El dilluns de matinada la Guàrdia Civil entrava a les cases de nou activistes dels CDR. S'iniciava una nova operació de criminalització de la dissidència, fent servir el fantasma del terrorisme com a coartada per imposar el marc mental que ha de servir per normalitzar la repressió contra l'independentisme: voler la independència et porta a la violència i el terrorisme. Les declaracions de la dreta van anar més enllà, amb el clar objectiu de tensar el marc per reforçar la versió de l'Estat com a nova normalitat. A la operació comunicativa, com era d'esperar, s'hi ha sumat un sector del progressisme acòlit al règim que opera dins les forces del canvi.A les portes d'una nova tardor calenta
Per desgràcia, les operacions policials no són només batalles pel relat. Set persones van ser traslladades a Madrid, per declarar davant l'Audiència Nacional, acusats de (futur i possible) terrorisme, a l'estil de les pel·lícules distòpiques. Nou persones van patir accions policials desproporcionades, amb policies armats fins a les dents. Van rebentar la porta de casa seva per si de cas poguessin trobar proves. Una actuació com aquesta a les portes de la sentència contra els dirigents sobiranistes es pot llegir tant com una advertència com un globus sonda. Podria ser una espècie de prova d'estrès, truncant la vida de nou persones.
El que és evident és que a l'Estat ja no es pot parlar de tot en absència de violència. Si no existeix, s'inventa. Així ha passat amb el relat de ficció sobre la violència per fonamentar l'acusació als dirigents independentistes, amb el cas de Tamara i Adri, i ara amb el cas de les nou persones detingues. L'esquerra espanyola hauria de reaccionar amb més contundència si no vol tastar les mateixes tàctiques en un futur pròxim.
La resposta a l'ofensiva repressiva en la seva nova fase ha de ser la mobilització unitària i massiva. Aquesta mobilització ha de cridar a tothom que defensi els drets civils i polítics, més enllà de la bandera que porti cadascú al cor o del model territorial que tingui al cap. El sectarisme –tant dels sectors "federalistes" com de sectors "hiperventilats" de l'independentisme- i l'assimilació de la defensa d'aquests drets a la defensa de la independència de forma unilateral són precisament els elements que necessita l'Estat per normalitzar la repressió, aïllant l'independentisme i preparant el terreny per a la persecució d'altres sectors crítics.
Red is the new green
Aquesta tardor no només pot ser calenta pel que vindrà. Venim d'un dels estius més calents pel canvi climàtic. La mobilització de joves arreu del món demanant a la classe dirigent solucions reals davant l'emergència climàtica ha representat un revulsiu en l'ecologisme. S'ha pres consciència que la resposta a l'escalfament global i a l'amenaça de la vida tal com la coneixem no es pot limitar a responsabilitzar, de forma exclusiva, als individus dels seus hàbits quotidians. La solució passa per una resposta política que penetri en elements troncals de l'economia, com la dependència de les energies fòssils. Ara bé, és necessari que aquesta consciència vagi un pas més enllà.
Per això, Comunistes de Catalunya ha volgut cridar a la mobilització amb un lema com Red Is The New Green, fet servir abans a Europa per altres partits comunistes com el Partit del Treball de Bèlgica. Aquest lema no és simplement una provocació, sinó la plasmació d'una necessitat urgent: canviar de sistema per salvar el planeta. És en definitiva, concebre la lluita contra l'emergència climàtica com a part de la lluita de classes. Que les empreses facilitin el transport col·lectiu per a les treballadores i els treballadors és una lluita pel repartiment de la riquesa, és la lluita pel salari. Que la lluita contra la contaminació a les grans ciutats no recaigui sobre les espatlles de la classe obrera i recaigui sobre la burgesia, és lluita de classes.
Cal prendre consciència que la lluita ecologista als barris, als llocs de treball i als entorns rurals és la lluita del poble contra un sistema depredador, que busca la maximització dels beneficis esprement persones i natura sense fre. Esprem persones, amb treballs esgotadors, amb vides estressants, i amb hàbits i un consum realment innecessaris, i altament contaminants. Esprem la natura, trinxant el territori per a l'especulació, obtenint recursos com l'or, el carbó i el petroli de forma malaltissa, creant grans extensions de conreu dels quals obtenen grans beneficis basant-se en la ultra explotació dels sectors més oprimits de la classe treballadora i en l'ús de pesticides i mitjans nocius per a la terra.
Necessitem alliberar-nos de la dependència de les energies fòssils en la indústria, en els productes de consum o en la mobilitat, protegir l'entorn natural, i una major cura dels entorns naturals per protegir la biodiversitat. Això només es pot donar en un sistema que planifiqui de forma democràtica la seva economia, que tingui com a prioritat el benefici de la societat i no del capital, que instal·li uns nous hàbits de consum més saludables i sostenibles. La transició ecològica no pot venir només de grans inversions públiques que beneficiïn els sectors verds de l'economia. No es pot tractar només de beneficiar amb diners públics a unes determinades empreses que tenen com a negoci les energies renovables. No pot ser una transició entre anar amb una bossa de plàstic i anar amb una bossa de tela al banc d'aliments. Es tracta de fer una transició ecològica que, a la vegada, reparteixi el treball i la riquesa. La transició ecològica ha de ser una transició al socialisme. En aquests moments, per a molta gent, és més imaginable la fi del món que la fi del capitalisme. Fem que ressoni de nou la vella dita: socialisme o barbàrie.
Etiquetes de comentaris: Editorial
