El passat dijous 15 de febrer, ens va deixar Jaume Botey, incansable activista pels drets socials i la pau. En la seva memòria republiquem un article conjunt signat per en Jaume, en Joan Josep Nuet i en David Companyon i publicat pocs dies abans de l'1 d'octubre. Davant del clam insistent a Catalunya pel referèndum l’Estat respon amb violència, detencions i intervenint la Generalitat, i una gravíssima violació de les garanties democràtiques d’un Estat de Dret. Són clares manifestacions de debilitat o que hagi embogit.
L’ús partidista que el PP ha fet durant tants anys de les institucions de l’estat en benefici propi, se li gira finalment en contra. Hem dit prou. En contrast, les institucions catalanes, intervingudes i humiliades, poques vegades com ara han rebut un suport tan majoritari de la població.
Volem reflexionar, a tan pocs dies del referèndum, de dos factors importants que creiem que condicionen el moment actual.
Primer, sobre el pacte de la transició.
Una negativa tan continuada de més de set anys i una reacció tan desproporcionada fa sospitar que l’objecte de conflicte va més enllà de la negativa a la celebració del Referèndum. Que estem davant l’esfondrament del que fou el pacte de la transició.
La transició, i la seva cristal·lització, la Constitució, foren el resultat d’un “pacte” en el qual els poders fàctics del franquisme –judicial, militar, polític, econòmic, financer, agrari, eclesiàstic, de seguretat, l’energètic, mitjans de comunicació etc- van acceptar un canvi en les formes “para que todo cambie y que todo siga igual”. Que ha garantit estabilitat i creixement durant anys. Es pactà la monarquia com a clau de volta del sistema, i els militars imposaren l’article 2. sobre “la indivisible unidad de España”. Sobre aquesta estructura es va construir la mitologia de “la transición ejemplar”.
Però això ha fet fallida i aquesta fallida ha posat de manifest que els poders de l’Estat estan a les mateixes mans que abans i que funcionen amb els mateixos criteris que abans.
– que els poders econòmics mai s’havien cregut allò de l’estat del benestar. La gestió de la crisi ha provocat un increment escandalós de les distàncies socials, s’ha imposat una reforma laboral que retalla conquestes que semblaven definitives, han augmentat els desnonaments etc.
-que en l’ordre polític s’ha deteriorat l’essència de la democràcia, la distinció entre els poders de l’Estat.
– que la història que s’ha explicat és falsa, la van escriure els guanyadors. Avui encara queden milers de morts a les cunetes amb l’explícita voluntat que quedin tancades per sempre.
– que el creixent moviment republicà qüestiona el Model d’Estat i que la monarquia ha perdut l’autoritat moral i la capacitat d’arbitratge.
– que la solució en el problema territorial la decisió del “cafè para todos” s’ha mostrat injusta i un niu d’enfrontaments.
I així en tantes altres dimensions. La transició va garantir que la oligarquia franquista pogués seguir determinant el futur.
De manera indirecta, amb el Referèndum es posen sobre la taula els principals fonaments sobre els que s’ha construir aquesta democràcia espanyola. I és obvi que aquests sectors faran tot el possible per impedir-ho.
Segon, sobre els condicionants de les esquerres.
La lluita per un món millor té moltes vessants: drets socials, de gènere i feminisme, de medi-ambient, de pau, del dret a la llibertat individua, de pluralisme en la manera de pensar, drets col•lectius, drets de les nacions. Contemplar la complexitat de la persona a l’exercici només d’una d’aquests drets és reduccionista.
Al llarg de la seva història, les esquerres, o algunes esquerres, per una lectura unilateral dels clàssics, han tingut dificultats per assumir els valors dels nous moviments socials que anaven apareixent: feminisme, ecologia, diàleg amb cristians, pacifisme, objecció de consciència, etc. És un error greu contraposar Drets Socials (laborals i els que corresponen a l’estat del benestar) a l’exercici del dret ala llibertat col•lectiva. La dignitat de la persona és un tot, indivisible.
Igual que al llarg de la història, a la crítica al model capitalista, l’esquerra ha incorporat com a patrimoni noves formes d’emancipació (feminisme, ecologia o pau) ara és hora de sentir com a propi el valor de l’emancipació com a poble.
El que passa ara a Catalunya no és un fet de la “burgesia”, és un fet sociològicament transversal. La defensa de la democràcia i participació és un fet transversal. I la defensa de la identitat de Catalunya com a nació és també un fet transversal que comparteix gent de diferents classes socials, ideologies, procedències i edat. Llegir el que passa a Catalunya com una manipulació de la dreta és resultat de prejudicis atàvics que no corresponen a la realitat.
Jaume Botey, Joan Josep Nuet i David Companyon
Etiquetes de comentaris: Nacional
