Deia Sòcrates que una filosofia que no canvia la vida quotidiana de les persones no mereix ser considerada filosofia. La filosofia era útil per a Sòcrates només si conduïa a l'ètica i, per això, rebutjava les especulacions metafísiques dels sofistes. Una cosa similar passa amb la política en els temps actuals, que no mereix el nom de política com a govern de l'Estat, ja que sembla haver perdut qualsevol efecte sobre la realitat, com si habités encapsulada en un món paral·lel, sense arribar a afectar mai la vida material de la gent. La República platònica de Catalunya
Els darrers mesos, a Catalunya, hem pogut comprovar en primera persona (col·lectiva) aquest estrany abisme que separa la política contemporània de la realitat. A finals d'octubre de 2017, el Parlament va proclamar solemnement la República Catalana, enmig d'una immensa expectació nacional i internacional. Certament, aquella proclamació va ser polèmica i rocambolesca, però va ser un acte polític inqüestionable.
La proclamació de la República va ser el punt àlgid d'un moviment popular i polític que va guanyar un ampli suport de la societat catalana durant 10 anys. La República es va proclamar però immediatament es va deixar en suspens. Posteriorment, es va proclamar una altra vegada, però de tal manera que no pretenia tenir efectes jurídics.
Paradoxalment, els únics efectes d'aquesta proclamació han estat judicials. L'Estat ha aplicat l'article 155 de la Constitució i ha sotmès les institucions catalanes: membres del govern, parlamentaris i representants d'entitats civils han estat imputats i empresonats.
Al marge d'això, políticament, la República proclamada no ha tingut cap repercussió. No ha estat reconeguda per cap Estat del món i, el que és més sorprenent, ni tan sols ha estat defensada en cap moment com una realitat pels mateixos partits polítics independentistes que l'han proclamada. De fet, les darreres eleccions al Parlament, desenvolupades en una completa anormalitat institucional, no han donat lloc a una composició de blocs gaire diferent de l'anterior, excepte pel fet que els partits d'esquerres han retrocedit de manera generalitzada.
Que se n'ha fet de la República proclamada?
Un sector de l'Independentisme ha abandonat la República d'octubre com una "pantalla passada" en l'estira-i-arronsa que manté amb l'Estat central i elabora una nova estratègia de resistència davant l'ofensiva centralitzadora. És difícil de dir fins a quin punt la renúncia d'aquest sector a la via unilateral és una tàctica de replegament de forces o una decisió estratègica, però tot sembla indicar que aquesta opció ha estat abandonada a mitjà termini.
Un altre sector de l'independentisme, irreductible però també més minoritari, ha seguit defensant la idea que la República ha estat veritablement proclamada i ha emprès la seva defensa a través dels Comitès de Defensa de la República i el president a l'exili.
Tanmateix, cal precisar que allò que defensa obertament aquest sector irreductible no és la República proclamada sinó la idea de la República proclamada. Per aquest sector, la República proclamada tampoc no és una realitat, no obstant això, sí que és una idea, un motor, una força aglutinadora, un ideal, una aspiració, una meta.
Comprovem així com la República proclamada s'ha convertit per a aquest sector de l'independentisme en un símil de la República de Plató, un ideal de societat que només pot existir en el món de les idees i que no pot arribar a materialitzar-se en la caverna que habitem, però la defensa de la qual és mostra de la superioritat moral dels qui creuen en la seva existència abstracta.
La necessitat d'una política socràtica i una ètica revolucionària
Si l'independentisme no ha estat capaç de materialitzar la República, és només perquè en cap moment l'ha perseguit des de postulats de classe, en benefici de la classe treballadora del país. Reclamar la sobirania del poble des de la comoditat de postulats liberals o socialdemòcrates de "classe mitjana" és d'una ingenuïtat o d'una manca de sinceritat aclaparadora.
Pretendre derrotar l'Estat repressiu postfranquista des d'una ajustada majoria parlamentària i amb la complicitat de la Unió Europea neoliberal és un programa estratègic senzillament ridícul que difícilment podien empassar-se ni els mateixos que el defensaven. Pretendre construir un nou Estat a la vella Europa a contracorrent dels interessos del capitalisme dominant sense cercar l'aliança de les forces progressistes i revolucionàries de Catalunya, d'Espanya, d'Europa i del món és una empresa condemnada al fracàs.
La veritat és que un programa polític que no vagi acompanyat d'una profunda concepció socràtica de la filosofia no té cap possibilitat de tenir cap efecte real en la societat. La veritable militància política revolucionària és un compromís ètic amb la realitat que ens envolta i que pretenem transformar. Dins del marc del liberalisme, mentre no ens sortim de l'àmbit platònic de les idees, podrem defensar qualsevol programa polític sempre que no ataquem el funcionament regular de l'economia especulativa i explotadora.
Malauradament, els partits independentistes mai no han defensat veritablement la República catalana. Per a alguns d'ells, el Procés ha estat i segueix sent un pretext per a renéixer de les cendres de la seva corrupció. Per a d'altres ha estat un programa de màxims, una posició de força, per a poder forçar una negociació i aconseguir un nou encaix federal de Catalunya amb l'Estat espanyol. Per als més honestos, ha estat una lluita legítima que calia lluitar perquè existia l'oportunitat, però per la qual van renunciar a massa principis i fins. En general, a l'independentisme polític li ha sobrat moral i li ha mancat ètica.
En qualsevol cas, res ha canviat. Proclamada la República, el país ha seguit funcionant amb normalitat sota la tirania, els explotats han continuat sent explotats, els explotadors han continuat sent explotadors i per a tothom ha resultat evident que una República que no canviava res no era ni tan sols necessària. En tot aquest temps, però, no hem avançat, al contrari, hem retrocedit. Hem retrocedit en drets laborals, socials i civils. Hem retrocedit també en drets nacionals. Hem retrocedit en la mateixa defensa dels principis republicans i de les classes populars colpejades per la precarietat, la pobresa i l'atur.
Com ensenyança podem aprendre que la política sense ètica és una litúrgia estèril com qualsevol altre entreteniment. En aquest context, la política pot ser considerada a tots els efectes com una forma d'oci social, però socialment intranscendent: com la pertinença a un club, com el hooliganisme esportiu, com una afició o un hobby.
La veritable política, la que parteix de conviccions ètiques i aspira a transformar realment la societat, es fonamenta en principis, no en identitats, es fonamenta en la constatació de la realitat material, no en la seva negació irracional. La defensa de l'autodeterminació és indestriable de la defensa del socialisme. La defensa de la sobirania és inseparable de la defensa de l'internacionalisme. Potser haurà servit perquè alguns aprenguin que la construcció de la República no es pot separar de la defensa de la classe treballadora i de la Unitat Popular.
PA
Etiquetes de comentaris: Nacional
