realitat

Dialèctica I: origen, evolució, fonaments i principis

La dialèctica és un concepte filosòfic complex i transcendent amb un significat que ha anat evolucionant amb el temps. Iniciem amb aquest article una sèrie treballs divulgatius sobre aquest important concepte, sobre la seva evolució al llarg de la història i en defensa de la seva vigència com a model filosòfic, epistemològic i ontològic. Il·lustració: Dialèctica entre Plató i Sòcrates de l'escultor Luca della Robbia

Origen i evolució de la dialèctica


Etimològicament, dialèctica prové d'un terme grec que significa literalment "art de la conversa". En el món antic hel·lenístic, la dialèctica es referia a un conjunt de mètodes de raonament que permetia arribar a conclusions mitjançant arguments, disciplines que en els temps moderns acostumem a categoritzar com a lògica. Tanmateix, la dialèctica també era entesa, per alguns corrents, com una llei natural, com una força motor de la naturalesa, com un logos.

Així doncs, ja des dels seus inicis, la dialèctica va tenir dos significats complementaris, dos vessants: l'epistemològic, com a teoria del coneixement, i l'ontològic, com a llei natural.

La dialèctica va fer-se un lloc a la filosofia de la Grècia antiga a través principalment del filòsof presocràtic Heràclit d'Efes, qui fou considerat el pare de la dialèctica per Plató i els seus deixebles de l'acadèmia.

L'estudi comparatiu de la filosofia d'Heràclit ha demostrat les seves fortes connexions i paral·lelismes ideològics amb la doctrina de l'ancestral profeta Zaratustra o Zoroastre d'Iran, per la qual cosa, s'ha considerat al filòsof grec com un transmissor, com un introductor del pensament oriental a l'occident.

Per la seva banda, el Taoisme, l'antiga filosofia xinesa del mític savi Laozi, comparteix amb la dialèctica la major part dels principis fonamentals i també, és clar, amb el Zoroastrisme. Una sèrie de principis que també poden trobar-se parcialment reflectits en l'hinduisme dels Vedes, en el budisme primerenc o en altres filosofies i religions.

La influència d'aquestes filosofies dialèctiques de l'antiguitat va ser molt important en la ideologia de les comunitats gnòstiques, hermètiques i mitraistes, així com en el cristianisme original i el maniqueisme.

Posteriorment, durant l'edat mitjana, la dialèctica va passar a formar part del cos teòric dels alquimistes àrabs i europeus, que la van considerar una de les 7 disciplines filosòfiques fonamentals, també conegudes com a Arts lliberals, i un dels tres pilars del Trívium, el conjunt de disciplines relacionades amb l'eloqüència i l'argumentació discursiva.

Durant el renaixement i la il·lustració, la dialèctica va guanyar un nou protagonisme en el debat filosòfic. Immanuel Kant, primer, i, més tard, Georg Wilhelm Friedrich Hegel, van convertir la dialèctica en el pilar de la filosofia idealista moderna.

Durant el segle XIX, Karl Marx i Friedrich Engels van fer de la dialèctica un dels dos elements filosòfics essencials del materialisme dialèctic, base del Socialisme Científic, el marxisme. A principis del segle XX, Vladímir Ilch Lenin va desenvolupar i aprofundir en la teoria del materialisme dialèctic.

En el darrer segle, la dialèctica ha quedat, a occident, relegada als corrents marxistes i ha estat abandonada pel pensament liberal dominant, partidari d'una concepció mecànica. Tanmateix, la seva influència sobre la investigació científica segueix sent molt important i actualment és objecte d'una nova mirada interdisciplinària que té grans perspectives de desenvolupament.

Fonaments de la dialèctica


En essència, com hem dit abans, la dialèctica té dos vessants, un epistemològic i l'altre ontològic, com a teoria del coneixement i com a llei natural, com a lògica i com a logos.

Com a teoria del coneixement, la dialèctica s'entén com el mètode racional de comprensió de la realitat a través de l'exposició i confrontació de raonaments, arguments i principis antagònics. El punt de partida dels seus defensors és la constatació que el pensament humà i el llenguatge humà defineixen qualsevol cosa per la seva oposada i per la gradació entre ambdós extrems.

La llum està definida per l'absència de foscor i la foscor per l'absència de llum. Tot allò que comprenem i definim com a petit, ho és en relació a allò que definim com a gran. No podem definir ni concebre cap cosa, sense definir i concebre immediatament la seva contrària: tot i res, ple i buit, a dalt i a baix, esquerra i dreta, endavant i endarrere, abans i després, passat i futur, positiu i negatiu, àcid i bàsic, aspre i suau, calma i excitació... Allò que una cosa és, està definit pel que no és.

D'aquí es desprèn que el coneixement és un procés d'identificació de contraris, de comprensió del seu antagonisme essencial, d'enteniment de la gradació de possibilitats entre els oposats i d'unificació racional de tots els elements en una unitat, en un sistema unificat conformat de parts. Per exemple: el blanc és l'absència de pigment, per oposició al negre que és la totalitat dels pigments; entre ambdós extrems, existeix una gradació de possibilitats i tot aquest conjunt conforma la comprensió d'allò que anomenem colors.

D'aquesta manera, es determinen tres fases essencials en qualsevol procés de comprensió. Tot coneixement de la realitat s'inicia amb una afirmació que pren la forma d'una tesi. Immediatament, aquesta afirmació es confronta a la seva negació, en la forma d'una antítesi. De la negació positiva de la negació, és a dir, de la confrontació racional d'aquestes dues tesis antagòniques, sorgeix una nova afirmació que constitueix un nou estadi de comprensió, allò que anomenem síntesi.

En conseqüència, el coneixement queda definit com un procés constant i il·limitat, pel qual, la identificació de nous antagonismes determina la comprensió de nous sistemes. La realitat es revela així, per als éssers humans, també com un procés, com una transformació constant, com moviment i canvi, i, al mateix temps, com un sistema de sistemes, on cada sistema està definit pels seus antagonismes interns i per les seves relacions antagòniques amb altres sistemes.

A partir d'aquí, la dialèctica passa a ser també una llei natural. En tant que la dialèctica és el fonament del procés de comprensió de la realitat, esdevé necessàriament l'explicació última de la realitat. Dit d'una altra manera: com que per als éssers humans el coneixement és necessàriament un procés dialèctic, la realitat, en darrera instància, només pot ser compresa com un procés dialèctic pels éssers humans.

La dialèctica s'oposa, doncs, a la filosofia mecànica i al determinisme que entenen els processos com una simple concatenació d'efectes i causes infinites que no poden ser variades i esdevenen profundament regressives. La dialèctica comprèn els processos com a manifestacions de forces antagòniques en la resolució de les mateixes contradiccions i, per tant, és profundament indeterminista i progressiva. La mecànica i el determinisme porten l'ésser humà irremeiablement a la superstició, al desenvolupament de la moral i al concepte de destí com a fatalitat; la dialèctica, en canvi, obre les portes al lliure albir, al desenvolupament de l'ètica i al concepte de llibertat.

Principis de la dialèctica


D'aquesta manera, podem començar a establir alguns dels principis que defineixen el model epistemològic i ontològic de la dialèctica.

1.- Tot és moviment, tot és canvi, tot flueix, la realitat és un procés de transformació sincrònic, omnipresent, imparable i irreversible
2.- El procés de la realitat és la manifestació de la lluita constant entre els contraris, la unitat és la lluita entre les parts
3.- Tota unitat és un sistema de sistemes, definit per l'antagonisme dels seus sistemes interns i per l'antagonisme d'aquest sistema amb la resta de sistemes externs
4.- La comprensió humana de la realitat és un procés dialèctic que es realitza a través del llenguatge, un codi que, al mateix temps, és dialèctic, perquè també és un procés on tot concepte codificat és definit pel seu antagònic
5.- L'antagonisme dels contraris manté sempre la totalitat en equilibri, quan una cosa creix, la seva contrària minva
6.- Els oposats comparteixen identitat, les forces antagòniques conformen una unitat, qualsevol extrem esdevé el seu contrari
7.- El coneixement de la realitat no es manté isolat de la realitat mateixa i de la seva essència dialèctica, i, com que la realitat és canvi, també el coneixement de la realitat està en transformació permanent

En articles vinents, aprofundirem i desenvoluparem aquests conceptes des d'una perspectiva històrica, amb l'objectiu de facilitar la seva divulgació.

PA

Etiquetes de comentaris: , , ,



Més articles





edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

X

Col·labora!

Formulari de Contacte

Contacta amb la redacció de la realitat*

Formulari de Convocatòries

Fes-nos arribar convocatòries d'actes i mobilitzacions

Formulari de Notícies

Informa'ns d'allò que passa al teu voltant


ajuda'ns a conèixer i transformar la realitat*