Algunes claus ideològiques de la iniciativa del Partit Popular Europeu per condemnar el comunisme. La recent aprovació per part del Parlament Europeu d'una resolució que reescriu la història, equiparant al feixisme i al nazisme amb el comunisme té elements comuns amb una resolució discutida i aprovada en el mateix parlament fa 13 anys.
Llavors vaig escriure aquest article que va ser publicat a la revista El Viejo Topo, i a la pàgina d'Espai Marx (on no aconsegueixo trobar l'enllaç) així com a Rebelión.
Recupero el text perquè, segons crec continua aportant elements de reflexió de plena actualitat.
Joan Tafalla
Sabadell, 26 de setembre de 2019
El temor de la dreta europea
Els dies 23 a 25 de gener [de 2006], l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa (APCE) va discutir una proposta de resolució presentada pel diputat suec Göran Lindblad, del partit popular europeu (PPE) sota el títol "Necessitat d'una condemna internacional dels crims dels règims comunistes totalitaris"[1] (a partir d'ara, NCI). Aquesta iniciativa té com a objecte criminalitzar, no uns determinats règims polítics, sinó la mateixa idea del comunisme. La resolució va ser aprovada per 93 vots a favor (populars i liberals i) i 42 en contra (socialistes, Grup de l'Esquerra Europea i comunistes). Van intervenir 63 parlamentaris. Per contra, el Grup Socialista, per boca del seu president, l'espanyol Luís Maria de Puig, senador del PSC per Girona, va demanar la devolució de l'informe a la Comissió d'Afers Polítics, a causa de la "falta d'anàlisi", ja que pot donar lloc a "interpretacions incorrectes i nefastes", però la seva proposta va ser rebutjada per 81 vots en contra i 70 a favor. Si bé la resolució va ser aprovada, no va passar el mateix amb un projecte de recomanació als governs dels estats membres del Consell d'Europa per al que eren necessaris dos terços dels vots. Tampoc va tirar endavant la iniciativa de crear, al costat de la Unió Europea (UE), un Museu europeu en memòria de les víctimes dels règims comunistes totalitaris, amb seu a Brussel·les, o el llançament de campanyes nacionals de sensibilització sobre "els crims comesos en nom de la ideologia comunista"[2].
La resolució està rebent diverses respostes en l'àmbit europeu per part de diferents subjectes polítics. Destaca, pel seu caràcter combatiu i de masses la resposta a Grècia, a Bèlgica, a França i a Itàlia. La resposta a Espanya es mostra una mica tardana i dispersa. Cal esmentar la iniciativa presa per l'Agrupació de Professionals i Tècnics del PC de Madrid, la concentració en dies rostits davant l'ambaixada txeca davant el perill d'il·legalització de la joventut comunista d'aquest país i la crida unitària aprovada per diverses organitzacions a Catalunya. De forma complementària a aquestes respostes, que esperem que s'estenguin i s'aprofundeixin, convé ressaltar alguns aspectes ideològics de la proposta de resolució del PPE. Una proposta que és bàsicament ideològica i la qual cal donar resposta en el terreny ideològic.
Un fantasma que no es deixa exorcitzar
Després d'una primera lectura de la proposta de resolució, el primer que se m'acut és que la dreta no ha decidit iniciar una croada només per exterminar les restes orgàniques d'un moviment que va ser el subjecte polític essencial de la història del segle XX: el comunisme. Les restes dels subjectes polítics del comunisme del segle XX són, a Europa occidental de moment i amb excepcions, derrotats, dispersos i en algunes ocasions es mouen en el món de la marginalitat política. Contra això no necessita la dreta fer moltes propostes de resolució en cap assemblea parlamentària del Consell d'Europa, ni al Parlament Europeu.
La proposta de resolució no apunta només contra aquestes restes del naufragi. La resolució apunta contra el mateix comunisme. La dreta és conscient, potser més que els mateixos comunistes, que el comunisme, des d'almenys 1794, ha patit moltes derrotes. Però, després de cada derrota sempre ha reaparegut, amb noves formes i amb nous impulsos i ha marcat etapes senceres de la lluita de classes. El vell talp no deixarà mai de fotjar i de reaparèixer en el lloc més inesperat, sota la forma més insòlita, mentre el capitalisme sigui la manera de producció imperant.
Les formes que va adoptar el comunisme a cada reaparició van ser diferents però les aspiracions de llibertat, igualtat i fraternitat van ser, en definitiva les mateixes. I la nova etapa de desenvolupament del capitalisme en l'àmbit mundial està més prenyada que mai de comunisme. Les contradiccions a què el capitalisme sotmet a la humanitat mai han estat tan explosives. La mateixa existència de la humanitat està en perill si el capitalisme no és superat d'una vegada per totes. I la humanitat sent com mai havia sentit, nostàlgia d'un futur de felicitat comuna.
Lluny del pessimisme imperant en mitjans comunistes sobre les condicions de possibilitat del comunisme a Europa, la dreta és conscient que el fantasma continua recorrent el vell continent i que està lluny de deixar-se exorcitzar. La proposta de Göran Lindblad és una manifestació d'aquesta por de la dreta. Una por que apunta prioritàriament cap a l'Est del vell continent. Que apunta sobre les conseqüències del desmuntatge del benestar social existent en els antics països socialistes. Les dades d'aquest desmuntatge per a Rússia són clars. El corresponsal de La Vanguardia a l'URSS i a Rússia durant molts anys els ha descrit de la manera:
· "La indústria produeix un 40% menys que el 1991.
· L'agricultura produeix un 60% menys.
· En el context de la caiguda de la producció i descapitalització, el sector de les altes tecnologies i de la investigació científica - la locomotora de la innovació - ha patit el principal cop.
· L'exportació de matèries primeres representa el gruix del comerç exterior i almenys el 70% dels ingressos dels pressupostos.
· Pel pes del seu PIB en el producte mundial, Rússia ocupa el lloc 16, darrere de països com l'Índia, el Brasil, Indonèsia, Mèxic i Corea del Sud.
· Per una combinació (sense precedents en una societat en temps de pau) d'augment de la mortalitat i caiguda de la natalitat, Rússia perd des de fa anys gairebé un milió d'habitants a l'any. L'esperança de vida dels russos (57 anys per als homes el 1994, 60 anys el 1999) va descendir cinc anys i els últims vuit anys. Rússia ocupa el lloc mundial 135 en esperança mitjana de vida per darrere del Togo "[3]
L'autèntic genocidi social causat per la reinstauració del capitalisme té conseqüències polítiques: forta presència de partits que es reclamen o provenen del comunisme a diversos països com Txecoslovàquia, Rússia, antiga RDA ... Això significa un greu inconvenient per a la construcció d'Europa com a nou espai econòmic, social i polític funcional a la nova fase de desenvolupament capitalista. Un greu obstacle per a la construcció d'Europa com a nou pol imperialista.
Aquesta por de la dreta potser és difícil de percebre des d'Occident i concretament al nostre país, després de la profunda derrota política, però sobretot cultural i ideològica, soferta pel moviment comunista a Espanya després de la transició. Potser algú consideri que parlar de temor de la dreta al comunisme sigui excessivament optimista. Voldria dir-li a aquest algú que, en aquest cas, ser optimista només és ser un pessimista ben informat. Informeís, si vol vostè passar del pessimisme paralitzador a l'optimisme de la voluntat, llegint la proposta del PPE. Trobareu coses com la següent: "... el judici moral i la condemna dels crims comesos tenen un paper important en l'educació consagrada a les joves generacions"[4], després hi ha el perill que determinades capes joves es facin comunistes. O, per exemple: "En primer lloc, pel que fa a la percepció en el públic, hauria de ser clar que tots els crims, inclosos els comesos en nom d'una ideologia que predica els ideals més respectables com ara la igualtat i la justícia, han de ser condemnats, i que aquest principi no ha de patir cap excepció. Aquest aspecte és particularment important per a les joves generacions que no tenen experiència personal dels règims comunistes"[5], de l'educació dels joves com a objectiu central. Més: "Semblaria que una mena de nostàlgia del comunisme estigui encara present en certs països, amb el perill que els comunistes tornin el poder en un o altre d'aquests països"[6]; "Nostàlgia del comunisme", aquest és el perill. I: "Els símbols comunistes són obertament utilitzats i el públic és molt poc conscient dels crims comunistes. Aquest grau feble de consciència és particularment sorprenent en comparació amb el coneixement que el públic té crims nazis. L'educació consagrada a les joves generacions en molts països certament no contribueix a reduir aquesta desviació"[7].
Si el públic és poc conscient del dolent que és el comunisme, si cal educar els joves en l'anticomunisme, si és perillós que els símbols comunistes siguin "obertament utilitzats"... el vell talp continua preocupant (i molt) a la dreta. D'aquestes i altres expressions hem de concloure que per la dreta europea, el comunisme està lluny d'haver desaparegut de la història i que, segons ella, cal prendre mesures precises de lluita política i ideològica en aquesta nova fase de la lluita de classes.
Construir la memòria, reescriure la història
Cal pensar detingudament el caràcter i els continguts de la proposta del PPE. En aquesta ocasió, el PPE pretenia alguna cosa més que una enèsima condemna "política" en un òrgan Parlamentari del Consell d'Europa. La proposta del PPE no és la simple reiteració d'un posicionament conegut i recurrent. És una cosa més que això: és un pla de treball polític i de lluita ideològica que tracta d'orientar el treball polític de la dreta europea, i dels que vulguin seguir-los, en les pròximes dècades. I com a tal cal prendre-la.
Fa cinquanta anys que el moviment comunista, començant pel PCUS, va condemnar l'estalinisme. Un fred 25 de febrer de 1956, el Congrés del PCUS aprovava per unanimitat, després d'haver escoltat l'informe secret de Kruschov [8], una resolució que deia el següent: "... el 20è congrés del PCUS aprova les posicions contingudes en l'informe del Comitè Central i confia al CC del PCUS la tasca de posar en marxa de forma conseqüent mesures que permetin superar plenament el culte a la personalitat com a estrany al marxisme-leninisme, que permetin la liquidació de les seves conseqüències en tots els dominis de la feina del partit, de l'Estat i de l'activitat ideològica, que restableixin de manera estricta les normes de la vida del Partit, i aquelles del caràcter col·lectiu de la direcció de Partit tal com van ser elaborades pel gran Lenin"[9]. Teòricament, la gran assemblea, reunida al Gran Palau del Kremlin entre els dies 14 a 24 de febrer, havia conclòs. El dia 24 havia estat elegit el Comitè Central i els delegats es disposaven a tornar a les seves poblacions, quan es va anunciar que havien de quedar-se un altre dia a Moscou. El dia 25 de febrer es va realitzar una sessió secreta, a porta tancada i sense delegacions estrangeres. Kruschov va llegir el seu famós informe secret. En ell els fets i les opcions polítiques i econòmiques preses abans de 1934, quedaven al marge de tota crítica, però: "... els detalls donats sobre el període posterior són dramàtics, desagarradors per a homes que, en la seva immensa majoria només havien conegut la imatge gloriosa i piadosa de Stalin ". [10]
Potser la denúncia es va fer de forma insuficient. En efecte, l'informe secret no proporcionava elements polítics d'explicació d'allò que havia succeït. La insuficiència començava des de la mateixa cronologia de l'informe. Tampoc el mètode sembla el més propici per originar una renovació de l'impuls revolucionari. El mateix informe secret no va ser publicat en el seu moment i es va intentar que romangués així: secret. Per exemple, el suplement de "Les Etudes Soviétiques" publicat a Paris el febrer de 1956 donava a conèixer únicament el "Rapport d'Activité du CC de PCUS au XXe. Congrès du Parti" llegit per Kruschov el 14 de febrer, com testifica l'exemplar que obra en el meu poder [11]. Així, els comunistes francesos, per posar un exemple van haver d'esperar al fet que el Departament d'estat dels EUA aconseguís un exemplar a Polònia i el publiqués, naturalment en clau anticomunista, el diari Le Monde, entre els dies 6 i 19 de juny, és dir quatre mesos més tard. Publicat d'aquesta manera, l'Informe secret, despertava tota mena de sospites. Fins i tot donava pàbul als que preferien no creure en el seu contingut per afirmar que era un invent de l'imperialisme. Quant als comunistes soviètics no van veure mai publicat aquest text, si bé el van conèixer llegit de viva veu en assemblees del partit realitzades a tot el país, i els seus continguts van ser recollits en l'Informe de Kruschov al 22è congrés. Aquests mètodes, fruit potser de la situació interna, no van ajudar en cap moment que el moviment comunista metabolitzés una crítica leninista de l'estalinisme [12].
En la seva entrevista a la revista "Nouvi Argomenti" Palmiro Togliatti, secretari del Partit Comunista Italià havia ja assenyalat la necessitat d'aprofundir en les raons per les quals una desviació dels principis bàsics del comunisme com va ser l'estalinisme s'havia transformat en un sistema de govern: "l'explicació no pot trobar-se més que en una investigació atenta de la manera com es va arribar al sistema caracteritzat pels errors de Stalin. Només així es podrà comprendre com aquests errors no van ser només una cosa personal, sinó que abastaven d'una manera profunda la realitat de la vida soviètica"[13]. Però aquesta línia, malauradament no va ser seguida. De seguida es van produir els esdeveniments d'Hongria, que van mostrar clarament els límits de la desestalinització. Més endavant, amb la substitució de Kruschev per Breznev, aquesta anàlisi i sobretot les conseqüències polítiques del mateix van quedar frenades i es va perdre l'oportunitat de regenerar les societats post-estalinianes amb injeccions de més socialisme i de més democràcia, evitant la caiguda posterior d'uns règims envellits i incapaços de competir amb el capitalisme. George Luckács, en dos textos importants de finals dels anys seixanta va mostrar clarament, d'una banda el mètode estalinista usat en la desestalinització i d'altra banda que el problema no era el comunisme, sinó un dèficit de comunisme en la construcció de la nova societat. Va mostrar clarament que l'alternativa no era el sistema liberal-representatiu sinó la democràcia socialista [14].
Digui el que digui la dreta, les crítiques de l'estalinisme van partir del mateix moviment comunista. Això, per si mateix, és mostra que l'estalinisme no és una conseqüència inevitable del comunisme si no el producte d'unes determinades circumstàncies històriques que poden ser estudiades i analitzades. I que existien altres vies possibles per al desenvolupament del socialisme.
No obstant això, la idea central de la campanya consisteix a afirmar que el terror és consubstancial amb el comunisme. Que el Gulag [15] estaria ja en Marx. Fins i tot s'afirma que el Gulag ja venia incorporat a l'acció de Robespierre i del jacobinisme. La lectura de la proposició NCI ens mostra l'ús recurrent del terme "terror" per identificar-lo amb el comunisme. Recordem que "le Terreur" era el terme usat pels sans-culottes i jacobins per referir-se a les mesures extraordinàries preses durant el període del govern revolucionari (juny de 1793-juliol de 1794) per derrotar l'amenaça externa (sota forma de la coalició de monarques absolutistes) i interna (en forma d'aristocràcia i burgesia moderada) per intentar consolidar la democràcia.
El que pretén la proposició del PPE, és construir una memòria oficial del segle XX, reescriure la història del "segle dels extrems". Que la història l'escriuen sempre els vencedors, és més que un tòpic. Des de la caiguda de Robespierre, la dreta ha tergiversat la història i ha construït una memòria oficial. El Terror del govern revolucionari, es va transformar en una llegenda negra que ocultava la magnitud, diverses vegades més gran del terror blanc [16]. D'altra banda, es confon intencionadament a Robespierre amb els excessos comesos durant el Terror, fos per multituds incontrolades o per alguns emissaris del Comitè de Salut Pública en algunes zones. Justament, van ser Robespierre i els seus partidaris els únics que van tractar de moderar-lo i precisament va ser aquest intent de moderació del Terror el que els va costar el cap el 10 de Thermidor [17]. D'altra banda, Babeuf, comunista continuador del robespierrisme va ser un crític sense pietat dels excessos del Terror [18].
La caiguda de la Comuna de París en 1871, va ser una altra ocasió similar de monstruosa manipulació dels fets històrics i de tractar de destruir la memòria col·lectiva. Diverses anècdotes puntuals d'excessos dels revolucionaris (com l'afusellament de 48 capellans i gendarmes el 26 de maig de 1871, al carrer Haxo per part del poble, en el fragor batalla, quan els versallescs estaven massacrant als comuners i malgrat els intents de les autoritats comuneres presents [19]) van passar a construir un discurs que tenia com a missió encobrir la barbàrie dels piquets d'execució versallescs, les massacres immediates van arribar les primeres setmanes de juny de 1871 fins a els vint mil morts reconeguts per les mateixes fonts oficials. Als quals cal afegir les quaranta mil detencions, en els mesos següents, acompanyades en moltes ocasions de tortura, llargs anys de presó o deportacions a la Guaiana. Una repressió que va durar més de quatre anys [20]. Més recentment, Jacques Rougerie ha recomptat encara més exhaustivament les víctimes: "¿Quants morts en total? Mac-Mahon, cap de les operacions en confessa 17.000; crec que es podria doblar la xifra. Mai tindrà la prova exacta, però recordem! Paris arribava gairebé 2 milions d'habitants el 1870; se censen 1.818.710 el 1872 - quan els burgesos que havien fugit retornen. La diferència és de 180.000. Va haver-hi el lloc, la seva mortalitat duplica l'ordinària, els morts de la guerra. Versalles va fer 40.000 presoners. Alguns comuners van poder escapar a províncies o a l'estranger; molts obrers van marxar de Paris, on el treball escassejava; caldria que fossin cent mil almenys perquè el nombre d'afusellats no excedís els trenta mil. Aquesta comptabilitat és honesta: els versallescs van tenir 877 morts a la batalla i 183 desapareguts i els comuners van executar un centenar de presoners "[21].
Afortunadament per a la Comuna i per als comuners màrtirs, totes les organitzacions del moviment obrer van transformar, cadascuna a la seva manera, a la Comuna en símbol i exemple. Van saber rebatre la llegenda negra i preservar la memòria de la classe treballadora [22].
El revisionisme històric contemporani
Després 1989, vivim una ofensiva de la historiografia conservadora, ofensiva paral·lela i complementària a l'ofensiva general que hem conegut com a neoliberalisme. L'anomenat revisionisme històric, que pretén negar la magnitud dels crims del nazisme, i equiparar el nazisme, el feixisme i el comunisme sota l'equívoc rètol del totalitarisme, té un auge inusitat. Assenyalant 1989 com a data d'arrencada no volem ignorar tota la historiografia reaccionària produïda durant els anys de la guerra freda. Volem assenyalar que durant tota la guerra freda aquesta historiografia va ser continguda, combatuda i/o derrotada pels corrents historiogràfics progressistes.
Va ser el 1989, en el marc de la commemoració del Bicentenari de la revolució francesa [23] que aquest corrent va començar el seu auge actual. Recordem que la commemoració que es realitzava paral·lelament al procés de la implosió dels senils i burocràtics règims del socialisme real. El Bicentenari, llevat d'excepcions es va constituir com una commemoració ideològica i de reescriptura de la història de la mare de totes les revolucions dels segles XIX i XX. I és que la dreta no és cega. Sap que el comunisme contemporani va sorgir a l'interior de la revolució francesa. Sap que va néixer a l'interior de dos moviments socials igualitaristes inserits en aquesta revolució com van ser el moviment camperol ("llei agrària", cridaven al comunisme) i a l'interior del moviment urbà dels sans-culottes. Se sap que els jacobins robespierristes van ser la fracció d'intel·lectuals orgànics que van ser capaços d'elaborar les propostes i les experiències del moviment revolucionari en forma de lleis i de govern revolucionari i que només van ser vençuts per les seves pròpies divisions.
Se sap que la cultura política del socialisme i del comunisme s'ha construït entre altres coses, reflexionant sobre la narració dels fets que van des de 1789 a 1799. Aquest caràcter constituent del discurs revolucionari va fer de la narració de la Revolució una "narració mestra". La dreta sap que el fil vermell conductor entre la democràcia i el comunisme va passar de Robespierre a Babeuf, d'aquest a Filippo Buonarroti, d'aquest al comunisme francès dels anys trenta i quaranta, fins a Marx i Lenin. En aquest Bicentenari manipulat, va exercir Furet, exmembre del PFC, un paper central de demolidor de la memòria revolucionària. El seu discurs revisionista feia anys que l'elaborava[24]. També exmarxistes com Ferenc Frehér, van deixar constància del seu canvi de camisa, amb el seu assaig sobre el jacobinisme [25], la conclusió essencial és la necessitat de "clausurar la narració mestra", és a dir: "... és hora ja de tancar la revolució francesa".
La gestió de la memòria: el segle XX en qüestió
La proposta del PPE és, bàsicament una proposta de gestió de la memòria i de reescriptura de la història des de l'estat i des de la societat civil. La proposta de resolució proposa diverses iniciatives com: la creació d'un "comitè compost d'experts independents encarregat de recollir i d'analitzar informacions i la legislació relatives a les violacions dels drets de l'home comeses sota diferents règims comunistes totalitaris... una declaració oficial a favor de la condemna internacional dels crims comesos pels règims comunistes totalitaris, i retre homenatge a les víctimes d'aquests crims, sigui quina sigui la seva nacionalitat... una campanya pública de sensibilització amb els crims comesos pels règims comunistes totalitaris en l'àmbit europeu... una conferència internacional sobre els crims comesos pels règims comunistes totalitaris amb la participació de representants dels governs, els parlamentaris, els catedràtics d'universitats, els experts i les ONG... crear comitès compostos d'experts independents encarregats de recollir i d'analitzar informacions sobre les violacions dels drets humans comeses sota el règim comunista totalitari en l'àmbit nacional amb vista a col·laborar estretament amb un comitè d'experts del Consell d'Europa... revisar la legislació nacional per tal de fer-la plenament d'acord amb la Recomanació (2000) 13 del Comitè dels Ministres sobre una política europea de comunicació dels arxius... llançar una campanya nacional de sensibilització als crims comesos en nom de la ideologia comunista, incloent-hi la revisió dels manuals escolars i la introducció d'un dia commemoratiu per a les víctimes del comunisme i l'obertura de museus... animar les col·lectivitats locals a erigir monuments commemoratius que rendeixin homenatge a les víctimes dels règims comunistes totalitaris "[26].
Convé ressaltar que alguns dels historiadors-tòtem d'aquesta campanya són antics comunistes com François Furet i Stephane Courtois [27]. Altres procedeixen directament del camp proper a l'extrema dreta com Ernst Nolte [28]. Les quantitats de víctimes del "comunisme totalitari" esmentades a la part tercera del document del PPE, procedeixen directament de l'obra d'Estephane Courtois i d'altres autors "El llibre negre del Comunisme" [29]. Aquesta obra ha estat publicada en grans tiratges a França (1997), a Itàlia (1998) i a Espanya (1997). Un tiratge i unes vendes d'aquestes dimensions no són producte d'una casualitat. La burgesia contràriament a nosaltres, presta una gran importància a la lluita cultural i ideològica per l'hegemonia.
Tant a França com a Itàlia s'ha prestat una gran atenció per part dels historiadors i de diversos sectors de l'esquerra a donar resposta completa a les insídies i a les falsedats del Llibre Negre. Per al cas francès podem citar: "Li siècle donis communismes" i "Cultures Communistes au XXe. siècle"[30].
Per a les reaccions a Itàlia podríem citar l'obra de Marco Revelli, desigual però de gran interès, i més amb la facilitat per als lectors espanyols d'haver estat publicada a Espanya [31]. Una resposta a tot aquest tipus de campanyes, ens l'ofereix Luciano Canfora a "La democràcia. Història d'una ideologia"[32]. Llibre, que per cert ha estat censurat a la República Federal Alemanya. Per la seva banda, Domenico Losurdo, ha criticat el revisionisme històric i ha anat més enllà construint una contra-història del liberalisme [33].
A Espanya, el llibre de Furet va ser objecte d'una anàlisi detallada per part de l'historiador Alejandro Andreassi: "Convulsions polítiques i socials i mites neoliberals en la historiografia del segle XX" [34]. Comença a haver-hi una bona historiografia sobre el feixisme i sobre el nazisme. No obstant això, no existeix al nostre país un esforç comparable al realitzat pels col·legues francesos i italians. Les raons, d'aquesta situació tenen molt a veure amb la manera en què es va resoldre la transició del feixisme al règim liberal-representatiu actual.
El totalitarisme, un concepte per no pensar
La proposta del PPE fa referència en tot moment a la necessitat de condemnar els crims del règim "comunista totalitari". Quan es pretén combatre una campanya de tan gran ambició i dimensions, tenim l'obligació de prendre molt seriosament el seu lèxic. La formulació "comunisme totalitari" no és, en absolut, una formulació neutral ni innocent. Pretén, d'una banda, fer la impressió de matisar i distingir entre comunistes totalitaris i comunistes no totalitaris. Però ningú hauria d'enganyar-se, per Lindblad, comunisme totalitari és sinònim de comunisme.
Així doncs, qualsevol que tingui com a objectiu superar revolucionàriament el sistema capitalista, està inclòs en aquesta formulació i ha de ser objecte de condemna. Com ha dit Zizek: "Des del moment en què es mostra la més lleugera inclinació a prendre part en projectes polítics que pretenen oposar-se seriosament a l'ordre existent, la resposta és immediata: 'Per benintencionada que sigui, acabarà necessàriament en un nou Gulag!' "[35].
Així doncs, la recurrència del concepte "comunisme totalitari" en el text de NCI, no és un innocent problema de redacció d'un determinat document, sinó que busca precisament associar el concepte de totalitarisme a la mateixa idea del comunisme, facilitant amb això la identificació del mateix amb el nazisme. En això, Lindblad es mostra com a bon seguidor de Stephane Courtois que defensa en la introducció del llibre negre que els crims del comunisme van ser, quantitativament i qualitativament pitjors que els del feixisme i del nazisme [36].
Potser alguns creguin que en tantque ells no són "comunistes totalitaris", sigui perquè sent comunistes han condemnat des de fa dècades l'estalinisme, sigui perquè són socialdemòcrates o trotskistes, anarquistes o anticapitalistes de qualsevol mena, a ells no els afecta la condemna que el diputat popular suec pretén arrencar a l'Assemblea Parlamentària. Potser creuen, innocentment, que la cosa no va amb ells.
A aquests, potser convé fer-los memòria i recordar-los allò que el gran Inquisidor Arnaud Amaury, en 1209, durant el lloc i saqueig de Besiers, quan els croats que estaven massacrant als habitants de la ciutat li van advertir que molts d'ells demanaven clemència adduint que no eren heretges, els va contestar dient-los: "Mateu-los a tots, Déu ja reconeixerà els seus...!" [37]. Efectivament, malgrat algunes concessions verbals, la intenció del PPE no és fer distincions d'aquest estil. És cert que el títol del document crida a denunciar els anomenats "règims comunistes totalitaris", però en l'apartat en què es pretén resumir les característiques comunes de tots ells es parla de comunisme a seques. Els crims del comunisme totalitari passen a ser crims del comunisme. I, simplement, es tracta d'acabar amb el comunisme al segle XX, encara que sigui a costa de tergiversar la història de tot un segle. Com hem vist més amunt no és la primera ni l'última vegada que ho fan.
L'apartat de conclusions del document és bastant clar en aquest aspecte: "Sembla que es pugui valorar com confirmat que la dimensió criminal dels règims comunistes no va ser el fruit de les circumstàncies, sinó més aviat la conseqüència de polítiques deliberades concebudes pels fundadors d'aquests règims fins abans d'arribar al poder "[38]. O: "La ideologia comunista, per tot arreu i en cada època quan ha estat posada en execució, sigui a Europa o en un altre lloc, sempre va acabar en un terrorisme massiu, crims i violacions dels drets de l'home a gran escala. Qualsevol que analitzi les conseqüències de l'aplicació d'aquesta ideologia pot només comprovar analogies amb els efectes de la posada en pràctica d'una altra ideologia del segle 20, el nazisme. Malgrat la seva hostilitat mútua, aquests dos règims tenen en comú un cert nombre de característiques"[39]. Lindblad segueix en les seves conclusions punt per punt les conclusions del Llibre Negre, escrites per Courtois [40] i que han creat polèmica fins i tot entre alguns dels col·laboradors del llibre, com Nicolás Werth, autor de l'apartat dedicat a Rússia. Aquest historiador va afirmar en una taula rodona publicada a la revista Regards: "Jo no he donat enlloc dels capítols que he editat, una xifra global. El que he fet ha estat classificar un cert nombre de categories de mortalitats, de morts, d'execucions, perquè el que desitjava era evitar una xifra de caràcter espectacular"[41]. Referint-se a l'amalgama entre morts per repressió política o per fam deguda a males collites que practica Courtois en la introducció del Llibre Negre, Werth afirma: "Es pot situar històricament aquests esdeveniments en el mateix pla que les morts dels dos anys del gran terror o aquelles dels deportats abandonats en les "aldees especials del gulag? Crec que no".
D'aquesta manera tan simple es pretén, sense cap mena de prova històrica, negar la diversitat real dels comunismes, identificar comunisme amb totalitarisme i finalment, assimilar el comunisme amb el nazisme. Lindblad pretén identificar Bukharin amb Vishinsky [42], a Trotski amb Ramon Mercader i Artur London amb els seus botxins, primer nazis i estalinistes després.
Es pretén englobar fenòmens que no tenen cap punt en comú entre ells sota el rètol mistificador del "totalitarisme". Enzo Traverso ha mostrat de forma exhaustiva el naixement, l'evolució i els diversos usos del concepte de totalitarisme [43]. Un concepte que ha evolucionat al llarg del segle XX i que ha servit per objectius absolutament contradictoris.
Un concepte que aplicat indistintament al nazisme i al comunisme mostra una polisèmia desmesurada. Un concepte tan polisèmic deixa de servir per definir cap fenomen polític concret. En aquest sentit, ha pogut dir Zijek que es tracta d'un concepte que impedeix pensar i comprendre l'objecte que pretén descriure [44].
La guerra de les xifres
Ja que Goran Lindblad, vol desenvolupar la guerra de les xifres, caldrà baixar a aquesta. Diguem d'entrada que, per a mi, el fet que un sistema que es reclamés del comunisme practiqués la tortura, els judicis sumaris i les condemnes a mort a l'engròs, em sembla la pitjor cosa que podia passar-li, a part de les víctimes, al propi comunisme. I no solament perquè una part considerable de les víctimes fossin comunistes, condemnats pel simple fet de pensar diferent que Stalin. Simplement perquè aquesta plasmació històrica del comunisme és la negació dels seus mateixos principis. Certament, Lagoda, Ezov o Beria, tenien tant a veure amb Marx i Lenin, com Arnaud Aumary, Nicolau Eymeric i Torquemada amb Jesucrist. L'estalinisme és la negació del comunisme.
Dic això perquè em sembla que la batalla de les xifres pot prendre camins no desitjats. Per exemple: si les xifres de Courtois, que són les usades pel ponent del PPE, resulten ser falses o inflades (que ho són), això significaria per a alguns, l'exoneració de l'estalinisme.
Per contra, crec que un règim un dels primers actes va ser, d'acord amb la tradició del moviment obrer, abolir la pena de mort, podia suspendre transitòriament aquesta abolició per enfrontar-se a la guerra civil i a la intervenció estrangera. El que no podia fer era, un cop consolidada la dictadura proletària transformar la pena de mort en un sistema, ni en la forma de resoldre els debats polítics. Això no té res a veure amb la dictadura del proletariat que va ser definida tant per Marx com per Lenin com el més democràtic dels règims polítics.
Per això, si vull parlar de xifres, no és per encobrir la realitat dolorosa dels crims de l'estalinisme. Crec que la realitat d'aquests crims està establerta i quantificada i no mereix altra cosa que la condemna.
No obstant això, parlar de xifres és necessari per a mostrar el caràcter ideològic i acientífic de l'autor d'un llibre de gran èxit editorial induït (com Courtois), així com d'un diputat que no dubta a donar per bones unes xifres sense cap mena de contrast històric, pel simple fet que convenen als seus interessos. Que arriba a escriure que les xifres esmentades es basen en "avaluacions prudents (les xifres no són conegudes)" i que: "Les xifres més amunt es recolzen en documents històrics i ,si es tracta només d'una estimació, és perquè es tenen bones raons per pensar que són molt més elevades de fet. Desgraciadament les restriccions imposades a l'accés als arxius, a Rússia en particular, no permeten arribar a una comprovació més exacta de les xifres "[45].
Comencem dient que no és cert que no es pugui treballar en els arxius de l'URSS. Avui ja hi ha bastants treballs sòlidament fonamentats en l'estudi dels arxius oberts a Rússia que documenten de forma suficient la falsedat de les xifres de Courtois. El mateix Nicolas Werth ha reduït la xifra de víctimes del Goulag a un milió després de l'anàlisi realitzada en aquests arxius, la gestió preocupa tant a Lindblad [46].
Hi ha un llibre recent que treballa directament amb els arxius oberts o bé amb estudis històrics realitzats segons l'examen dels esmentats arxius, que ve a posar les coses al seu lloc. Es tracta del llibre del sovietòleg independent Moshe Lewin. "Li siècle soviétique" [47]. Aquest autor, en els seus capítols "VII. Cap al regne de l'arbitrari"," IX. Les purgues i la seva 'raó'", "X. L'extensió de les purgues "i "XI Els camps i l'imperi industrial del NKVD", mostra una visió gens complaent de l'estalinisme, sense caure mai en l'error d'analitzar un règim d'acord amb conceptes ideològics. Per contra, la seva anàlisi part més de la història social, tracta d'elaborar una visió de conjunt i d'aprofundir en la multiplicitat de causes que provoquen aquest desenvolupament. Ningú podrà acusar Lewin de complaença amb l'estalinisme.
El llibre, en cap moment entra en polèmica amb les xifres aportades pel Llibre Negre. Sí que ho fa amb les exageracions realitzades en el seu moment per Roy Medvédev i per Olga Satunovskaya. Basant-se en les investigacions de V.N. Zemskov diu: "Medvédev afirmava que, durant les purgues de 1937-1938, el nombre de detinguts al Gulag havia augmentat en diversos milions, i que entre 5 i 7 milions de persones havien estat víctimes de la repressió. De fet, la població dels camps va passar d'1.196.369 detinguts el gener de 1937 a 1.881.570 detinguts el gener de 1938, i caigut a 1.672.438 detinguts el gener de 1939. Hi va haver una explosió del nombre de detinguts en 1937- 1938, però es xifra en centenars de milers, no en milions. Krjuszkov (cap del KGB sota Gorbatxov) va declarar que "no hi va haver més d'un milió de detinguts" de 1937-1938. Zemskov subratlla... que al voltant de 700.000 persones arrestades per raons polítiques van ser executades entre 1921 i 1953. Satunovskaya (ella mateixa víctima de la repressió, i que va participar en la campanya de rehabilitació sota Kruschev) va afirmar que només per al període de 1935-1941, més de 19 milions de persones havien estat arrestades i 7 milions afusellades (xifres represes amb entusiasme a Occident) - havent desaparegut les altres en els camps. No obstant això, Zemskov escriu que Satunovskaya va multiplicar les xifres per 10. Una exageració de talla!"[48].
Lewin, d'altra banda, cita les xifres aportades per un altre historiador rus, B.P. Kurasvili que ha fet servir els arxius soviètics. Segons el detallat quadre que abasta entre 1921 i 1953, a causa del treball d'aquest historiador les persones condemnades per crims contrarevolucionaris i altres crims particularment perillosos serien 4.060.306 (distribuïdes de la manera següent: penes de mort 799.455, camps, colònies o presó 2.631. 397, exili 413.512 i altres penes 215.942), per al conjunt del període. [49]
Comparem aquestes xifres amb les del Llibre Negre i veurem com aquest llibre, almenys en la presentació i en les conclusions de Courtois, no és més que un pamflet anticomunista que difícilment pot ser considerat com pertanyent a la historiografia. El més greu i inaudit del cas és que una proposta que es discuteix en l'any 2006, basi les seves dades en un llibre propagandístic publicat el 1997, quan existeix historiografia anterior i posterior al mateix que, amb treball de camp en els arxius soviètics oberts que deixa les xifres de Courtois en el no-res. El súmmum del desvergonyiment es dóna quan la proposta d'acord afirma sense immutar-se: "Les xifres més amunt es recolzen en documents històrics i, si es tracta només d'una estimació, és perquè es tenen bones raons per pensar que són molt més elevades de fet. Desgraciadament les restriccions imposades a l'accés als arxius, a Rússia en particular, no permeten arribar a una comprovació més exacta de les xifres"[50].
La memòria del comunisme al segle XX en joc. El futur del comunisme al segle XXI, també
El que portem comentat ens mostra que cal i és possible donar una resposta clara a l'ofensiva anticomunista en marxa. Per a això serà necessari una mica més que aprovar resolucions en els òrgans de direcció dels partits o bé, convocar manifestacions o concentracions o publicar articles com aquest. Serà necessari realitzar un esforç molt important en el camp del debat polític cultural i de la investigació historiogràfica sobre la realitat del segle XX, sobre la realitat del moviment comunista en aquest segle, les seves grans llums i també les seves ombres. Caldrà restablir en el seu veritable lloc el paper desenvolupat pels comunistes i de l'URSS en la derrota del feixisme i del nazisme. Tot aquest treball no sortirà del no-res. Caldrà organitzar-lo, impulsar-lo, dotar-lo de mitjans i donar-li una continuïtat. Qui s'apunta a una batalla com aquesta? La nostra memòria, la nostra identitat estan en joc. També ho està la virtualitat del comunisme com a instrument emancipador del futur.
Joan Tafalla
Sabadell, 24 de gener de 2006
Article publicat originalment en castellà a La Llibertat dels Antics
Traducció de la Redacció de la realitat*
Etiquetes de comentaris: Història, Internacional, Marxisme
