixer durant el segle XX, no existia. És a dir, encara no havia estat inventat. La responsabilitat de l’invent correspon en part a Engels, però sobretot a Kautsky i a Berstein que eren els marmessors del testament de Marx a la humanitat: una tona de paper escrit i no publicat. Aquests marmessors varen administrar la publicació dels escrits de Marx segons varen entendre que podia servir millor a les necessitats del moviment que dirigien: la socialdemocràcia de finals del segle XIX i principis del segle XX.

El resultat d’aquest procés, fou el “marxisme”: un resum reductiu de caire economicista, evolucionista, determinista i positivista del pensament de Marx. Aquesta reducció del pensament de Marx ha influït durant tot el segle vint. Malgrat la ruptura de Lenin amb la socialdemocràcia, la tercera internacional una forta rebé fortament una influencia. Posem per cas del manual de Nicolai Bujarin, Teoría del materialismo histórico: Ensayo popular de sociología marxista, que fou criticat durament per part de Gramsci.

Ja en vida de Marx sorgiren alguns partidaris seus que, per a revestir-se alguna autoritat en els debats de l’època, s’auto-anomenaven “marxistes”. Tenim constància de que Marx criticà aquests “marxistes” en diverses ocasions. Ho va fer en el cas d’Alemanya en la Crítica del programa de Gotha, escrita l’any 1875); ho va fer en el cas de Rússia, l’any 1877 en la seva carta a l’editor de Otechestvennye Zapiski quan va afirmar: “... mai s’assolirà l’èxit amb la clau mestra d’una teoria històrico-filosòfica general, quina suprema virtud consisteix en ser supra-històrica”. També en la seva carta a Vera Zasulich de 8 de març de 1881, on afirmà: “La ‘inevitabilitat històrica’ d’aquesta evolució, per tant, està expressament limitada als països de l’Europa occidental”, argument repetit en el pròleg a l’edició russa de 1882 del manifest comunista. Per acabar amb la crítica de Marx al “marxisme” podem recordar el cas dels seus partidaris francesos arribà a afirmar: “només puc dir una cosa i és que jo no sóc pas marxista”.

Segons aquest “marxisme” que Gramsci afirmà que estava contaminat de “positivisme i de naturalisme”, la revolució no s’hauria d’haver produït a Rússia i, durant el segle XX, ni a Xina, ni al Vietnam ni, per tant al centenar de països que durant el segle passat s’independitzaren de l’imperialisme i del colonialisme. La paradoxa és que les revolucions mencionades es realitzaren. Es realitzaren, parafrasejant de nou, a Gramsci, contra El capital.

I és que les revolucions no les fan els revolucionaris sinó la gent que pretén sobreviure, “arribar a final de mes”, la gent a qui el sistema no és capaç de satisfer les seves necessitats radicals. És tot fent la revolució que la gent comú esdevé revolucionaria. Les revolucions les fan els milions i milions de persones, no els revolucionaris “professionals”.

Tot criticant el marxisme determinista i positivista de la segona internacional Lenin, en els mesos inicials de la revolució de 1917, que dominava el socialisme rus (inclosos el bolxevics de l’interior) recordà la vella dita de Goethe: “La teoria, amic meu, es gris, però l’arbre de la vida és eternament verd”. Gràcies a la ruptura amb el “marxisme” majoritari, que Lenin aconseguí imposar en el partit a finals d’Abril de 1917, els bolxevics deixaren de ser (com ho eren també els socialistes revolucionaris i els menxevics) un element de control sobre la quàdruple revolució que estaven realitzant els obrers, els camperols, les dones i els pobles i nacions oprimides de l’imperi autocràtic rus. Gracies a aquest ruptura amb el marxisme a la Kautsky, el bolxevics passaren a ser un element impulsor, coordinador, i centralitzador del moviment espontani de les immenses masses que la catàstrofe havia posat en moviment. Un element dinamitzador que ajudà a la culminació de la revolució, que ajudà a la victòria.

2. Combinar l’estudi amb la militància

Sé, per experiència pròpia, que les tasques pràctiques de cada dia no donen gaire temps per a la reflexió autònoma i per a l’estudi. Amics, companys, seguiu militant, treballant en els moviments socials, seguiu creant cultura i organització popular. Però busqueu temps propi per a la lectura i per a l’estudi i, com que el temps és un bé escàs, amics i companys feu-vos el favor de no llegir els marxistes abans d’haver llegit Marx. Després de llegir Marx, només després, llavors podeu fer “virgueries” i llegir els marxistes i fins i tot, als marxòlegs. No busqueu dreceres, manuals ni resums. En matèria de marxisme, les dreceres solen dur a camins sense sortida. Ho sabem per la dura experiència del segle XX.

I llegir Marx té molts nivells. Una cosa és llegir El Capital. Una tasca necessària, però una mica dura, encara que no impossible i, us ho asseguro, sempre gratificant. Tant de bo sorgissin en cada barri, en cada empresa cercles de persones disposades a fer una lectura col·lectiva de El Capital. La nostra comprensió de la realitat, la nostra pràctica social, sindical i política, madurarien de manera important.

Però hi ha un Marx més fàcil quina lectura qualsevol pot fer pel seu compte o, millor, també en petit grup, en petit col·lectiu de lectura i discussió. Cito cinc obres: Les tesis sobre Feuerbach (1845), El Manifest Comunista (1848), La lluita de classes a França a França de 1848 a 1850 (1850), El 18 de Brumari de Lluís Bonaparte (1852), Treball assalariat i capital (1847), La guerra civil a França (1871), La crítica al programa de Gotha (1875) i la correspondència amb Vera Zasulich (1881). Un total de cinc centes planes, repartides en sis obres. Un pla de lectura per a un parell d’anys. A fer individualment o en col·lectiu. Fàcil, útil, suggerent, enriquidor.

De la mateixa manera que Marx va dir que l’emancipació dels treballadors l’han de fer els propis treballadors, jo us crido a acostar-vos a Marx per vosaltres mateixos, sense intermediaris. Si estiguéssim entre cristians ( i no dubto potser que avui n’hi ha alguns entre nosaltres) i jo fora cristià, us diria: de primer llegiu Crist, i després, en el cas improbable de que entre la vida quotidiana i la militància us quedi temps, llavors i només llavors, llegiu als cristòlegs o teòlegs.

3. El no teleologisme de Marx

L’acte d’avui porta per títol: Marx als barris obrers. Així doncs, he pensat que seria útil tocar la qüestió de la visió que tenia Marx sobre la classe obrera. Un tema que ha ocupat durant els darrers 180 anys centenars de llibres, d’informes, de debats i de discussions. Afegiré que en els darrers trenta anys, s’han publicat multitud de burrades i de falsificacions i d’intents de desorientació. No tinc temps per a referir-me a tot això. Miraré tant sols de presentar molt breument quelcom del que en pensava Marx sobre les classes i sobre la lluita de classes. El meu únic objectiu és estimular la lectura directa dels textos que mencionaré.

Recordem la frase inicial del Manifest del Partit Comunista (1848):
“Lliures i esclaus, patricis i plebeus, barons i serfs de la gleva, mestres, artesans, agremiats i fadrins, en un mot opressors i oprimits s'han trobat sempre en oposició entre ells, i han sostingut una lluita ininterrompuda, adés amagada, adés oberta, una lluita que acaba sempre amb una transformació revolucionària de tota la societat, o bé amb la destrucció comuna de les classes combatents.”
Fem un primer parèntesi per a deturar-nos en el no teleologisme, el no evolucionisme ni determinisme del pensament viu de Marx: la lluita de classes pot acabar també amb: “La destrucció comuna de les classes combatents”. Hum! Això no te gaire a veure amb el triomf inevitable e ineludible del socialisme o del comunisme que prometien els manuals, oi? Rosa Luxemburg expressà aquest anti-evolucionisme de Marx en una locució brillant: “Socialisme o barbàrie”.

Avui podem afirmar que la victòria del capitalisme, el seu regnat incontestat des de la caiguda del “socialisme real”, està duent el món vers la barbàrie: tenim al davant les guerres inter-imperialistes, el col·lapse del medi ambient, l’escassedat de matèries primeres ( el coltan i la resta dels metalls rars necessaris per a el nou maquinari), la crisi energètica, l’escalfament global i la fam tant de menjar i com de l’aigua patida per més de mil milions de persones. La barbàrie ja es aquí. El socialisme és més urgent que mai. Para-frasejant avui a Luxemburg podríem dir: o socialisme o Mad Max.

Posem un segon exemple d’aquest no teleologisme del pensament de Marx. Quatre anys més tard del Manifest, després de la derrota del proletariat en la revolució de 1848, Marx va escriure la seva obra El 18 de Brumari de Lluis Bonaparte. En ella, Marx anomenarà cesarisme a la forma política que adopta el sistema capitalista per a superar provisionalment les crisis i contradiccions, es a dir: aixecar una alternativa que es “proclama ni de dretes ni d’esquerres”, encapçalada per un personatge “providencial” que, després de dosis massives de demagògia, acaba esclafant els seus electors tot aplicant una política que li convé al capitalisme. El segle XX ha estat ple d’aquests cesarismes. Nosaltres a Catalunya, ara i aquí tenim la societat dividida entre dues propostes cesaristes (Puigdemont i Arrimades) i estem tastant què vol dir aquests concepte.

El darrer exemple que posaré d’aquest anti-evolucionisme i d’aquest anti-determinisme de Marx, el trobem en els seus estudis sobre Rússia que va fer en els darrers anys de la seva vida i particularment en la seva carta de 8 de març de 1881 a Vera Zasulicch, que ja he mencionat anteriorment: “... la ‘inevitabilitat històrica’ d’aquesta evolució, per tant està expressament limitada als països d’Europa Occidental... la comuna rural és el punt de recolzament per a la regeneració social de Rússia”.

4. Per a Marx, les classes són un producte de les lluites de classes

Després d’aquesta breu excursió que hauria d’haver servit per a refutar la interpretació determinista del pensament de Marx, cal que tornem a la qüestió de la lluita de classes.

Marx pensava que les classes eren producte de la lluita de classes. Algú potser trobi aquesta afirmació una mica estranya. Com? La lluita de classes és anterior a l’existència de les classes?

En el Manifest les classes no són definides com a fets estàtics, estrictament econòmics, sinó com a agrupacions complexes de persones dotades d'un dinamisme intern, determinat pel desenvolupament complex del conjunt de la societat.

La complexitat interna de les classes és subratllada en diverses ocasions: ".... i de més a més en cadascuna d'aquestes classes hi ha, gradacions particulars". Pel Marx de 1848, el capitalisme havia ja creat les condicions d'un fenomen que avui veiem a tot arreu, la proletarització: "Ha convertit en els seus obrers assalariats al metge, el jurista, el capellà, el poeta i l 'home de ciència". Alguns adanistes consideren aquest procés, consubstancial al capitalisme com quelcom absolutament nou. Deixem-los descobrint la sopa d’all.

D’aquest incessant procés de proletarització (ara en diem precarització, tan se val) es desprèn la complexitat de la composició social d'una classe que rep permanentment noves aportacions de persones procedents d'altres classes i capes socials. Més endavant, el Manifest insistirà en aquest fet: "... el proletariat es recluta entre totes les classes de la població".

La idea de que les classes son producte de la lluita de classes i no a la inversa la podem trobar en la descripció que Marx fa del procés de constitució del proletariat en classe: "El proletariat recorre diverses etapes evolutives. La seva lluita contra la burgesia comença amb la seva pròpia existència". És a dir: és la lluita de classes la que constitueix el proletariat en classe. I aquesta lluita es quelcom més que una qüestió simplement econòmica: "en aquesta etapa els obrers constitueixen una massa disseminada per tot el país i fragmentada per la competència ... Els obrers comencen a formar coalicions contra els burgesos, s'uneixen per assegurar el seu salari. Fins arriben a formar associacions permanents, per assegurar-se els mitjans per a aquestes ocasionals revoltes. En diversos punts esclata la lluita mitjançant insurreccions ... el veritable resultats de les seves lluites no és l'èxit immediat, sinó la cada vegada més àmplia unificació dels obrers ".

Però la unificació de la classe aconseguida sota l'impuls de la lluita de classes pot ser destruïda en qualsevol moment:
"Aquesta organització dels proletaris en classe, i amb això en partit polític, torna a ser destruïda a cada instant mitjançant la competència entre els propis obrers. Però reneix una i altra vegada, més forta, més poderosa". Així, doncs, segons el Manifest, la classe es construeix i es desconstrueix sota els embats de la lluita de classe i també segons que els elements conscients puguin crear les condicions per a contrarestar la competència entre els mateixos treballadors, és a dir entre els diversos sectors dels treballadors d’un mateix país, o entre els treballadors d'un país i els treballadors immigrats. Està clar que Marx tenia en compte la relació entre els treballadors anglesos i als seus "competidors" irlandesos que Engels havia estudiat a "la Situació de la Classe obrera a Anglaterra" (1845).

Aquesta obra d’Engels i el Manifest Comunista foren dos grans avenços en la definició de les classes i de les lluites de classes immediatament anteriors a la commoció europea de la revolució del 48. La revolució europea de 1848 seria un excel·lent laboratori on comprovar la potència de les hipòtesis elaborades per Marx i Engels. És en dues obres de Marx posteriors a l’onada revolucionària de 1850 on podem observar les lluites de classes en la seva dinàmica, en les seves fases, en els seus ritmes i en la seva complexitat: "Les lluites de classes a França"(1850) i "El 18 de Brumari de Lluís Bonaparte"(1852).

Engels, en el seu pròleg a la tercera edició alemanya del 18 de Brumari de 1885, va assenyalar la importància d'aquestes obres en la construcció de la concepció de Marx: "... va ser precisament Marx el primer que va descobrir la gran llei que regeix la marxa de la Història la llei segons la qual totes les lluites històriques, ja es desenvolupin en el terreny polític, en el religiós, en el filosòfic o en un altre terreny ideològic qualsevol, no són en realitat, una altra cosa que l'expressió més o menys clara de les lluites entre classes socials, i que l'existència, i per tant també els xocs d'aquestes classes, estan condicionats, al seu torn, pel grau de desenvolupament de la seva situació econòmica, pel caràcter i per la manera de la seva producció i del seu canvi, condicionat per ella ".

A aquesta afirmació cal contraposar-hi la cèlebre carta de Marx a Joseph Weydemeyer de 5 de març de1852: "... Pel que a mi es refereix, no em cap el mèrit d'haver descobert l'existència de les classes en la societat moderna ni la lluita entre elles. Molt abans que jo, alguns historiadors burgesos havien exposat ja el desenvolupament històric d'aquesta lluita de classes i alguns economistes burgesos l'anatomia econòmica de la mateixa". En la pròpia carta Marx menciona a Thierry, Guizot i John Wade entre els historiadors y a David Ricardo, Malthus, Mill, Say, Torrens, Wakefield, McCulloch, Senior, Wakley, R. Jones entre d’altres entre els economistes que havien descrit l’existència de les classes abans que ell. Aquesta afirmació de Marx, escrita tres mesos més tard de la redacció de l'18 de Brumari, ens informa d'una realitat oblidada de vegades pels marxistes: la burgesia coneix i estudia l'existència de la lluita de classes, i opera sempre tenint en compte aquest fenomen.

Les dues obres que comentem ens mostren una anàlisi de les lluites de classes fet en calent, amb una visió menys determinista que la que fa pensar la cita d'Engels de més amunt. Les classes són agrupacions complexes de persones que es defineixen per la seva activitat i per les actituds comuns que mantenen davant les experiències concretes i davant la pròpia evolució social i política. Així, els camperols de la França de 1848-1850 són un grup social que pateix una situació social i econòmica comuna però que romanen una al costat de l'altra sense consciència dels seus interessos comuns com a grup social: "D'aquesta manera, la gran massa de la nació francesa està format per simple addicció de magnituds homòlogues, així com les patates en un sac formen un sac de patates. en la mesura que milions de famílies viuen en condicions econòmiques d'existència que separen la seva manera de vida, els seus interessos i la seva cultura de les altres classes, i els col·loquen en posició hostil enfront d'aquestes últimes, constitueixen una classe. En la mesura que hi ha només una interconnexió local entre aquests pagesos minifundistes i en què la identitat dels seus interessos no engendra una comunitat, un llaç nacional i una organització política entre ells, no formen una classe". De nou, Marx ens ho diu ben clar: les classes no estan determinades mecànicament per l'economia sinó per la cultura, per la política i en definitiva per la lluita de classes. Les classes no son només un fenomen econòmic o sociològic, son també un fet de consciència i d’autoconsciència.

D'altra banda, les classes no són grups socials homogenis, tenen una composició complexa i estan dividides en fraccions: "El que va dominar sota Lluís Felip no va ser la burgesia francesa, sinó una fracció d'ella: els banquers, els reis de la Borsa, els reis dels ferrocarrils, els propietaris de mines de carbó i de ferro i d'explotacions forestals i una part de la propietat territorial aliada a ells: l'anomenada aristocràcia financera".

Aquesta composició / divisió de les classes en fraccions s'explica en raó de les condicions materials i culturals, ideològiques: "El que, per tant, separava aquestes fraccions no era això que en diuen principis, eren les seves condiciones materials de vida, dues espècies diferents de propietat, era el vell antagonisme entre la ciutat i el camp, la rivalitat entre el capital i la propietat del sòl. Sobre les diverses formes de propietat i sobre la condicions socials d'existència s'aixeca tota una superestructura de sentiments, il·lusions, maneres de pensar i concepcions de vida diversos i plasmats d'una manera peculiar. La classe sencera els crea i els forma derivant de les seves bases materials i de les relacions socials corresponents. L'individu solt, al que se li imbueix la tradició i l'educació, podrà creure que són els veritables mòbils i el punt de partida de la seva conducta".
Llegir aquestes obres, tractar de copsar-ne el mètode d’anàlisi desplegat per Marx potser serviria per a que alguns dels nostres compatriotes coetanis, auto-anomenats “marxistes” evitessin alguns dels anàlisis mecanicistes sobre les actituds de la burgesia catalana en el conflicte actual a Catalunya. No m’estendré aquí en aquesta qüestió. He ofert recentment un anàlisi sobre la complexitat de la classe burgesa catalana en un text recent: España/Cataluña: pueblo/nación/estado (siglos XVIII-XXI).

Aquí només em resta mencionar dues obres de dos marxistes que, seguint l’estela d’aquest Marx no determinista, ens han ofert dues obres de gran interès. El primer és l’italià Antonio Gramsci, en el seus Quaderns de la Presó, nº 25 Al marge de la història. Historia de les classes subalternes, i 27 Observacions sobre el folklore. L’altre gran autor que segons em sembla a mi ens ha ofert una mostra del procés que du a una classe a constituir-se com a tal ha estat l’anglès Edward P. Thompson en la seva La formació de la classe obrera a Anglaterra.

5. L’enquesta sobre la condició obrera en El Capital i en les seves propostes d’enquesta sobre la condició obrera (1867 i 1880)

El fet que El Capital comenci (Secció primera: Mercaderia i diners) amb una descripció fortament teòrica pot enganyar respecte de la veritable natura d’aquesta obra. El mateix Marx, al post-faci a la segona edició de El capital (24 de gener de 1873) advertia: "Que el mètode aplicat a El Capital no ha estat comprès, ho demostren ja les interpretacions contradictòries que d'ell s'han donat". Tot i la impressió que poden produir les primeres pàgines on Marx formula la teoria del valor, El Capital no és un text abstracte. Ens trobem davant d’un text concret, molt concret, que entre altres coses és la descripció de la condició obrera a l'Anglaterra del segle XIX ordenada d'acord amb un model determinat d’anàlisi. Allò que va fer possible que El Capital, fora un llibre impulsor i organitzador del moviment obrer durant més de cent anys va ser, més enllà de la brillant e insuperada crítica de l'economia política burgesa, és precisament el fet de ser una investigació, una enquesta sobre els mecanismes bàsics de funcionament del capitalisme, sobre els seus orígens o caràcter històric i, sobretot, sobre la condició obrera al segle XIX. El mètode de Marx es basava en l’enquesta ( o recerca) en els fets concrets, en la realitat tal com ella es dona. La majoria de les afirmacions empíriques de Marx a El Capital sobre aquest tema "... provenen, i això és molt plausible, de les millors fonts, la majoria d'elles estan preses d'informes parlamentaris oficials". Per comprovar-ho només cal fer una ullada a la llista d'obres citades per Marx en el Llibre primer d'El Capital.

Les dues enquestes proposades per Marx, la de l'AIT (1867) i la de la Revue Socialiste (1880) seguiran l'esquema del llibre primer de El capital en tot allò que fa referència a la jornada de treball, als seus límits o no, segons les branca de treball, el treball diürn i nocturn el sistema de torns, a la divisió del treball en la indústria i en la manufactura, al treball femení i infantil, la consecució de plusvàlua a través de la prolongació del la jornada o de la intensificació del treball, la lluita entre l'obrer i la màquina, a la feina a domicili, al pas del treball artesanal a la feina industrial, als models del salari (per temps i a preu alçat), l'efecte de les crisis ...

Però es tracta de documentació estadística i d'estudis indirectes. I Marx pretenia més. Pretenia la participació directa dels afectats, dels proletaris. Pretenia l'emancipació dels treballadors per part dels propis treballadors. És per això que va fer dos intents de fer enquestes sobre la condició obrera en què la participació i la gestió dels afectats havia de ser clau. En ambdós casos considera la realització d’una enquesta obrera com instrument per a generar organització i autoconsciència.

A finals d'agost de 1866, Marx escriu la "Instrucció sobre diversos problemes als delegats del Consell General Provisional" de l'AIT. El document, publicat en diversos diaris de l'AIT durant el 1867 (Der Vorbote, octubre i novembre de 1866; The International Courier 20 de febrer de 1867, Le Courrier International, 13 de març del mateix any), conté diverses qüestions referents a l'organització de l'AIT. La realització d'una enquesta de classe juga un paper clau en aquest pla de Marx. En el paràgraf C de l'apartat nº 2, titulat "Mancomunitat internacional dels esforços per mitjà de l'Associació per a la lluita entre el treball i el capital", es planteja la creació :
"Una gran mancomunitat internacional dels esforços que nosaltres suggerim, serà una investigació estadística de la situació de la classe obrera a tots els països, duta a terme per la classe obrera mateixa. Per tal d'actuar amb certa probabilitat d'èxit, cal conèixer els materials amb els quals s'ha de treballar. En iniciar una tan gran obra, els obrers mostraran que són capaços de prendre el seu destí en les seves pròpies mans ... ". L'esquema d'enquesta que s'adjunta al document, molt breu, segueix el mateix esquema que seguirà la proposta d’enquesta que 13 anys més tard proposarà que facin els socialistes francesos. L'esquema d'investigació pot ser "naturalment modificat en cada lloc" i inclou preguntes sobre salaris i les seves modalitats, jornada i les seves modalitats, condicions higièniques del treball, condicions morals, educació, tipus de producció (temporal o permanent).

No tinc coneixement del destí que va tenir aquesta proposta d'enquesta que Marx va proposar a l’AIT l’any 1867, ni si va ser possible publicar els resultats com Marx pretenia en la "Instrucció". Si que vull destacar la metodologia proposada per Marx: la participació dels obrers mateixos en la investigació, la necessitat del coneixement de la base social sobre la qual es construirà la organització que es pretén crear i el fet que sent l'emancipació dels treballadors obra dels propis treballadors, la participació d'aquests en la realització de l'enquesta serà un pas per a la presa de consciència i per a l'organització de l'AIT.

L'enquesta de 1880 és ja un intent més complet, encara que no més reeixit que el de 1867, d'allò que Marx tenia al cap sobre l'enquesta obrera. Maximilien Rubel ha resumit així l'enquesta: "Breument, el qüestionari era al mateix temps, instrument d'educació socialista i estímul per a una acció política que tingués una fi creatiu: la realització del socialisme. El document estava dividit en quatre punts: 1. Estructura de l'empresa i condicions de seguretat (preguntes 1-29). 2. Horari de treball; treball infantil (preguntes 30-45). 3. Salaris i despeses de subsistència; desocupació, pensions (preguntes 46-81). 4. Lluita contra l'explotació i les condiciones de vida generals, físiques, intel·lectuals i morals (preguntes 82-101)".

Rubel assenyala que l'enquesta era alguna cosa més que un instrument de coneixement acadèmic: "Un examen fins i tot superficial d'aquest document mostra la correspondència entre els diversos aspectes de l'enquesta i els grans problemes tractats en el llibre I d'El Capital: La producció de la plusvàlua absoluta (jornada de treball), la producció de la plusvàlua relativa (divisió i intensificació del treball, legislació de fàbriques, etc.), el salari (salari a temps, salari a preu fet). Atès que les descripcions i les estadístiques sobre aquests problemes es remuntaven a 1867, en aquest moment calia completar-les i actualitzar-les basant-se testimonis provinents dels mateixos obrers, de manera que el Qüestionari hauria d'haver assumit l'aspecte de veritable i propi manual obrer d'economia política. Amb tot, a jutjar per l'estructura de l'enquesta, la intenció de Marx era la d'impulsar als obrers francesos a fer-se conscients de la seva alienació social per adquirir un model d'emancipació obrera entesa en el sentit d'un alliberament positiva i creadora; com es precisa en el preàmbul del Qüestionari, la classe obrera, per emancipar-se, ha de donar l'esquena deliberadament els salvadors providencials".

6. L’enquesta obrera a la Catalunya del segle XXI

Fa 14 anys, a iniciativa d’Espai Marx, del sindicat Cobas i amb l’ajut del companys italians de l’institut Cestes-Proteo, organisme que assessora a la central sindical Unione Sindacale de Base, vàrem realitzar una proposta en aquest sentit. Les ponències varen ser editades en un llibre col·lectiu sota el títol Miradas sobre la precariedad. La proposta no fa ser entesa ni compartida per la majoria de les organitzacions catalanes que havien compartit la convocatòria de la jornada. I, en conseqüència, malgrat els esforços esmerçats per alguns, la proposta no va tirar endavant. Ens faltaren forces militants i voluntat per a construir un projecte tant ambiciós.

Catorze anys més tard, té sentit fer una enquesta militant sobre les condicions de vida i de treball dels treballadors a la Catalunya del segle XXI? En serveix per a alguna cosa el mètode de treball de Marx per a endegar una tasca com aquesta? Es el marxisme una filosofia de la praxis o més bé és una disciplina acadèmica apta només per a lletraferits? Com es desprèn de tot allò que he apuntat més amunt, estic ben convençut de que si, que una enquesta sobre el treball i el no-treball a la Catalunya del segle XXI seria quelcom molt útil en la necessària recomposició de la classe obrera catalana i, per tant, en la reconquesta del protagonisme obrer en la situació política.

Les raons de la necessitat d’aquesta enquesta de classe son múltiples. Només n’anomenaré algunes, molt esquemàticament:
- La immensa majoria de la nostra classe ha deixat de ser aquella classe que protagonitzà l’ofensiva obrera desenvolupada entre els anys 1965-1978. Aquella classe tenia un perfil clar: home jove, recentment emigrat d’altres parts d’Espanya, que treballava en una gran empresa o en alguna de les seves industries auxiliars. La composició de classe d’aquella classe obrera era quelcom relativament poc complex. La pràctica del sindicalisme era per a tota una generació, quelcom obvi, normal.
- L’actual sindicalisme de classe organitza a una minoria dels treballadors: aquells, sobretot homes de més de quaranta anys, que treballen a les grans empreses o a la administració pública. Es a dir a aquells que tenen encara un treball relativament protegit. Però inclús en aquesta fracció de la classe obrera, la implantació progressiva de les dobles i triples categories laborals fan sentir pesantment el pas de la competència interna entre diverses fraccions de la classe.
- La estructura productiva del país ha canviat radicalment en els darrers quaranta anys, és a dir, des de el darrer cicle de lluites ofensives de la nostra classe, desenvolupat fa cinquanta anys abans. La majoria de les organitzacions esquerres no coneixen la realitat de la condició obrera avui en el nostre país, en el país que ens toca transformar. Aquests desconeixement les transforma en quelcom aliè a la classe que haurien d’ajudar a organitzar i a constituir-se com a classe.
- Pel contrari, sota l’embat de les més de quaranta “reformes” laborals, sota l’embat de la desindustrialització produïda pel Tractat d’adhesió d’Espanya a la UE, sota l’embat de prop de quaranta anys de neo-liberalisme, sota l’embat de la nova fase en la mundialització del capitalisme, de les privatitzacions, de les externalitzacions, del trencament dels processos productius, de la nova divisió internacional del treball, sota aquest embats, la nostra classe ha canviat. La seva composició de classe s’ha fet més complexa. Però la nostra classe no ha desaparegut. El treball material e immaterial com a base de funcionament de la societat està aquí present: només cal observar, o millor, només cal ser part de la nostra classe per a constatar-ho.
Posem alguns exemples de la necessitat d’una enquesta de classe.

1.- Kellys. Fruit d’un treball d’enquesta fet per Ernest Canyada i per treballadores del sector s’ha fet visible la sobre-explotació de les treballadores del sector de la neteja en l’hostaleria.
2.- La revolució de les escales de 2015 va mostrar com en el mon de les externalitzacions, de la sub-contractació dels subcontractats, de la competència salvatge entre els treballadors de l’antiga telefònica es possible aixecar noves formes de sindicalisme.
3.- El treball de cura domèstica que comença a organitzar-se.
4.- Fa uns dies, les aparadores i treballadores del calçat d'Elx s'han reunit en assemblea per constituir-se en associació, per primera vegada en la història, i fer front així als condicions de precarietat, properes a l'esclavisme, a les que els sotmet l'economia submergida i la divisió patriarcal del treball.
5.- L’enquesta que dins d’un grup de Treball de Barcelona en comú, animat per Josep Bel s’està fent sobre els treballadors desocupats.

A partit de les condicions esbossades més amunt i dels exemples que acabo de recordar esquemàticament, a mi, modestament em sembla que la millor forma que tindríem per a celebrar el bicentenari del naixement de Marx, seria articular una enquesta de classe, feta pels propis treballadors sobre la seva condició actual, sobre la complexitat de la seva actual composició de classe, sobre els camins que pot seguir la re-composició de la nostra classe.

Crear a Catalunya un grup que es proposi de fer enquesta militant sobre el treball i el no treball en la nostra societat continua essent una proposta seriosa del màxim interès operatiu, El grup hauria d'estar compost de forma mixta entre militants sindicals i socials, comunistes o no, amb o sense organització, immersos en lluites obreres i territorials, formant part tant de les restes de la producció fordista que encara romanen aquí, com dels nous sectors de l'economia i serveis, del treball denominat immaterial i dels treballadors precaris. També hauria d'estar integrat per especialistes en les anomenades ciències socials: sociologia, economia, antropologia i història. El treball d'aquest grup d'enquesta podria tenir en compte (o no) criteris com els que assenyalo a continuació:
a.- La no neutralitat del treball d'enquesta. Ús de classe de les anomenades ciències socials
b.- L'enquesta com a instrument d'estudi però també com a instrument de generació de consciència antagonista, i per tant, com un instrument per organitzar el nou subjecte obrer.
c.- La co-investigació és a dir la participació activa dels propis enquestats en la discussió, i el treball interdisciplinari entre militants i especialistes en ciències socials.
d.- Partir del criteri que la composició de la classe tendeix a canviar amb els canvis del capitalisme i que els canvis del capitalisme es deuen a la lluita de classes. El conflicte, en absència d’autonomia de classe, és assimilat o integrat pel sistema i el fa canviar, per bé o per mal. Fins i tot el conflicte i la lluita, es poden acabar transformant en mecanismes de desenvolupament del capitalisme. L'antagonisme, en canvi, no és assimilable.

En definitiva la proposta d’una enquesta de classe a la Catalunya del segle XXI es segons la meva opinió una condició sine qua non per reprendre el vell projecte de que l’emancipació dels treballadors la facin els propis treballadors.
Naturalment no em faig cap il·lusió al respecte a la possibilitat de que alguna de les organitzacions polítiques o socials adoptin una tasca com aquesta, com a tasca prioritària.

De totes maneres, antiquat i caparrut com sóc, no deixo de pensar que en ocasió d’ aquesta celebració del bi-centenari de Marx potser podríem fer-li un homenatge militant, que anés més enllà del discurs retòric, o erudit i de la marxologia. Un homenatge des de la praxis, que contribuís a re-constituir la nostra classe com a classe, a rellançar la lluita de classes en aquesta Catalunya del segle XXI: l’enquesta de classe. En definitiva, crec haver esbossat un demostració de que aquest era el projecte de Marx.

Sabadell-Barcelona, en el dia del bicentenari del naixement de Marx, 5 de maig de 2018.

Joan Tafalla

Etiquetes de comentaris: ,



Més articles





edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

X

Col·labora!

Formulari de Contacte

Contacta amb la redacció de la realitat*

Formulari de Convocatòries

Fes-nos arribar convocatòries d'actes i mobilitzacions

Formulari de Notícies

Informa'ns d'allò que passa al teu voltant


ajuda'ns a conèixer i transformar la realitat*