realitat

Dialèctica II: Zaratustra, profeta de la dialèctica i de l'ètica

El primer cos ideològic de la història que podem considerar antecedent de la filosofia dialèctica, són les revelacions del profeta Zaratustra (el profeta històric, no el personatge de la famosa obra de Nietzsche). En aquest article, el segon d'una sèrie dedicada la història de la dialèctica, continuarem aprofundint en els orígens d'aquesta filosofia, a través d'una mirada sobre el zoroastrisme.

Zaratustra, el primer profeta


La figura històrica del profeta Zaratustra (també conegut com a Zoroastre) és controvertida en l'àmbit acadèmic. Alguns estudis força conservadors el consideren un personatge llegendari. La immensa majoria el consideren una persona històrica real però hi ha grans discrepàncies sobre el temps en què hauria viscut, que se sol situar en un arc que pot anar des del -2000 fins al -600. L'estudi comparatiu dels textos religiosos del zoroastrisme amb els textos més antics de l'hinduisme, els Vedes, conviden a situar-lo en un passat força remot, a principis del segon mil·lenni abans de la nostra era, ja que ambdós contenen termes que comparteixen etimologia però amb significats que han tingut una evolució diferent.

Bona part de la problemàtica actual per a esbrinar dades sobre la figura de Zaratustra podria ser resultat de la seva mateixa voluntat, ja que, pel que sabem, va rebutjar qualsevol tipus de veneració i d'atenció sobre la seva persona i va recomanar centrar-se en les seves ensenyances. L'única font directa de què disposem sobre Zaratustra són els Gathas, un conjunt de 17 himnes escrits en idioma avèstic arcaic, la composició dels quals li és atribuïda des de fa com a mínim 2500 anys i que ens han arribat recopilats amb altres textos dels seus seguidors en un compendi anomenat Avesta.

El que sabem a través d'aquestes fonts és que Zaratustra va ser un pastor transhumant, membre d'una tribu nòmada que hauria nascut en un algun lloc indeterminat de l'Iran, l'Afganistan o el Kazakhstan. Pertanyent a una família notable, hauria estat investit sacerdot amb 7 anys i educat en la litúrgia religiosa de la seva comunitat, que practicava una forma de paganisme xamànic i animista.

Poca cosa més se'ns diu de la seva biografia, llevat que a l'edat de 30 anys, mentre bevia aigua d'un riu durant el festival de la primavera, hauria tingut una experiència mística: un ésser brillant, al qual va anomenar Vohu Manah, "Bon Propòsit", li hauria revelat a Ahura Mazda, la llum del coneixement, literalment el "poderós saviesa" (amb una sorprenent manca de concordança de gèneres). Sobre aquesta revelació, Zaratustra hauria construït la doctrina Mazdayasna, literalment "l'amor a la saviesa", considerada pels seus seguidors com l'autèntica religió o filosofia. La resta de dades biogràfiques sobre Zaratustra ens indiquen que amb 42 anys hauria conegut al rei Vitashpa, qui hauria abraçat la nova ideologia, que s'acabaria convertint en la religió oficial de l'Iran fins a la seva conversió majoritària a l'Islam, cap al segle VII.


Ahura Mazda i Angra Mainyu, les dues forces antagòniques primàries d'una realitat dialèctica


La doctrina revelada per Zaratustra, el zoroastrisme o mazdeisme, sosté en primer lloc que els déus no existeixen, que l'únic "ésser existent", objecte de veneració, creador primordial i font primera de tota la realitat, és la llum, a la qual anomena Ahura Mazda. Tal com es pot comprovar, es tracta d'un plantejament que pot ser interpretat com una forma de monoteisme o com una forma d'ateisme proto-científic, però que, en qualsevol dels dos casos, va haver de suposar una veritable revolució intel·lectual en el seu temps i continua gaudint d'una vigència sorprenent en l'actualitat.

Diu Zaratustra, en segon lloc, que la llum existeix des de l'eternitat i que la seva existència comporta la no-existència, a la qual anomena Angra Mainyu, que pot traduir-se com "l'esperit de les tenebres" o com "el propòsit de la ignorància". Ambdós principis van entaular una lluita en un instant atemporal original, quan la llum va sentir l'amor creatiu i va decidir crear l'univers, a la qual cosa la foscor va replicar amb l'odi destructiu. El combat entre la llum i la foscor va fer començar el temps.

La llum, Ahura Mazda, va crear l'aire, l'aigua, la terra i el foc (els quatre elements), dels quals van sorgir per etapes la vida vegetal, la vida animal i, finalment, l'ésser humà. No obstant això, la foscor ignorant, Angra Mainyu, va contaminar cada creació espiritual de la llum condemnant-la a la condició material i temporal, provocant els seus antagonismes. Així, en cada cosa habiten en lluita les dues essències, la llum i la foscor, l'esperit i la matèria, i de la seva oposició sorgeix tot l'univers present, que és descrit com fluir d'un riu, metàfora de l'espai-temps, sotmès a una permanent renovació.

Malgrat que, en primera instància, aquesta dissociació entre esperit i matèria pogués semblar-nos una forma d'idealisme, en aprofundir-hi, constatem que en tot moment ens mantenim dins d'una concepció materialista de la realitat. L'associació negativa de la part material de l'existència que fa Zaratustra parteix de la constatació que el pas constant del temps afecta de manera irreversible la realitat material. De fet, com veurem, l'objectiu d'aquesta dicotomia no és especulatiu, sinó purament pràctic.


Arta, l'equilibri universal i la responsabilitat de l'ésser humà


La filosofia de Zoroastre ens apropa a una concepció completament dialèctica de la realitat, que és entesa en tota la seva immensa diversitat com la manifestació de dues forces antagòniques fonamentals: la llum i la foscor. Aquests dos conceptes tenen una projecció específica en la ment humana: la veritat i la mentida. Així, lluny del que podria semblar, la seva visió de l'univers no és una elucubració metafísica, sinó que té un desenvolupament fonamentalment pràctic i té una conclusió bàsicament ètica.

L'Arta (també anomenada Asha en alguns dialectes iranis), és un terme arcaic d'origen protoindoeuropeu que Zaratustra va utilitzar un aspecte central en la seva doctrina. Es tracta d'un concepte de difícil traducció que segueix sent objecte d'estudi i de debat acadèmic. Del que no hi ha dubte és que la paraula del protoindoeuropeu Arta ha donat lloc a moltes paraules en les llengües modernes derivades, els significats de les quals ajuden a entendre el seu sentit original.

Segons la lingüística, Arta és l'arrel en protoindoeuropeu de la paraula romànica "ordre" a través del llatí "ordo"; de "veritat" del llatí "veritas, veritatis"; d'"art" del llatí "ars, artis"; de "ritus", també a través del llatí. És l'arrel de la paraula anglesa "right" o l'alemanya "recht" amb tots els seus significats de "dret", "dreta", "correcte", "oportú", "adequat", "llei". De la varietat dialectal "asha", prové probablement "existència", a través del llatí "essere", que és un dels seus sentits obvis en el llenguatge avèstic antic. També d'aquesta forma prové la variant indoeuropea "ashi", que significà primitivament "foc" i que ha donat lloc, per exemple, a la moderna paraula anglesa "ash", que significa "cendra".

Arta és, ja en els textos de Zaratustra, un concepte complex: el present, la veritat irrefutable, la realitat única i correcta, el dret a l'existència guanyada amb l'esforç, la correcció del ritu que manté l'ordre, l'equilibri, l'harmonia universal, la bellesa creativa de l'art, molt especialment, de la música. L'Arta és el conjunt de la creació de la llum del coneixement. El seu símbol més poderós és el foc que crema de manera irreversible i converteix la matèria temporal en llum eterna.

Antagònic a l'Arta trobem a Druj, la "mentida", l'"ombra", la "ignorància", el "caos", que és la negació de la veritat duta a terme per Angra Mainyu. Segons Zaratustra, els vegetals i la major part dels animals viuen d'acord amb l'Arta, en harmonia amb l'ordre de la llum, que és l'única veritat. Una llista de criatures animals són considerades agents d'Angra Mainyu, pel seu esperit destructiu i depredador inherent. Tanmateix, els éssers humans, dotats d'intel·ligència a través del llenguatge, són considerats únics: poden mantenir-se lluminosos d'acord amb la veritat de l'Arta o bé ser seduïts per la mentida de Druj i esdevenir agents inconscients de la foscor.

L'humà, reflexiona Zaratustra, a diferència de la resta d'éssers, posseeix a través del llenguatge, una consciència del passat i del futur, que l'ajuden a comprendre la seva realitat, però que també l'atrapen en la foscor de la no existència. Passat i futur són ombres de la llum del present, no existeixen realment, són projeccions mentals, representacions dels nostres desitjos materials que ens encadenen al món de la foscor. Si vivim atrapats en els records del passat o amb l'esperança posada en el futur, serem incapaços de gaudir de l'única veritat, el present, i d'escollir correctament. No importa, així doncs, tant el que ha estat o serà: el més important és el que és.

Per a Zaratustra, l'ésser humà és l'únic amb la capacitat per a assolir un nivell superior de coneixement sobre la naturalesa de l'"ordre còsmic", però, al mateix temps, aquesta mateixa capacitat també li permet equivocar-se en les seves decisions i desviar-se pel camí de la foscor i les supersticions. Aquest caràcter especial de l'ésser humà es veu reflectit en la seva denominació com a espècie, ja que, en la llengua de Zaratustra, humà es pronuncia "manú" i també significa propòsit. Així, que, en definitiva, per al mazdeisme, l'ésser humà existeix amb un propòsit: defensar l'ordre còsmic, mantenir l'equilibri en el cosmos, defensar la llum de les forces de la foscor, la vida de la mort.


Mazdayasna, o l'ètica dels bons pensaments, les bones paraules i els bons actes


La concepció dialèctica de la realitat de la qual parteix el zoroastrisme és un raonament ontològic que porta a una filosofia ètica. Per a servir l'ordre natural, estar en harmonia amb el cosmos i transcendir l'univers material, per a assolir el coneixement de la llum, diu Zaratustra que l'ésser humà només té un camí: practicar els bons pensaments, les bones paraules i els bons actes. Aquesta trinitat és la base de la seva filosofia que anomena Mazdayasna, de yasna, "amor" o "adoració", i Mazda, "coneixement" o "saviesa".

El mazdeisme no apel·la a la fe, sinó a l'ètica de l'individu. No apel·la als seus desitjos primaris, apel·la a l'intel·lecte i a la raó. Com a doctrina, té l'objectiu d'establir un codi ètic essencial per a guiar l'ésser humà pel camí de la virtut. Com que no estableix una forma de sacerdoci, col·loca la responsabilitat del conjunt de l'existència a l'interior de cada consciència humana.

En línies generals, la seva doctrina és un cant a la vida i a l'amor fraternal, que iguala totes les persones amb independència de la seva classe social i que té un fort component naturalista que, fins i tot, podríem anomenar de proto-ecologista. La vida, en totes les seves manifestacions, és la creació lluminosa d'Ahura Mazda que cal protegir de la mort, la foscor d'Angra Mainyu. En conseqüència, l'individu que practica la virtut amb excel·lència mai no pren la vida de cap altre ésser, s'alimenta exclusivament dels fruits de la natura (també de la llet, els ous i tot allò que pot obtenir sense provocar la mort).

Com que en molts casos, per a sobreviure en climes extrems com els que habitava Zaratustra, l'ésser humà es veu obligat a incomplir aquest manament fonamental i comet actes que trenquen aquesta harmonia, Zaratustra estableix la funció dels ritus, que són entesos com un restabliment imprescindible per a compensar l'equilibri natural de l'Arta quan ha estat contaminat per l'acció no virtuosa. D'aquesta manera, la litúrgia individual i col·lectiva pren una gran importància en el zoroastrisme.

L'ésser humà, a través dels ritus, ha d'agrair l'aire que nodreix el seu esperit, la terra que li proporciona un descans, l'aigua que li sacia la set, el foc que li proporciona calor, els aliments vegetals i animals que li sacien la gana, el coneixement que sacia la seva angoixa vital. Si menja carn d'un animal, ha de fer-ho a través dels ritus del sacrifici, assumint el dolor i la culpabilitat del seu acte criminal, agraint a l'animal l'entrega de la seva vida. A més a més, ha d'intentar assegurar-se que l'animal sacrificat tindrà descendència. Si comet un acte del qual es penedeix, ha d'intentar corregir-lo.


Escatologia del zoroastrisme i influència en les religions i filosofies posteriors


El zoroastrisme té tot un vessant escatològic i és la primera doctrina a establir els fonaments de conceptes que seran recollits i deformats per les religions posteriors, com per exemple, les nocions de paradís, infern, judici final i messies. La base d'aquest simbolisme, és la dissociació entre l'essència espiritual, eterna, i el cos material, mortal, de cada individu.

Segons Zaratustra, el conjunt dels pensaments, les paraules i els actes que portem a terme durant la vida determinen la manera com retornarem a l'eternitat, després de la mort, quan el nostre temps hagi acabat. Així, en poques paraules, si durant la nostra vida som sincers, ens mantenim en la serenitat, gaudim amb mesura de les satisfaccions que ens són obsequiades en cada moment i practiquem els bons pensaments, les bones paraules i les bones accions, llavors, en morir, passarem a formar part de la llum d'Ahura Mazda i viurem l'eternitat amb joia, en el paradís. En el cas contrari, si vivim deixant-nos arrossegar per les nostres passions primàries, si no ens enfrontem a les nostres responsabilitats i ens abandonem als mals pensaments, les males paraules i els mals actes, llavors, quan morim, quedarem atrapats en la cadena de la foscor i viurem en el patiment per tota l'eternitat, en un infern.

Cal destacar d'aquesta visió, que Ahura Mazda no té en aquest context filosòfic el rol d'un Déu jutge i castigador com existeix en altres religions que comparteixen una simbologia similar. En el zoroastrisme, el jutge de cada individu és ell mateix, qui, en el fons de la seva consciència és perfectament coneixedor de la bondat o la maldat dels seus pensaments, paraules i actes. Al final de la vida, ve a dir-nos Zaratustra, ens jutjarem nosaltres mateixos i ens condemnarem a ser per sempre allò que hem estat mentre érem vius.

El zoroastrisme sosté també que, de la mateixa manera que el temps va tenir un inici, també tindrà un final: la llum i les tenebres que ara viuen mesclades i confoses en el temps i l'espai seran separades i reequilibrades en un judici final. L'arribada d'aquest dia serà anunciada per un missatger de llum, metàfora de l'humà perfecte i complet, el Saoshiant, del qual es deriva la idea de messies.

La influència d'aquesta simbologia és més que òbvia en les religions hebrea, cristiana i musulmana. Tanmateix, per a l'estudi que ens ocupa, la història de la dialèctica, és molt més interessant centrar-nos en la influència del zoroastrisme sobre la filosofia hel·lenística, que serà el tema central del nostre tercer article sobre aquesta matèria.

PA


Nota sobre la il·lustració
El faravahar, típic símbol persa que representa un home envoltat per dues ales d'àguila, ha estat erròniament interpretat en moltes ocasions com una representació d'Ahura Mazda. Tanmateix, els zoroastrians, de tendència inconoclasta, no adoren ídols. La imatge és, per als practicants del mazdeisme, una representació de l'home virtuós que és guiat pels bons pensaments, les bones paraules i els bons actes.

Etiquetes de comentaris: ,



Més articles





edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

X

Col·labora!

Formulari de Contacte

Contacta amb la redacció de la realitat*

Formulari de Convocatòries

Fes-nos arribar convocatòries d'actes i mobilitzacions

Formulari de Notícies

Informa'ns d'allò que passa al teu voltant


ajuda'ns a conèixer i transformar la realitat*