realitat

Sobirania (I): el problema de la nació, els mitjans de producció de la riquesa

La vindicació de la sobirania ha esdevingut un eix central del discurs de l'esquerra contemporània. La sobirania ha passat a formar part del programa de totes les forces de transformació social, des de l'esquerra moderada fins a la socialista més revolucionària, des d'Amèrica Llatina fins al cor d'Europa. Una vindicació que pren diferents formes en funció del context on es desenvolupa i de les prioritats estratègiques de cada espai de debat polític.

Una vindicació que, en el context d'una sostinguda ofensiva imperialista, ha pres la forma de moviments d'alliberament nacional antiimperialistes i de cooperació internacionalista en contra de la ingerència estrangera i dels abusos de les corporacions transnacionals. Una vindicació estratègica que, en el context de les conseqüències de la crisi especulativa de 2008, ha guanyat una nova dimensió internacional d'aprofundiment democràtic contra els abusos d'organismes il·legítims (troica, FMI, BM...) i de tractats comercials supranacionals (TTIP, CETA...) que imposen el control dels monopolis corporatius.

Tanmateix, en aquest plantejament estratègic, no s'ha avançat en la necessària definició del subjecte i l'objecte de la sobirania.

Però què és la sobirania?


La sobirania no és altra cosa que el poder. El concepte prové del llatí super omnia i significa literalment "per sobre de tot". En un país, qui decideix? Qui mana? Qui està per damunt de tot? Antigament, els sobirans eren els reis, però el segle XVIII Jean-Jacques Rousseau va introduir una idea que germinaria en la Revolució Francesa: el poble és sobirà, la col·lectivitat és sobirana, la humanitat sencera és sobirana. Cap llei humana o divina pot fer prevaldre el poder d'un ésser humà sobre un altre.

Així van néixer els conceptes de sobirania nacional, democràtica i/o de popular, que fan residir el poder en tres subjectes fonamentals: nació, ciutadania i poble. Tots són subjectes col·lectius heretats de les revolucions del segle XVIII que haurien de ser presos en consideració davant la realitat del segle XXI. Qui és el dipositari de la sobirania? La nació? El poble? La ciutadania? Com definim aquest subjecte?

Però a banda de definir el subjecte de la sobirania també seria necessari determinar l'objecte, perquè la mateixa idea de sobirania podria quedar desproveïda de qualsevol sentit si no es relacionés de manera raonada la ide a de poder, és a dir, en el control efectiu dels mitjans de producció de la riquesa per part del subjecte sobirà, mitjans que són en darrera instància la font de tota forma de poder. Dit d'una altra manera, podem parlar de sobirania nacional, democràtica o popular sense aturar-nos a reflexionar sobre els conceptes de riquesa i de poder? No sembla possible. Ens cal, en conseqüència, aprofundir en l'anàlisi d'aquests conceptes i en les seves contradiccions.

El problema de la nació, els mitjans de producció


Si ens apartem de qualsevol intent d'idealisme i d'unitat metafísica de destí per a explicar el concepte de nació, haurem d'acceptar que ens movem en l'àmbit de les identitats subjectives. Podrem parlar de llengües, de cultures, de territoris i de tradicions, però no en tindrem prou. Sempre hi haurà casos que escaparan a totes les categories. Ens caldrà parlar també de voluntat i de consciència col·lectiva.

Del que no hi ha dubte és que les nacions existeixen. Són els àmbits subjectius on es desenvolupa la lluita ideològica, econòmica, política i social, àmbits dinàmics en constant transformació, on conviuen identitats vives, múltiples i superposades, de forma dialèctica i simultània. Àmbits que la internacionalització i els avenços en les telecomunicacions també condicionen notablement.

En la ideologia marxista, el concepte de nació sempre ha estat definit per la seva subjectivitat intrínseca i pel seu caràcter estratègic en la delimitació del marc de lluita, implicant la planificació d'una via nacional al socialisme o, si es prefereix, d'un projecte socialista nacional. Tant en el cas de les nacions-estat, com en el cas de les nacions sense estat, dels estats plurinacionals o de les nacions sotmeses a dominis colonials o imperialistes, la construcció del socialisme sempre s'ha vinculat a la idea dels Estats nacionals i, per tant, al control nacional dels recursos naturals i dels mitjans de producció de la riquesa. La mateixa idea d'autodeterminació dels pobles ha estat defensada pel marxisme com un dret permanent, constantment revisable, que no s'esgota amb el seu ús puntual.

Aquí és on el materialisme marxista i la praxi leninista han resultat encertadament pràctics, posant l'accent en l'aspecte estratègic de la nació: que en definitiva, no és altra cosa que l'àmbit de lluita en el qual és factible la socialització dels mitjans de producció i la redistribució equitativa de la riquesa que generen.

Però en la realitat del segle XXI, després d'haver constatat la transformació de la societat capitalista, la internacionalització i fragmentació del procés productiu i la completa interconnexió dels fluxos globals de capital, resulta difícil defensar la possibilitat d'una socialització dels mitjans de producció, portada a terme exclusivament des de l'àmbit nacional.

La nacionalització dels recursos naturals és avui una tasca quimèrica per a la major part dels Estats, amb independència de la voluntat i la determinació dels seus governs. La nacionalització comporta l'enfrontament directe dels governs amb els oligopolis corporatius, amb els grups de pressió del capital i amb un dret internacional establert sobre el principi sagrat del lliure comerç. Qualsevol nació del planeta que es nega a participar en el desenvolupament de la globalització imperialista i gosa plantar cara al capital internacional, obté de manera immediata l'etiqueta de "règim dictatorial" en els mitjans de comunicació de masses, és atacat per terra, mar i aire, a través de les sancions econòmiques, l'aïllament diplomàtic i, si convé, la força militar.

D'aquesta manera, només les nacions disposades a transitar indefinidament per l'autarquia econòmica, l'estat de guerra constant i l'isolament internacional, tenen la capacitat de resistir davant l'impuls devastador de l'Imperialisme. Una gesta d'aquesta dimensió és possible, tal com han demostrat heroicament el poble cubà i tantes altres nacions durant diverses dècades. Tanmateix, la resistència de les nacions té límits i l'autarquia és un preu molt alt a pagar, totalment indesitjable, massa pertorbador. Difícilment és convenç a una nació a emprendre una revolució si aquesta ha de conduir irremeiablement al bloqueig del país.

Tot això porta a preguntar-nos si més enllà de la nació, tenim la possibilitat de definir un subjecte i un marc de lluita que faci possible la socialització dels mitjans de producció i l'efectiva sobirania nacional, avui usurpada per les corporacions capitalistes.

Prosseguirem aquesta reflexió en un article vinent.

PA

Etiquetes de comentaris: , ,



Més articles





edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

X

Col·labora!

Formulari de Contacte

Contacta amb la redacció de la realitat*

Formulari de Convocatòries

Fes-nos arribar convocatòries d'actes i mobilitzacions

Formulari de Notícies

Informa'ns d'allò que passa al teu voltant


ajuda'ns a conèixer i transformar la realitat*