realitat

Darrere la batalla d'idees hi ha la batalla per la realitat material

El concepte de Batalla d'Idees té avui un lloc important en l'estratègia política, al costat de conceptes com hegemonia cultural. Tanmateix, la difusió del concepte ha anat acompanyada de la seva simplificació i desvirtuació.

Aquesta és la idea sobre la qual reflexiona Razmig Keucheyan en un article recent a Le Monde Diplomatique, oportunament sintetitzat en un fil de Twitter de @iaiestaran i sobre la qual reflexionarem lliurement en aquest article.

Gramsci sense Gramsci o Gramsci segons Laclau


En els darrers temps, Gramsci ha esdevingut un recurs comú en els debats polítics de l'esquerra. Moltes posicions polítiques s'ha tornat habitual que s'intentin justificar segons les tesis de Gramsci. Són molts els plantejaments polítics que es presenten com a gramscians i repeteixen conceptes com hegemonia, cultura i Batalla d'Idees.

No obstant això, ens trobem amb una gran paradoxa. Els plantejaments, els mètodes i les conclusions que se'ns presenten com "de Gramsci", no sempre tenen a veure amb l'obra teòrica de Gramsci directament, sinó que habitualment parteixen d'una interpretació encapsulada del pensament de Gramsci que manifesta serioses contradiccions.

Concretament, parteixen de la interpretació efectuada el 1985 per Ernesto Laclau i Chantal Mouffe, titulada Hegemonia i Socialisme, Cap a una radicalització de la Democràcia, publicada originalment en anglès. La síntesi de Gramsci que fa Laclau parteix de la seva concepció obertament postmarxista, que rebutja la concepció de la lluita de classes com a antagonisme central de la societat i que abraça la visió liberal de la neutralitat de les forces productives.

La tesi de Laclau deriva pels camins habituals dels revisionismes del segle XX però es revesteix d'un llenguatge més actual, és un compendi de tòpics liberals exposats amb un llenguatge més elaborat. Primer, estableix una sèrie de criteris relativistes, no materials i completament subjectius per a determinar que la classe productiva no existeix com a tal. Després, ataca la noció marxista de la pauperització del proletariat en el capitalisme, fent ús dels arguments habituals, com l'existència d'una suposada majoria assalariada que desenvolupa tasques intel·lectuals en un suposat sector terciari que és suposadament el principal sector econòmic, mentre oblida l'evidència d'una globalització de l'economia que ha internacionalitzat rotundament aquesta pauperització. Finalment, com no podia ser d'una altra manera, conclou amb un relativisme determinista i idealista, segons el qual el fet polític és definit com la lluita per l'hegemonia a través de la conquesta de "significants flotants" o "buits" que, "sobredeterminats discursivament i libidinalment, articulen a les diverses demandes socials i per tant als subjectes a determinades posicions".

No fa falta haver llegit la totalitat de la complexa obra de Gramsci per adonar-se que la síntesi que fa Laclau és una matussera tergiversació passada per algun filtre neoliberal del pensament genuïnament gramscià. L'italià mai va renunciar a la concepció de la classe treballadora com a subjecte revolucionari ni va deixar de defensar a ultrança la vigència de la teoria marxista de la lluita de classes com antagonisme fonamental de la societat. Gramsci mai va abandonar el materialisme dialèctic per endinsar-se en la metafísica d'una concepció idealista i mecànica de la realitat, on la política té per objectiu la conquesta de la vacuïtat d'inexistents "significants flotants".

Ben al contrari, Gramsci va defensar l'aprofundiment en la lluita de classes i l'apoderament directe dels mitjans de producció a través de la democràcia obrera. Gramsci defensava la direcció de les fàbriques pels obrers! És cert que Gramsci va defensar l'important paper de la lluita ideològica en el marc d'una societat on cada dia tenien més importància els mitjans de comunicació de masses, però sempre com un aspecte més de la lluita de classes, i ni tan sols com el més important.

Així que, lamentablement, tal com raona Razmig Keucheyan s'ha fet "una lectura amb presses d'Antonio Gramsci i del seu concepte d'hegemonia cultural", que ha quedat reduït a la idea que "la política descansa en darrera instància sobre la cultura". I aquesta és una conclusió diametralment oposada a la que defensava Gramsci, que, precisament, entenia la cultura des del punt de vista marxista tradicional, com la darrera capa de la superestructura de dominació de l'Estat.

En aquest marc erroni d'interpretació gramscià que parteix de Laclau, s'intenta utilitzar la reflexió teòrica de Gramsci sobre les aliances de classe com a pretext per a la renúncia ideològica, per a argumentar la necessitat d'una organització política no orientada a la classe treballadora sinó a una majoria abstracta que té la forma de la classe mitjana. També aquesta és una interpretació esbiaixada i tendenciosa de l'obra teòrica del revolucionari italià. Gramsci, com la resta de comunistes del seu temps, comprenia la classe treballadora industrial com el subjecte revolucionari, l'únic capaç de portar endavant una revolució. El que Gramsci defensava en aquest sentit era el mateix que la resta de comunistes, la necessitat d'una aliança d'aquesta classe proletària amb la pagesia i amb allò que anomenaríem la intelligenza, un segment de classe treballadora tècnica i intel·lectual o, en termes leninistes, l'avantguarda conscient de l'aristocràcia assalariada.

En resum, en la seva actualització de Gramsci, els seguidors de Laclau intenten contradir Gramsci. La mostra més evident d'aquesta voluntat de negació és la conclusió de les seves tesis. Si el camí de Gramsci porta a la filosofia de la praxi, la drecera que proposa Laclau porta sense disfresses al populisme polític. Un populisme que es reclama llunyanament progressista però que coincideix en massa punts amb el populisme de dreta i d'extrema dreta. Un populisme, on la formulació de "significants flotants" té massa punts de semblança amb l'identitarisme de la nova extrema dreta occidental, que molt encertadament s'analitza en un article recent de la realitat*.

Sense dubte, trobem en l'obra de Gramsci una interessant i necessària reflexió sobre l'important paper de la lluita ideològica en la lluita de classes, però aquesta no pot ser descontextualitzada del marc d'interpretació marxista en el que es desenvolupa. Una lectura de Gramsci que pretén presentar la Batalla d'Idees i la tesi de l'hegemonia cultural com una mena d'abandonament marxista del materialisme dialèctic cap a l'idealisme no pot ser considerada com a cap altra cosa que manipulació. Per a Gramsci, igual que per a Lenin, darrere de la Batalla d'Idees hi ha una batalla encara més important i material: la lluita de classes.

Què és la batalla d'Idees?


El concepte de Batalla d'Idees ja va ser utilitzat per Karl Marx en la seva crítica a la filosofia alemanya moderna. L'expressió va ser entesa en l'àmbit marxista com un equivalent al concepte de lluita ideològica. La lluita ideològica és un aspecte de la lluita de classes, igual que la lluita econòmica.

Lenin va ser un dels teòrics marxistes que més importància va donar a la lluita ideològica. Si la lluita econòmica és la lluita que abasta des de la negociació dels salaris fins a la conquesta dels mitjans de producció, la lluita ideològica és la que compren l'agitació, la propaganda, l'educació, la filosofia, la religió, la cultura, l'art. La lluita ideològica és la confrontació de dos models, dues visions antagòniques del món. Deia Lenin que totes les ideologies actuals es resumeixen en dos: el liberalisme, definit pel mecanicisme i l'idealisme, i el socialisme, definit com a materialisme dialèctic. Les dues ideologies són reflex dels interessos de dues classes socials enfrontades: burgesia i proletariat.

La centralitat que els bolxevics van donar a la lluita ideològica, els va servir per concentrar els seus esforços en els mitjans de comunicació d'aquella època, és a dir la premsa escrita. L'agitació, la propaganda i la premsa revolucionària van esdevenir elements claus de l'estratègia política. Però també va servir per a posar l'educació en el centre de l'estratègia revolucionària, aspecte que també va destacar Gramsci en les seves reflexions teòriques. El bolxevisme va aplegar la intel·lectualitat a la causa obrera i va fomentar l'educació i alfabetització de les masses, la ciència i l'art d'avantguarda com cap altre moviment polític anterior. Des de la Revolució d'Octubre, la Unió Soviètica va desenvolupar la ràdio i el cinema de manera precursora. La revolució va ser també una revolució cultural, que tenia per noble objectiu la construcció d'un nou sistema de valors científics i humanistes, d'un nou horitzó de coneixement per a l'ésser humà.

La premsa revolucionària ha continuat tenint un paper destacat en tots els processos revolucionaris posteriors, igual que l'educació. No hi ha hagut revolució del segle XX que no hagi tingut el seu mitjà de comunicació de referència, ni polítiques revolucionàries que no hagin començat per una reforma educativa. La lluita ideològica, indistintament anomenada lluita cultural, ha estat determinant per a crear les condicions subjectives que fan possible la revolució i per assentar les bases del nou model de societat socialista en construcció.

Convé recordar la relació estreta del concepte de Batalla d'Idees amb el de Revolució Cultural, àmpliament difós entre 1966 i 1970, tant en l'àmbit de la República Popular de la Xina, com en el Maig del 68 francès.

També la Cuba socialista ha utilitzat el concepte de Batalla d'Idees, especialment des del 2000, com a resposta a la campanya mediàtica orquestrada pels mitjans corporatius dels EUA en el cas Elián González. El concepte ha estat recollit pel moviment revolucionari bolivarià que, com és lògic, ha contemplat de manera important en la seva estratègia política el desplegament de mitjans de comunicació públics per a combatre la intoxicació constant dels mass media corporatius nord-americans, així com amplis programes educatius a escala nacional. Fruit d'aquesta estratègia han nascut projectes com Telesur, per exemple.

En tots aquests casos, els conceptes de Batalla d'Idees i d'hegemonia cultural han estat estretament vinculats a la construcció de mitjans de comunicació de classe i d'una reformulació estratègica del sistema educatiu, a través dels quals la classe treballadora ha aconseguit construir un relat objectiu de la realitat que res té a veure amb la construcció falsejada que fan els mitjans corporatius i s'ensenya a les escoles en un marc lliberal.

En cap d'aquests casos, però, la Batalla d'Idees ha servit de pretext per a l'abandonament dels principis materialistes i dialèctics, llevat, potser, del Maig del 68 francès que va ser en tots els sentits un moviment revolucionari fallit.

La Batalla d'Idees és una batalla per la realitat


La validesa dels conceptes de lluita ideològica i hegemonia cultural, no estan en dubte. El que sí ens atrevim a qüestionar, tant des de la perspectiva política com ètica, és el seu ús descontextualitzat, la seva manipulació per a conformar l'enèsima màscara del revisionisme estèril que perpetua la barbàrie capitalista. De fet, és la nostra responsabilitat denunciar aquesta manipulació, vingui d'on vingui, allà on es presenti.

És obertament conegut que la deformació de Gramsci elaborada per Laclau ha tingut una influència notable en les estratègies de diversos projectes polítics recents, que han apostat per aquest populisme pseudoprogressista amb resultats força qüestionables. És lògic que aquestes tesis de revolucions culturals s'estenguin amb facilitat en una esquerra acomodada i sense consciència de classe, que se sent ràpidament seduïda per l'ensomni d'una revolució virtual a través de les xarxes cibernètiques, portada a terme des del confort del sofà d'una abstracta classe mitjana i dirigida higiènicament per una elit de tecnòcrates acadèmics.

Però els qui aspirem realment a transformar la barbàrie capitalista i abolir l'explotació assalariada i l'esclavitud del deute, no podem fer altra cosa que negar-nos a sucumbir a aquesta temptació. Hem de dir que no, que la revolució ni serà televisada, ni serà tuitejada. No farem la revolució sense embrutar-nos les mans, sense comprometre'ns en la lluita dels oprimits, sense conquerir el control dels mitjans de producció, sense apoderar-nos com a classe treballadora, sense nacionalitzar els recursos naturals, sense confrontar amb el capital corporatiu i sense alinear-nos amb els pobles que combaten l'Imperialisme.

Hem de lluitar la Batalla d'Idees, la lluita ideològica, però també hem de batallar la lluita econòmica, també hem de batallar la lluita política, també hem de batallar la lluita social, també hem de batallar l'internacionalisme. Darrere de la Batalla d'Idees hi ha la batalla per les condicions materials de la classe treballadora de tot el món. Només és possible guanyar la batalla d'Idees si aquesta és, també, una batalla per la realitat.

PA

Etiquetes de comentaris: ,



Més articles





edita

Comunistes de Catalunya

Comunistes de Catalunya


Les coses són senceres allò que aparenten, i darrera d'elles... no hi ha res.

Jean-Paul Sartre

X

Col·labora!

Formulari de Contacte

Contacta amb la redacció de la realitat*

Formulari de Convocatòries

Fes-nos arribar convocatòries d'actes i mobilitzacions

Formulari de Notícies

Informa'ns d'allò que passa al teu voltant


ajuda'ns a conèixer i transformar la realitat*