realitat

En l'adéu d'en Jaume Botey

El passat 15 de febrer va morir en Jaume Botey. Per a qui no el conegués, en Jaume va ser moltes coses. Doctor en Filosofia per la Universitat Autònoma de Barcelona, ​​on va ser professor d'Història de la Cultura i de Moviments socials durant més de trenta anys. Anteriorment va ser professor d'institut al barri de Can Serra de l'Hospitalet, ciutat on es va establir de ben jove i de la qual va ser anys més tard regidor d'educació en les primeres eleccions democràtiques per la candidatura del PSUC en qualitat d'independent.

Ha estat una persona vinculada a diferents àmbits de l'activisme social, polític i cultural del nostre país, en els quals va participar per igual al llarg de tota la seva vida. Membre fundador de Cristians pel Socialisme, impulsor de la Plataforma Aturem la Guerra, de la Plataforma per 1a Renda garantida de Ciutadania, del Centre d'Estudis de l'Hospitalet i de la Cooperativa l'Olivera de la qual va ser soci fundador, entre d'altres, per citar només alguns exemples dels molts projectes en els quals es va implicar a fons. Però d'entre tots ells, per la seva vinculació ciutadana, política i sens dubte, sentimental, destaca l'escola d'adults de Can Serra. Cal recordar que Jaume va arribar a Can Serra per ser capellà en un barri en el qual no hi havia Església, i que d'aquesta necessitat concreta va néixer el projecte de la casa de la Reconciliació, impulsat i materialment construït pels veïns.

La Casa de la Reconciliació va ser, i continua sent, lloc per a la trobada. Va acollir tot tipus d'activitats culturals, religioses i polítiques en aquells anys de fervor democràtic en què, com deia Martí i Pol, tot estava per fer i tot era possible. Per a qui vulgui aprofundir sobre aquesta experiència concreta dels albors de la democràcia parlamentària espanyola en un barri obrer d'immigrants a la Catalunya dels 70, els recomano la lectura del llibre: Can Serra 50 anys. Història d'un barri de l'Hospitalet. Centre d'Estudis de l'Hospitalet, 2016.

No m'estendré en l'obra d'en Jaume de la que sens dubte se seguirà escrivint i parlant durant molts anys i de la qual encara no som probablement conscients de la seva enorme influència en diferents àmbits de la nostra petita història. Una mostra d'aquest impacte va ser la cerimònia de comiat celebrada a l'església de Santa Eulàlia de Mèrida de l'Hospitalet, així com l'homenatge que es va celebrar una setmana més tard a la Casa de la Reconciliació. Les dues parròquies es van quedar petites per acollir totes les persones amigues que hem compartit alguna part de la seva trajectòria vital. Persones de molt diversa procedència vam acudir aquell matí de febrer per acomiadar-nos d'ell. Persones de tots els àmbits socials i polítics, de tots els estrats socioculturals, i de tot l'arc parlamentari érem allà, en definitiva, per dir-li adéu a un amic i un mestre, per expressar el gran buit que deixava la seva pèrdua, però també i paradoxalment, per compartir la felicitat d'haver-lo conegut.

Personalment, penso que cal preguntar-se aquí, tal el perquè de l'enorme impacte que la figura d'en Jaume ha tingut en les vides de gent tan diversa. La resposta, al meu entendre, és que Jaume no va deixar de fer mai el mateix. La seva vida va ser el resultat de materialitzar en fets el seu pensament. Un exercici de coherència personal i per tant, política. Mai es va conformar amb l'anàlisi, ans al contrari, ell sempre va intentar posar pràctica el que pensava amb totes les seves conseqüències. D'aquesta manera, si no hi havia església al barri, la comunitat proposava construir-ne una amb les seves pròpies mans, de manera que, un cop construïda, passés a ser per sempre mai patrimoni de tot el barri. Hi ha una manera més radicalment revolucionària d'apropar l'evangeli a la gent i viceversa?

A Jaume li incomodaven terriblement els elogis. No els suportava, i no és que es tractés de falsa modèstia. Probablement, perquè per a ell no havia mèrit en la seva manera de procedir. No feia més que posar en pràctica el que diuen les escriptures. Perquè sobre totes les coses, Jaume va ser un cristià. Un cristià que no deixava de fer-se preguntes i intentava respondre-les passant a l'acció. De l'anàlisi a la praxi. De les paraules als fets. Algú que a partir de les seves profundes conviccions ètiques transformava en acció els seus pensaments, buscant sempre la complicitat dels altres, perquè si alguna cosa definia a en Jaume per sobre d'altres coses era la radicalitat de plantejaments alhora que la transversalitat en la recerca d'aliances per dur-los a terme. La seva perspectiva era d'una aclaparadora radicalitat però sabia entendre's amb qui fos necessari per aconseguir qualsevol avenç per petit que fos.

Va ser així com va apadrinar totes les causes que considerava justes. Sempre al costat dels desheretats, va ser un veritable "estigmatitzador" en el millor sentit de la paraula. A partir d'una idea, apadrinava el naixement d'un projecte posant tota la seva cura en trobar les persones més adequades per a dur-lo a terme. D'aquesta manera, una vegada i una altra, el seu pensament i la seva acció van il·luminar una infinitat de projectes a diferents escales, en diferents àmbits i latituds geogràfiques. De Can Serra a Mèxic i Nicaragua passant per Vallbona de les Monges. Per això, tanta gent, tan diversa, d'àmbits fins i tot, tan dispars, ens vam sentir interpel·lats en el dia de la seva mort.

Ell va ser i serà un referent per a molts de nosaltres. Dels pocs que ens quedaven en aquests temps que corren. Em consta que en els últims mesos Jaume seguia amb apassionada implicació dos temes ben diferents com són la Renda de Ciutadania Garantida i les llibertats democràtiques del poble de Catalunya. Des de les seves profundes conviccions ètiques, estava profundament implicat en els moviments socials catalans unint emancipació social i nacional sota el denominador comú de la defensa radical de la democràcia de base.

En aquell matí de febrer, en aquella església abarrotada d'amics de totes les batalles, en Jaume ens va oferir un altre ensenyament del seu mestratge de vida. Ens havia congregat allà a totes aquelles persones de projectes tan diversos en els quals ell i la seva companya Pilar havien deixat la seva empremta i la seva llavor (el seu estigma). Cada dia que passa sóc més conscient del molt que el trobarem a faltar però també del que molt agraït que li estic (a ell i Pilar). I és per això que en aquests dies, de compartir records amb tants amics i companys, tractant de posar paraules a tots els sentiments aflorats, hi havia una paraula prenyada de significat que sobresortia sobre la resta. Reconciliació, la que dóna nom a la casa de la seva Can Serra estimada. La que necessita el nostre poble i la nostra classe. Reconciliació per reconèixer-nos en l'altre i sortir al seu encontre per tornar a construir junts un nou nosaltres d'emancipació.
Gràcies, Jaume. Gràcies per tot, Jaume.

Alfonso Salmerón Muñoz

Etiquetes de comentaris:



Més articles





edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

X

Col·labora!

Formulari de Contacte

Contacta amb la redacció de la realitat*

Formulari de Convocatòries

Fes-nos arribar convocatòries d'actes i mobilitzacions

Formulari de Notícies

Informa'ns d'allò que passa al teu voltant


ajuda'ns a conèixer i transformar la realitat*