realitat

Reflexions en violeta a partir del roig

Jo que no sóc ni historiadora, ni politòloga, ni sociòloga... m'he trobat per motius diversos fent xerrades sobre les Dones a la Revolució Russa, amb motiu del centenari d'aquesta Revolució. Els llocs, els espais i les motivacions de les xerrades han estat diversos. Per preparar-les he llegit molt sobre el tema, he après moltíssim i m'he adonat del que em queda per aprendre. El primer que em vaig preguntar, com a mestra que he estat durant 40 anys, va ser quin objectiu em plantejava.

I és així que en totes les xerrades he intentat transmetre que les dones van ser subjectes actius d'aquest fet històric, en quin temps i en quin context es va donar, fer visible que si hi ha voluntat majoritària, els canvis radicals són possibles i que els canvis legislatius no van en paral·lel als canvis de mentalitat socials, posar èmfasi en l'organització I per descomptat, recuperar la genealogia, i posar nom i rostre a algunes dones que van estar a primera línia.

Quan em van demanar si podia fer la primera xerrada, vaig dir que no podia, que no en sabia prou... Sort que la dona que m'ho proposava, va insistir molt i com que és mestra meva en molts aspectes, no li podia dir que no. Seguia així una pauta clàssica en dones de la meva edat, allò que sembla que moltes dones tenim interioritzat (no sé si a les joves els passa) que sempre ens pensem que no en sabem prou i que quan ens fan una demanda, la primera resposta és que no.

Però he escrit aquesta reflexió no per parlar de mi, sinó per explicar-vos dues anècdotes (no sé si és l'expressió adequada) que em van fer pensar.

En acabar una de les xerrades, una noia jove em va dir que el que havia explicat li havia fet canviar el punt de vista de la seva mirada; fins aquell dia creia que la Revolució havia fet molt per les dones, perquè després de la revolució havien conquerit drets bàsics: al vot, a l'avortament, a participar en la vida política... però que s'havia adonat que van ser les dones les que van fer possible la Revolució. La noia amb el seu comentari, s'adonava que el paper de les dones en la història ens ha estat amagat i quan hi apareixem ho fem com a subjectes passius que rebem les conseqüències Aquell 1917 va succeir el que diem, sovint, sense pensar en el contingut: «Sense les dones no hi ha revolució". I podem dir que hi va haver revolució perquè, entre altres causes, les dones estaven organitzades: en les fàbriques, en els centres d'estudi...

En una altra de les xerrades en un ambient del tot diferent, una altra noia preguntava com era possible que els canvis en la legislació (dret al vot, a l'avortament, al divorci...), s'haguessin produït amb tanta rapidesa. Posava exemples del que ens costa al nostre país aprovar determinades lleis: ponències, esmenes, comissions... I mentre feia la pregunta, ella mateixa es contestava: Ah! Però és que allà van fer la revolució!!!

Dues anècdotes que ens porten a reafirmar-nos en la necessitat de recuperar la mirada històrica des d'una perspectiva feminista. En un primer objectiu per recuperar noms de dones en majúscula, però més enllà, per a pensar que les dones sempre han viscut, treballat, estimat, organitzat... Han FET HISTòRIA.

I per això, no en tenim prou amb què en les taules hi hagi dones (que ja és important), sinó que aportin el fil violeta en qualsevol dels àmbits que tractem: la història, la ciència, la política...

Adelina Escandell i Grases

Etiquetes de comentaris:



Més articles





edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

X

Col·labora!

Formulari de Contacte

Contacta amb la redacció de la realitat*

Formulari de Convocatòries

Fes-nos arribar convocatòries d'actes i mobilitzacions

Formulari de Notícies

Informa'ns d'allò que passa al teu voltant


ajuda'ns a conèixer i transformar la realitat*