En marc del dia dels treballadors és rellevant donar un repàs de la situació del personal docent i investigador (PDI) de les universitats públiques catalanes. És un grup que, juntament amb els PAS en l'àmbit universitari i la sanitat en general, ha patit molt les retallades pressupostàries i les polítiques d'austeritat. En aquesta oportunitat veurem més les condicions dels investigadors predoctorals, un col·lectiu en una situació de particular precarietat. Començar per un repàs de l'evolució del nombre i composició dels professors en el sistema universitari públic català diu molt sobre els efectes dels pressupostos a les universitats. D'acord a l'IDESCAT, entre l'any 2000 i el 2012, les universitats van augmentar la seva plantilla, fins a aconseguir el màxim de 16.500 professors. No obstant això, de la mà de les retallades en els pressupostos universitaris, es començà a destruir ocupació durant els anys següents. La vall s'assoleix el curs 2014/2015 amb un saldo de 1.000 professors menys. A partir de llavors es recupera, assolint-se durant el curs 2016/2017 un nombre similar al previ de les retallades. No obstant això, aquesta pujada i baixada en el nombre de professors no és neutral en a la seva composició, sinó que implica una enorme precarització i destrucció d'ocupació segura. Comparant les dades de 2016/2017 amb les del curs 2011/2012, encara segueix havent-hi un 15% menys de catedràtics i un 12% menys de titulars, el que evidencia que la recuperació en nombre de la plantilla universitària es va aconseguir de la forma més precària: amb la figura del professor associat.
D'altra banda, segons un informe realitzat per l'Observatori Sistema Universitari el març de 2016, durant el curs 2014/2015 les universitats públiques catalanes tenien un 49% de plantilla temporal, lluny del 40% màxim establert per a PDI temporal. En termes de salari, les retribucions el 2015 estaven a nivells similars que en els anys 80.
Els investigadors predoctorals
Si bé les dades anteriors, ens donen una panoràmica del professorat universitari, hi ha una categoria en la qual és necessari detenir-se per trobar-se en una situació de particular precarietat: els investigadors predoctorals. Aquest cos inclou els que se'ls coneix generalment com a estudiants de doctorat.
La precarietat dels investigadors predoctorals es dóna des del minut zero, perquè tenen una batalla pel que fa a ser reconeguts com a treballadors i com investigadors, en lloc de com a estudiants. Ara per ara, en estar inscrits a un programa educatiu, han de pagar la matricula cada any per poder continuar. No obstant això, pel que fa a la seva activitat diària, són treballadors, tenen algú que els supervisa, compleixen horaris, i desenvolupen la seva activitat sobre un producte: la investigació.
La suma destianda als ajuts predoctorals ha estat congelada en els últims anys. Per exemple, en la convocatòria per al curs 2012/2013, la suma individual d'una ajuda típica com la FPI, era de 1.142 euros mensuals bruts. Ara bé, si ens movem sis anys cap endavant, en el curs 2018/2019 la suma es mantenia pràcticament igual en uns 1.173 euros mensuals bruts. Aquests miserables 30 euros d'augment, poc aporten davant l'augment del lloguer mitjà per a Barcelona que va ser de 250 euros entre el 2013 i el 2018. Queda clar que les sumes dels contractes no estan responent ni als costos de vida ni a les necessitats dels investigadors predoctorals universitaris.
Els contractes predoctorals amaguen a més una dinàmica perversa, que és la de l'exclusivitat. Aquests contractes no permeten tenir altres fonts d'ingressos laborals, a part de la que el contractat atorga. Això és negatiu perquè, si es té en compte la suma d'aquests ajuts, està clar que estan lluny de poder donar un salari digne i, en moltes ocasions, els ingressos han de ser complementat. Llavors, aquests contractes són doblement nocius, perquè no només queden lluny d'un salari digne, sinó que, a més, lliguen les persones treballadores a no poder realitzar activitats per complementar-lo.
Segons una enquesta realitzada per l'organització DRecerca, realitzada a més de 400 doctorands d'universitats públiques catalanes durant el curs 2016, el 80% d'ells guanyen menys de 15.000 euros a l'any i més d'un 20% guanyen menys de 3.000 euros l'any. Aquesta última dada, combinat amb el fet que el 50% declara haver treballat gratis en algun moment de la seva carrera, mostren clarament com la feina gratis és una realitat que es troba fermament instal·lada en els doctorands. La quantitat elevada de treballadors predoctorals realitzant les seves tasques a canvi de res o de pràcticament res, respon en part al fet que la durada mitjana d'un doctorat és d'uns 4 anys, mentre que la durada del finançament al qual pot accedir un doctorand és generalment de 3 anys. Aquest desfasament és suportat completament pel doctorand, havent de recórrer a acabar el doctorat a l'atur, una causa de vergonya.
L'enquesta també apunta a una realitat molt dura en termes a les possibilitats perdudes d'una millor qualitat de la investigació: per un de cada tres doctorands la manca de finançament ha estat una constant en la seva carrera, i un de cada dos doctorands declaren haver deixat de realitzar activitats formatives com seminaris o congressos per no comptar amb els mitjans. De cara al futur que li espera a l'investigador una vegada que culmini el seu doctorand, l'horitzó al qual s'enfronta és també descoratjador. Segons l'enquesta de DRecerca, mentre que el 60% desitjaria seguir on està treballant, només un 6% té la continuïtat assegurada.
Com en molts altres sectors laborals, en clau de gènere, l'univers predoctoral surt perdent. Segons l'enquesta, les dones representen el 60% del total a les escales de salari més baixes, mentre que només un 30% en les més altes. A més que les dones mostren pitjors resultats en categories de precarietat com: la manca de finançament, haver treballat gratis, deixar activitats formatives per falta de finançament, realitzar tasques que no corresponen, presenciar discriminació,i moltes altres.
L'anàlisi llança que actualment a Catalunya no es donen les condicions perquè el sector investigador públic sigui realment impulsor de l'economia amb treball i investigació de qualitat. A més de l'absència completa de la investigació i la ciència dels debats electorals, és preocupant l'afany per pressupostos que no donen a les universitats públiques la possibilitat de revertir aquesta situació. Per això i per tots els treballadors precaris, és que hem de marxar aquest 1 de maig.
Rodrigo Martínez
Etiquetes de comentaris: Dossier 1 de maig 2019, Nacional
